JordiJatu ... I am what I am !!!

Quan es fa la llum ...

2011-12-13T23:14:00.003+01:00

Portes setmanes i setmanes, tal vegada mesos o anys sense comprendre una situació, l'arxives, et dónes per vençut o vençuda i, de sobte, succeeix el miracle. Buscant entre vells trastos -que continues guardant per una espècie de respecte a la seva existència, de la qual et sents responsable aquell indolent desordre d'objectes dormits es desesperança davant els teus ulls i et regalen la resposta. En la caixa han conviscut durant anys peces inconnexes. Com en una presó, aquells fragments de vida s'han vist obligats a cohabitar amb les seves respectives històries a coll. Cada objecte parla el seu propi idioma o el seu propi silenci.

Cartes destinades a gent els quals ja no es troben entre nosaltres, tovallons guixats amb un somni que no vas tenir temps de somiar, fragments d'un instant de somni/insomni. Una caixa de llumins amb unes inicials, el floc de cabell que et van tallar per primera vegada, un anell de llautó que tu vas imaginar d'or, una foto d'amor trencada, la clau oxidada d'una habitació a la qual ja no entres, un rellotge aturat en una hora, el cap fet malbé de la teva primera nina o ninot, una medalla que parla de llibertat i ordre...

Tot està allí, esperant ser tocat per les teves mans. De sobte, veus que les peces impossibles encaixen; cada cosa ocupa el seu lloc. Tot adquireix una coherència nova. Se't cau el vel i comprens. Ordenant els objectes, la teva ment s'han ordenat tots ells. La brúixola que et guia torna a marcar el teu nord, tu ets el teu centre.

T'alegres, et somrius. L'agafes fort. Tanques la caixa. Els objectes que reposen dins tornen a dormir en aquest espai fosc amb olor a temps perdut; però tu ja saps. Has vist la llum.

Apaga i marxem ...

2011-11-19T01:12:00.006+01:00

Quan la reflexió íntima fa possible trobar-nos de front amb les nostres més solvents solituds, és fàcil arribar a la conclusió que massa actes de la vida són episodis d'un permanent serial sobreactuat.

Massa vegades la convivència i les seves conseqüències ens converteixen en diminuts actrius o actors, hàmsters girant sobre una roda sense fi, engabiats per relacions que l'única cosa que aporten és més oli perquè aquesta roda ens forci, amb més agilitat i perversió, a insistir en la permanent fatiga de l'avanç cap al no-res.

La millor porta de sortida d'aquesta gàbia és la indiferència, aquesta actitud que pren la seva major força i dignitat quan brolla des de la indignació.

La indiferència és el "apaga i marxem" de la convivència, l'amiant que ens protegeix dels focs amb els quals uns altres volen rostir i condimentar els nostres sentiments i les nostres anades i vingudes. Perquè l'amor i l'odi, encara que és trobi en extrems ben oposats, sempre s’aproximen; perquè l'única cosa que definitivament els separa és la indiferència.

Lluitar contra el que no interessa és una opció molt personal. Però la lluita moltes vegades provoca la contrarèplica, l'un enfront de l'altre: la roda de les maleïdes històries interminables.

La indiferència és embolicar-se de la suficient indignació per anar-se sense soroll, recomptes ni història. És l'adéu de boca tancada, aquella en la qual, com diu la dita popular, no entren mosques.

Duck Sauce - Big Bad Wolf [OFFICIAL]

2011-11-12T01:20:00.002+01:00

De debò o de broma ...

2010-04-24T19:49:00.001+02:00

És molt desconcertant: si no agenollem el nostre cervell davant un assortiment d'amenaces dogmàtiques, l'inici i el terme de l'existència està marcat per l'absolut desconeixement.
Ara com ara ningú ens pot garantir d'on venim; un tema que, ja que estem, no preocupa a l'excés. Bé diferent és, per a alguns, el cap a on anem. La mort és la porta més hermètica, silenciosa i desconeguda del nostre únic futur segur; la mort reuneix totes les condicions per ser ferment de misteris, càstigs i estratosferes convertides en glòries.
I com no sabem, busquem. De vegades furguem en la "seguretat institucional", aquesta que uns altres, pel títol del que s'envolten, suposem que ens poden transmetre.
Però igual que l'hàbit no fa al monjo, el títol no avala al portador. Amb els anys descobrim que hi ha sexólegs que carden poc i malament, coachings que són pobres infeliços, assessors d'inversions arruïnats; que ja està bé de celibats amb gana de carn tendra i de polítics el gran programa dels quals és salvar els seus propers quatre anys de poder.
Viure és desplaçar-se entre la distància dels altres i la proximitat a la nostra consciència. I per molt de debò que t'ho prenguis, no ho dubtis: existeix molta boira i broma peribles. De debò, al final només ens quedem nosaltres. Segurament per això, la intel·ligència suprema sigui el saber riure'ns de nosaltres mateixos.

TV3 - Crackòvia - Cristiano Ronaldo, lesionat ...

2010-04-21T20:32:00.002+02:00

Reconstruir ...

2010-04-21T16:05:00.003+02:00

No existeix llar que en algun moment no hagi conegut vent i tempesta, fred obert i nit tancada.

Algunes és van destruir perquè es va moure en excés el terra sobre la qual dos van afermar la seva arquitectura de vida. D'altres, simplement van anar quedant inservibles perquè el seu avui es va anar distanciant del seu ahir, una cosa que atribuïm al pas d'aquell temps que diem que tot ho canvia.

Penso que no és cert. No canvia el temps: el que canvia és com sentim el nostre temps, aquell moment en què entenem que el millor menjar o dinar, mal digerit és indigestió; que l'amor no es construeix només des de l'ímpetu del donar, sinó també des del fluix del rebre.

I llavors arriba el moment de la suprema decisió: abandonar o reconstruir.

Reconstruir requereix fe i il·lusió, perquè significa tornar a projectar-se des d'una convivència bén diferent de la que va causar la malvivencia. Caldrà pensar en menys habitacions i racons, espais més diàfans, lluminosos, ventilats i oberts. Caldrà pactar uns fonaments comuns que aguantin vendavals, nevades i bestieses.

I tot caldrà fer-ho des d'aquesta humitat que només genera l'amor, perquè desde les llàgrimes seques i ressentides són incapaços d'adormir-se nous ciments.

Reconstruir fidelment el passat és absurd perquè, a partir d'ara, de nosaltres només queda el futur.

Reconstruir és quedar-se amb el bo, i la resta, canviar-lo del tot per a un futur diferent i molt millor

Es tracta de perllongar-se ...

2010-04-20T23:51:00.001+02:00

Gens ni ningú ho ha previst. I de sobte, l'atzar fa que aquelles dues mirades es creuin. Un hàlit de desig encén l'instint. Les neurones es tiben, la respiració es comprimeix, la pell de l'ànima s'estarrufa.

Després, s'inicia un ball de set o quaranta-set vels, els que facin mancada. Dues ments es van entrellaçant, de vegades amb el fi fil de la sinceritat, de vegades des de la mentida untada de brea enganxifosa.

Després, el compromís, el contracte i, al poc, la rutina, aquest espai d'hores *descolorides on tot l'avorriment emergeix.

En una unió, només serveix, aguanta i sosté el que es complementa. El peix es complementa amb l'aigua i s'asfixia amb l'aire de l'ocell; l'ocell es complementa amb l'aire, i no amb el cau; el cafè es complementa amb el sucre, no amb la sal.

El complement no substitueix, altera ni anul·la; al contrari, perllonga i completa les peces del nostre jo per reforçar-ho i, en el millor dels casos, enriquir-ho.

Som exemplars únics i irrepetibles, que només acceptem i integrem els canvis que estan latents i de vegades dormits en la nostra intimitat més profunda. Busquem prolongacions, no mutacions. I només en la prolongació el nostre cervell s'estén i troba el seu just espai, atmosfera i motiu.

Per això les relacions que resten, al final es divideixen.

Per això les que sumen, sempre acaben multiplicant.

La vida és un mocador ...

2010-02-05T15:26:00.002+01:00

Hi ha tres tipus de passats: els que ens reconforten, els pendents de resoldre i els per oblidar.

El futur sempre defalleix quan no sabem oblidar passats que una vegada ens van perjudicar, però que precisament pel pas del temps avui són irrepetibles.

L'essència de l'oblit que enforteix estreba a assumir en tota la seva plenitud que "els dolents van ser" senzillament es van anar. I mentre els seguim retenint, un mal passat que es va anar ens llastra un brillant futur per venir.

De tant en tant cal desplegar aquest mocador personal en el qual anem acumulant suors, llàgrimes, refredats i congestions de vida. Mentre no ho fem, ho anem embrutant amb el menys desitjable de la nostra existència, i ens ho guardem en la bossa o la butxaca. Retenim l'ingrat, la qual cosa amb tota seguretat desitjaríem que no hagués succeït, la qual cosa volem ignorar. Però ens ho guardem i ho anem portant damunt, cada vegada més brut, més contaminat. Nusos retorçats que generen nous nusos.

La vida neix cada clarejar. I fins que la nit ens tira el teló, és un permanent carrusel de sainets, vodevils, drames, judicis bufons, daltabaixos i al·leluies. De res serveix retenir i guardar-se el mal esdevingut. La grandesa de la subsistència és que cada hora de possible bon futur anul·la anys d'assegurances negres passats.

Els mocadors bruts no condueixen a res. De tant en tant, cal portar la vida a la bugaderia.

Maleïts feixistes ...

2010-02-02T20:04:00.002+01:00

Quan creia que res podia fer-me més il·lusió en el nou any que la nova llei antitabac (Trini, pels teus bronquis, no ens fallis), arriba la primera notícia excepcional de l'any: Tarantino podria rodar una precuela de “Inglourious Basterds” situada en la Guerra Civil espanyola.

Es tracta només d'un rumor i, com la majoria dels quals van alimentant el propi director i els seus seguidors (Kill Bill 3, el spin-off sobre Vincent Vega, de Pulp Fiction), el més probable és que mai arribi a materialitzar-se. Però somiar és gratis.

I la sola possibilitat s'obre a infinites hipòtesis. Salivar amb el que pot ser una batalla de l'Ebre filmada per Tarantino. Pensar en quin actor espanyol seria l'equivalent al fantàstic Christoph Waltz. Luis Tosar o Antonio Resines podrien aportar diferents matisos a un possible sociópata franquista. Imaginar el que pot passar quan els nois de Braden tren en un convent.

Conseqüències: la tradició de la Guerra Civil a Hollywood, de Casablancaa Per qui dobleguen les campanes quedaria (in)gloriosament alterada i el cinema espanyol també. Després del film, un director patri hauria de pensar-li-ho molt per tornar rodar una peli en entorn rural amb nen, maquis i de més (encara que no abundarem: queixar-se de l'excés de Guerra Civil al cinema espanyol ja és un clixé major que la Guerra Civil al cinema espanyol).

I ens donaríem el plaer de veure la història reescrita en clau macarroni combat. Si ja vam veure com les hi va gastar aquesta colla amb Hitler, només Yahvé sap què farien amb Franco.

Salva’m ...

2010-01-27T15:38:00.001+01:00

Una amiga meva viu a Xile. A l’altra banda del Món, Mentre ella es troba de viatje a Ecuador observant la imatge que decora l'entrada del pavelló francès a la Torre Eiffel. La del pavelló espanyol és un torero i un toro. Poc després, llegint Facebook per internet es troba amb que "Karmele ens representarà en Eurovisió". Ella va dir: Què van a pensar a Europa de nosaltres? Doncs el que ja pensen, cony.

Si cada vegada que vas a un "bar de tapes" (entre cometes ho poso perquè s'entengui la ironia) a París o Londres està ple de cartells taurins. Si la xifra anual d'ajudes al sector taurí en diners públics ronda els 550 milions d'euros. Si tenim l'ADSL més lent i més car d'Europa. Si hem caigut quatre llocs en el rànquing de corruptes europeus i només tenim per darrere a Portugal, Grècia i? Itàlia (trist seria ser més corrupte que Berlusconi!).

I tenint en compte que en la meva llista de cognoms no hi ha un solament castellà (els hi ha vascofrancesos, belgues i fins i tot anglesos), i que no vull que els meus impostos vagin a sufragar les mansions dels diferents edils i regidors al llarg de tota la geografia peninsular, o les deveses de la família Estona o les de la duquessa d'Alba, em pregunto si algun lector mexicà o irlandès voldria canviar-me de nacionalitat: salva'm!, que la pàtria de la dona és el país on mestressa i a Mèxic i a Irlanda els escriptors no paguen impostos. Solter segueixo però almenys la meva amiga va tenir el consol, a la seva tornada, d'assabentar-se que TVE havia frenat la candidatura de Karmele.

Lliçons de la tele ...

2010-01-19T14:32:00.001+01:00

La cunyada de Rocío Jurado apunta en televisió: "Tothom sabem com està Cuba, doncs fatal. Molt malament. És un país preciós però és veritat que el que viu allí ho està passant molt mal. Llavors per tenir una llibertat d'expressió i de saber el que és un filet o una simple compresa, has de sortir del país perquè és que allí no coneixen el que és el sabó".

La néta de Franco, Carmen Martínez Bordiu, assegura en un programa sobre ella mateixa que "la història l'estan escrivint els que van perdre la guerra. Jo sóc una persona de pau". El majordom del dictador diu que en la primera missa, al veure d'a prop Franco, va pensar "em fa l'efecte que estic davant del santíssim".

La sense igual Karmele Marxante treu el seu costat més combatiu entre la frivolitat. Mentre en l'espai debaten si Miriam Lapiedra estava o no beguda, ella exhibeix en la seva taula, a manera d'altar, les fotos de les seves veritables heroïnes: la de la sahrauí en vaga de gana, Aminetu Haidar, o la de la líder birmana Suu Kyi, que porta anys en arrest domiciliari per les seves conviccions. Karmele va viatjar a Lanzarote en solidaritat amb Haidar, i va aprofitar per parlar de tu a tu amb una altra dona que recolza a la sahrauí, Pilar Bardem, i de pas preguntar-li si Pe es casa o què. Sembla que la Bardem no li va contestar. Això, benvolguts lectors, és saber d'història contemporània i estar en tot, ser cosmopolita, il·lustrat, polivalent. Això és la tele. Després diran que no ensenya.

Però llavors ...

2010-01-18T00:37:00.001+01:00

Jo no sé distingir la naturalesa dels hematomes, ni de les ferides: ni tan sols les meves. La major part de les vegades descobreixo amb sorpresa un blau en totes les zones susceptibles d’un trompada.

No diferencio, tampoc, el crit del nen en plena rabieta, ni el plor anormal d'un nen copejat. El primer (vull creure que l'únic que he escoltat) em deté l'alè. Són capaços d'espectaculars escenes, de patalejar, insultar i cridar, davant la xafogor dels pares, motivat no ja per la ràbia sinó per la sensació de ser jutjats. Per què plora el nen? Què li fa?

Em costa saber si una neneta es tímida, o si s'amaga dels majors perquè algú ha furgat sota les seves faldilles. Aquests silencis atroços dels petits que han presenciat horrors s'assemblen de manera tràgica als de la tristesa d'alguns que no són felices, però no han viscut gens inusual.

Sé poc d'aquests temes, perquè vaig tenir una infància afable, envoltada de nens similars; perquè no tinc nens a prop, ni m'entra en el cap una bufetada per cap causa. També perquè de mi no depèn ni la salut, ni el benestar de cap nen, ni la reputació o la impunitat d'un adult. Jo, potser, hagués comès el mateix error que a Tenerife ha matat a una nena i condemnat moralment al seu padrastre.

Però llavors, si com jo, no tenen idea, però llavors aquestes campanyes, la formació de metges i jutges, els impostos destinats a això, la presumpció d'innocència, tant soroll, tanta vestidura estripada?

Robbie Williams - My Way

2009-11-16T14:19:00.000+01:00

Dos penics ...

2009-07-22T08:30:00.001+02:00

Els anglesos i els japonesos tenen dues frases molt similars per als temps difícils: si em queden dues monedes, compro pa, amb una, i amb l'altra, narcisos per al cor. Nosaltres, que estimem les flors d'una altra manera (aquests esclats de color en els patis cordovesos, els clavells en els clatells femenins de les fires), les destinem als morts i als malalts, i, com excepció en el dia dels enamorats als quals no els agraden els llibres.

És possible que siguin les males notícies les quals embenen els periòdics, però són els moments de bellesa els quals salven l'ànima. El llegat agònic de la veu de Johnny Cash, que ahir em va descobrir Lorenzo Silva, o l'instant dedicat als primers cels blaus de la temporada. Dels moments terribles del segle XX, dels supervivents d'ells, hauríem d'aprendre a convertir-nos en formigues amb esperit de cigarras; el gest gairebé inútil de dedicar un penic als narcisos que demà moriran és un homenatge a la nostra pròpia fragilitat i a la nostra pròpia bellesa. Gairebé ningú llegeix poesia, però es troba en cada racó. La dona que ha transformat Anglaterra en els últims dies és una cantant lletja, l'eco de les solterones dels cinquanta: però la seva veu ha creat el prodigi de fer-los oblidar, potser per un temps limitat, que la bellesa es troba en un altre lloc que no és la pell, que no és l'obvi. Un moment per al necessari, el pa, el concret: un altre per a l'imprescindible, l'aire, l'esperança.

Jason Mraz - "I'm Yours" LIVE ...

2009-07-21T11:11:00.000+02:00

Només sols ...

2009-07-21T10:54:00.002+02:00

Caminava per un carrer de Barcelona, d'aquests que neixen en les Rambles i s'endinsen en aquesta peculiar babilònia de transeünts i immigrants, i de cop i volta un mur em va parlar directament als ulls. Emmarcat en sengles signes d'admiració, un descomunal graffiti, en lletres repintades, exclamava : NOMÉS SOLS SOM LLIURES!!! Era evident que qui ho havia escrit havia experimentat algun tipus de presó i, després d'un llarg i terrible tancament, ara llançava als quatre vents la seva consigna d'emancipació i triomf: el seu PROU.

Tal vegada una de les pitjors presons sigui aquesta que es cola en la nostra vida i et diu amorosa "ets l'aire que respiro; no puc viure sense tu". I una vegada s'ha instal·lat, va ocupant espais, fins a ensenyorir-se i vampiritzar les nostres més elementals llibertats. Per què volem ser l'aire d'uns altres? És que per ventura això ens fa sentir més valuosos? Saber-nos necessitats alimenta el nostre ego? Un joc perillós; el gran parany. Serà que som nosaltres qui no sabem viure sense l'altre? Al final, després d'haver viscut tanta companyia, d'haver cedit el nostre aire, la solitud acaba erigint-se com nostra més valuosa companya. La nostra gran professora.

Una de les primeres assignatures a aprendre és saber viure la solitud. Sense experimentar-nos a nosaltres mateixos, sense saber-nos respirar ni assaborir el nostre aire, serem sempre presa fàcil de l'ofego i només així podrem ser capaços de compartir amb plenitud.

Només sols som lliures.

Avantguardes i refugis ...

2009-06-26T16:49:00.002+02:00

La cultura és un suport en la prosperitat i un refugi en l’adversitat. Atès que aquests són temps de clara adversitat les ajudes del Ministeri de Cultura es reparteixen amb comptagotes a ningú li sorprèn que un festival de música electrònica no les rebi. Sobretot si tenim en compte que gairebé ningú considera "cultura" a la música electrònica. Però tampoc en el seu dia es considerava cultura al tango o a la cobla que eren, no oblidem, música ravalera o, per a ser més explícits, música de bordell. Ja posats, tampoc es va considerar en el seu dia cultura als impressionistes (el qualificativa impressionista era el nom despectiu que els regalar la crítica de llavors), a Marcel Duchamp (expulsat en el seu dia del Saló donis Indépendants), a Stravinsky (l'estrena de la Consagració de la Primavera es va saldar amb crits i lluites entre el públic), a Lubitsch (les crítiques de Ninotchka van ser demolidores) o a Hitchcock (que mai va rebre un Oscar). L'avantguarda ho és precisament perquè mai és bé acceptada, entesa o aplaudida en un primer moment.

Jo considero que la música electrònica és una manifestació cultural, però no puc entrar a argumentar-ho en miserables caràcters dins d’aquest mini post. El que sí puc fer, com ciutadà agraït, és aplaudir la idea dels organitzadors del Sónar d'organitzar aquesta edició per a nens que ha estat un èxit clamorós. Això sí que sí que sí que és una idea d'avantguarda.

Respecte al llagrimall ...

2009-06-26T16:35:00.000+02:00

Les llàgrimes són la pluja de l'ànima. De sobte, un dia el sòl tremola, la mirada es torna boira, el desig es comprimeix. El que era segur es transforma en incògnita. Ens van trencar el mapa. I ens envaeix la necessitat d'ajuda: consells en els quals reposar el cervell, sentiments entre els quals entreveure noves esperances, la tebiesa d'afectes vells amb els quals escalfar la nova solitud.

En els duels de l'ànima, la consciència amb la qual brollen les llàgrimes és fonamental: les desesperades i vençudes són pluja ferida i perduda, que primer ànega i després cega. És mullar terra que se'ns va tornar pedra, gaudeix estèril tractant d'humitejar arrels de carbó.

A la inversa -tot el viu sempre té dues cares- les llàgrimes serenament indignades són energia sol·lucionadora, obridora de nous terrenys, humidificadora de secans, llum d'atzars ajupits.

Com diu un algú molt profund i conviscut, el pitjor de la por és que et derrota abans de lluitar. El principi i la fi de la nostra existència vibra enmig de tota l'energia que cadascun genera per a seguir i ser per si mateix.

Conviure és compartir, és perllongar-se per a entrellaçar-se a un altre ésser amb el qual sumar-se i multiplicar-se.

Quantes vegades, penosament, cal trencar, les llàgrimes més sanes són aquelles que humitegen la nostra reconstrucció.

Només estem sols quan ens abandonem a nosaltres mateixos.

Una estoneta més ...

2009-06-02T10:34:00.001+02:00

Ahir va començar juny i no està clar que la gent en aquesta ciutat vagi a acceptar-ho així com així. Em refereixo a Barcelona, que, alguna cosa els sonarà, ha viscut el mes de maig en un estat mental col·lectiu difícil d'aconseguir sense ajuda farmacèutica en el qual l'eufòria es va convertir en costum.

A dia d'avui, 32 de maig, el pols ciutadà només pot definir-se amb una expressió que tot el món ha escoltat a l'intentar portar al llit a un nen (per donar un exemple innocent): "Una estoneta més, si us plau".

Fins a ara ho hem portat relativament bé.

Els mitjans han publicat incomptables anàlisis i detalls, alguns ja massa utilitzats –a que no sabien que Guardiola contemplava el Camp Nou des de la Masia?-, uns altres una miqueta més originals. La televisió autonòmica, la nostra, en una parenceria de servei públic, va programar ahir el famós vídeo motivacional amb el qual Guardiola va estimular als seus nois a força de Gladiator i Nessum dorma. L'emissió, posposada durant un llarg cap de setmana i pensada com un acte de comunió nacional, va tenir un rotllo molt Bloc de l'Est. Acudiran avui els catalans a les seves empreses disposats a elevar la productivitat amb força i honor com veritables gladiadors anticrisis?

Tot això ajuda, clar, però demà farà una setmana de la Champions. Els jugadors aviat s'aniran de vacances. Costarà Déu i ajuda trobar nous angles al triplet. La població caurà en la malenconia, des de després. Però, per sobre de tot, ens hem de apiadar dels columnistes de la premsa escrita. Ara sí que hauran de parlar de les eleccions europees.

La píndola masculina ...

2009-06-01T19:17:00.002+02:00

En ple debat sobre la llei de l'abortament vull recordar que ja fa un temps van començar les proves per a la creació de la píndola anticonceptiva masculina. Resulta que un total de 120 parelles de la Unió europea estan provant l'invent. No cal dir que aquestes deuen ser amants d'un nou esport de risc: el prenying.

Aquest sistema funciona enganyant el cervell perquè aturi la producció d'espermatozous. De fet, en això d'enganyar el cervell els homes ja en som experts, sobretot quan es produeixen situacions del tipus: "Portes una pistola o és que t'alegres de veure'm?".

Una de les particularitats de la píndola masculina és que no serà una píndola. El producte s'injectarà o es farà un petit implant sota la pell un cop al mes, que anirà segregant hormones. El que no s'ha especificat és on s'haurà d'aplicar la injecció o l'implant. Ja us asseguro jo que segons per on hagi d'entrar l'agulla, molt d'èxit no tindrà.

Si aquestes proves van bé, es calcula que la píndola es comercialitzarà d'aquí a uns cinc anys: si fa o no fa qua l'AVE de Barcelona estigui acabat del tot. Si tot va segons el previst, és clar.

No m'interesses ...

2009-06-01T18:57:00.000+02:00

L'interès neix pel reconeixement d'un valor. En el seu revers està la indiferència, i en el límit, la pèrdua del respecte i el menyspreu.

El súmmum es produeix quan un, a més de no respectar-se a si mateix, desprestigia l'ambient que lliurement ha triat, doncs no hi ha major mostra de neciesa que ultratjar l'activitat a la qual serveixes i et dóna de menjar.

Llegeixo que els partits polítics caminen preocupats per l'alta abstenció que detecten en les pròximes eleccions. L'abstenció solucioni, tant en la política com en la vida, es produeix per dos motius: indiferència o fartanera.

És clam popular la consciència que a Espanya i les seves configuracions hi ha excés de polític carronyer, aquell que amb el seu brut picotejar pica i devalua la bona política. L'obsessió pel manteniment o l'ocupació de la butaca trenca diàriament els límits del noble ofici d'aquells que van decidir dedicar la seva vida a transformar els impostos recaptats en benestar i desenvolupament per a tots, perquè en democràcia aquesta és la seva gran missió i obligació.

Aquesta constant bacanal de descrèdits de rebot, aquesta permanent orgia de desqualificacions de carambola, aquest insult convulso embriac de lesió, rosega i degrada el respecte, que és l'avantsala del desinterès i el menyspreu. Ens va envair la fartanera, i el que és pitjor, la indiferència coberta d'abstenció.

Que la democràcia ens salvi i se salvi dels polítics- carronya!

ADÉU, MARIO ...

2009-05-19T20:37:00.008+02:00

Es deia Mario Orlando Hamlet Hardy Brenno Benedetti Farugia. L'escriptor uruguaià ens ha deixat una immensa -en qualitat i quantitat- obra literària formada per més de 80 títols: poesia, assaig, novel·la, contes, teatre... La seva ha estat una fructífera vida de lletres, d'amor, d'exilis. El millor tribut, escriure-li i llegir-lo.

Les vaques flaques ...

2009-05-17T15:38:00.000+02:00

És primavera. Estació verda i florida. Paisatge idíl·lic perquè pasten les vaques i s’engreixen. Ja no ens queixem del fred, i no obstant això encara ens segueix tiri tant el desànim i l'espera d'una altra notícia que ens deixi gelats a l'hivern de neus perpètues que s'obstinen a vendre'ns.

Enmig de tant excés de crisi, grips, verborrees i manipulació, la verda esperança tendeix a marchitar-se. Sembla ser que la consigna que ens va dur a l'hecatombe va radicar en els excessos de "masses". Vam voler ser els més gosats, les més llests, els més intrèpids, els més poderosos, els més intel·ligents? insuflant aire, aire i més aire a aquest globus terrestre que ens conté, fins que de tant inflar el globus? pafff... va explotar i ens quedem amb els seus trossets esbargits pel sòl en el més absolut desconcert.

Enfront de tan irònic i desolador paisatge, el nostre univers s'ha contret. Ara es posen de moda els "menys". Menys viatges, menys sortides a menjar o sopar fora, menys parlar per telèfon, menys balafiament de llum, menys d'aigua, menys carn, menys pescat. Tranquils! No tot s'ha perdut.

Tornaran les xerrades en les pollegueres de les portes, el silenci, les reunions familiars, pintar, llegir, comprovar el propi talent, ajudar als altres, apropar-nos més a nosaltres mateixos per a no desperdiciar l'existència, i sobretot cobrir-nos de paciència i humilitat. Alguna cosa bona havien de tenir les vaques flaques.

Coldplay _ Viva la Vida ...

2009-05-15T13:32:00.002+02:00

GENIAL !!!

Mamàs perfectes ...

2009-05-15T10:13:00.000+02:00

Ningú és capaç de cuinar com elles, o d'aconseguir que la ratlla dels pantalons quedi amb aquest lleuger gir que, un cop posat, fa dretes les cames de qui ho llueix. Dec l'aprendre l'amor per la lectura a les mans amoroses de la meva mare, i gran part dels meus valors a les dones, mestresses de casa, que han passat per la meva vida, ties, amigues, veïnes o conegudes. Se'ls ha acontentat amb “migajas”: amb regals el primer diumenge de maig, i amb frases buides d'amor etern que, al meu judici, no compensen ni els sacrificis, ni les nits sense dormir, els colls de pollastre i les croquetes més cremades de les quals s'han alimentat.

I no obstant això, miro amb recel el títol que s'ofereix ara a les mestresses de casa que acreditin els seus coneixements: ho dubto perquè em pregunto quina diferència suposarà als ulls d'un empresari, si els donarà dret a cotitzar o a rebre prestacions, o, pel contrari, serà un altre caramel, un acte cosmètic que demostri que també per aquestes dones magnífiques i silencioses es fa alguna cosa. Aquest país no funcionaria sense l’engranatge abnegat de les cuidadores, gestores, cuineres, netejadores, psicòlogues que existeixen en cada casa. Aquestes a les quals només la mort del marit els dóna dret a una pensió, i per a les quals els accidents domèstics no conten com laborals. Seré desconfiat, sense dubte, però tinc raons per a ser-ho. Evitarà els pagaments en negre, l'explotació, servirà per a alguna cosa aquest tros de paper, o valdria més emprar aquest esforç econòmic en formació i en l'obtenció d'un títol ja reconegut i valorat? .

Valors i veritats ...

2009-05-12T13:59:00.001+02:00

Buscant on agafar-nos, la vida ens ofereix dues llocs on recolzar-nos: el dels valors i el de les veritats.

Els valors són l'essència de l’instin en el seu estat més solvent, aquell que no precisa de lleis, prescriptors ni embadocadors: el respecte cap a un mateix i els altres, l'amor i l'amistat a prova d'adversitat, el compromís, la tenacitat i l'esforç, el ben comú sense exclusió per filtre ideològic.

Una vegada assumits, els valors són el cim de la nostra solvència i pau, perquè ens eleven i ajuden a planejar entre les misèries quotidianes. Els valors ens converteixen en aus; la seva absència, en rèptils.

Respecte a les veritats, les hi ha de dos tipus. Unes són les veritats ciència, aquests cims del saber racional que alguns sempre van tractar de frenar des de la seva indecència cerebral. Les altres són les veritats ideològiques, totes elles i sense excepció inventades, nascudes des de les circumstàncies d'un moment, i sempre mutables en el temps.

Les veritats inventades són com els rellotges de sol: serveixen mentre no hi ha núvols i ens donen l'hora. El seu gran objectiu és dominar els cervells amb una última fi: alimentar l'orgull, els dèficits cerebrals i l’estomac dels seus dirigents. Per això els seus jerarques detesten, analitzen i quan poden persegueixen tot dubte, desgana o anorèxia.

Al final dels finals, més construeix i serveix un etern valor optimista que una inventada veritat repressiva.

Eels - Novocaine For Soul ...

2009-03-02T08:56:00.002+01:00

Els anys perduts ...

2009-03-02T08:39:00.000+01:00

Vivim avançant pel temps, aquesta línia contínua de la qual ignorem el seu origen i, com infinita que és, no podem imaginar el seu final. El motor és el nostre cervell, la carrosseria és la nostra salut, el comptador de quilòmetres és la nostra edat. La ruta, uns la hi organitzen com volen; uns altres, com poden o els deixen.

Alguns decideixen fer el seu camí amb un lent utilitari de mínim consum. S'allunyen de les autopistes perquè ni tenen presses ni estan disposats a pagar peatges. Prefereixen els camins que s'emboliquen de paisatges on l'ocell derrota el deixant del jet i el silenci ofega el decibel.

Uns altres desitgen més rapidesa, es pugen a una moto, conviden a algú i acaben fent l'amor i amb un sidecar carregat de fills.

Passem moltes hores pujats a l'autocar d'una empresa, viatjant amb un munt de desconeguts entre els quals algun, amb sort, acaba sent autèntic amic.

Pugem a una interminable caravana d'autobusos cridada país i massa vegades ens trobem enmig d'un immens embussament organitzat pels seus conductors polítics.

En el viatge del viure, no tots els quals van, arriben. Uns agafen camins equivocats, estudis sense arrencada, amors sense destinació. Són els temps perduts que mai tornaran.

Saber cap a on es va, i quan ens equivoquem corregir a temps, és l'única forma d'arribar. Per això sempre cal estar atents al camí: perquè sempre estem anant.

Elogi a la curiositat ...

2009-02-01T19:58:00.001+01:00

La curiositat és la llanterna del cervell. De sobte, una imatge, fet o expressió que per a molts desapareix a l'instant, a uns altres els commou i agita la inquietud. No poden ignorar-ho: necessiten saber més. I igual que les papil·les gustatives segreguen saliva davant certs menjars, el nostre cervell segrega saliva davant certes visions: necessita alimentar-se d'elles, vol devorar-les. Quan el cervell té fam de nous aliments, la saliva que desprèn es diu curiositat.

Al nostre cos és prudent mantenir-ho dintre d'alguna dieta: al nostre cervell, mai. La capacitat d'engreixar de les nostres neurones és il·limitada. Al final, efímer folre corporal apart, cadascun és la suma dels seus coneixements i la multiplicació dels seus raonaments. Per això és tan important enaltir i potenciar la curiositat, i especialment la dels nens. Ells van avançant en la seva il·luminada foscor, enfocant amb la seva diminuta llanterna allò que els provoca. Són els primers interessos del seu cervell, del seu ser.

Per això, quan els grans apaguen o recondueixen les seves llanternes, estan apagant o desviant la seva llum genuïna, la qual el seu cervell reclama. Ells tenen fam i els majors els limiten fins a la saliva.

En la curiositat infantil moltes vegades està germinant la llavor d'un gran arbre. Una vegada adults, el pitjor de l'anorèxia cerebral és que, a diferència de la física, a simple vista és invisible

Perquè ens distreguin ...

2009-01-31T16:35:00.002+01:00

Exemples mediàtics que fan més suportable la crisi.

Nuria Bermúdez ha tornat a la tele per a explicar els seus assumptes sentimentals, plorar una mica i discutir amb el seu ex sogra, que en un gest eloqüent, la va amenaçar en directe amb tallar-li el coll.

Alfredo Urdaci, el flamant director de comunicació del Pocero, ha aparegut en un "magacín" caracteritzat de Tintín, i amb una sobredosis de Photoshop, una imatge que romandrà per a sempre en la meva retina.

En el programa de Cuatro "Granjero busca esposa", dues noies seleccionades pel mascle conviuen amb ell durant 10 dies (sense sexe) i fan mèrits fins que el "granjero" es decideixi per la que més li agrada.

La sèrie de José Luis Moreno, "A ver si llego", que es va estrenar en Tele 5 amb un munt d'escots, gais i machitos, converteix en espai de culte "Escenas de matrimonio".

El nét de Tita Cervera, Sacha Thyssen, celebrarà el seu primer aniversari en l'hotel Arts de Barcelona, sense pallassos ni piscina de boles, només amb 100 convidats, entre els quals estarà Chelo García Cortés, que escriurà l'exclusiva. La història forma part d'un paquet pel qual els pares rebran un milió d'euros.

Ramoncín surt en Popular TV on l'altre dia li van aplaudir la frase "es pot ser patéticamente progre".

Uns 118.000 nens de 4 a 12 anys han seguit lesaventures d'aquests joves entusiastes, concursants de l'última edició de "Gran Hermano".

Al fet que vist així el problema de les hipoteques escombraria els sembla el de menys?

No sé de què m'estranyo ...

2009-01-30T09:35:00.002+01:00

Ocupem el barri de l'oblit. Des de fa ja una estona. Anem de tant en tant al barri de la por, el nostre barri de sempre, aquell en el qual vam créixer, el que fou aixecat no fa molt per polítics, professors i mares que ho feien només pel nostre bé. Però el nostre veïnat d'ara mola molt més. Aquí manen els que tenen més diners i molts menys escrúpols.

I és que la gran alternativa a la por és l'oblit. El nou joc (barra) negoci es diu fer oblidar. El passat, els problemes o al veí, dóna igual. El cas és esborrar la memòria, substituir-la cada dos per tres, convertir-la en material fungible i convertir el nostre àlbum de records més personal, enquadernat amb pell de gallina, en un trist bloc de post-it notes.

Ho sé perquè, durant un temps, jo també he estat mercenari de l’amnèsia. Ho sé perquè, d'un temps a aquesta part, ho vinc corroborant. La gent que més ràpid oblida és gent de vot fàcil, boca oberta i cartera feliç. És la base de tot consum. Substituir vells records per noves expectatives, dedicar cada vegada menys temps al deu d'i molt més a l'haver.

La malenconia, de tota genialitat i romanticisme que antany tanta bona tarda ens va donar, ha quedat relegada al seu paper més injust de tota la història, vinguda a menys com alguna cosa trista, absurd i rematadament inútil. Estàs obligat a mirar cap endavant. Si no, estàs ancorat en el passat. I a mi que sempre em dóna per pensar que si tan dolent és dur ancora, per què no l'eliminaran ja d'una puta vegada de tota embarcació.

La paraula parany és 'nou'. Nou/Nova com eterna promesa que mai es compleix, perquè mor quan es fa major. Nou com infantil miratge que s'esfuma quan es fa present, com sinònim irrevocable i indiscutible d'alguna cosa millor. Quan, dic jo, que no sempre serà així. Ningú em va avisar que, a partir d'ara, avançar exigiria necessàriament cremar-ho tot per on venim trepitjant. Aquí està el trist o nul paper que juguen els nostres ancians, que comencen a ser-ho cada vegada més aviat.

Doncs jo em nego, escolti.

Em nego a oblidar. Amb la mateixa força que em nego a ser oblidat per aquells als quals alguna vegada vaig voler. Per la mateixa raó que em va dur a decidir el que vaig acabar fent. La meva àvia diu que és de ben nascuts ser agraïts, i jo em sento molt agraït al bo i el dolent que em va portar aquí, perquè en algun lloc calia estar, i si aquest és el meu, és millor que cap, vagi que sí.

Però és que hi ha molt més. Que m'encanta trobar a faltar. Que és de les coses més boniques que poden passar-me per dintre. Saber que hi ha alguna cosa o algú que està separat de mi per una distància o un temps insalvables, i encara així, voler-li felicitat i desitjar-li bé, però de lluny. I si a sobre saps que és temporal, llavors ja és el no va més. Estimar l'absència del que va a tornar té alguna cosa tremendament excitant, la d'emplenar el seu buit amb retalls de somni i il·lusió.

Que estranyar té molt en comú amb estrany. Que si la primera reflecteix el que sentim, la segona hauria d'indicar-nos com no sentir-nos davant el que sentim.

I al final, aquest text, escolti, que torna a no dir el que volia dir.

No sé de què m'estranyo.

Diàlegs de sords ...

2009-01-29T19:38:00.001+01:00

El nostre intel·lecte es sustenta en dues columnes: una és la fe; l'altra, la raó.

La fe en persones, creences i banderes serveix perquè sense grans explicacions resol les nostres inseguretats i temors. La fe és l'antídot del dubte.

La raó que atribuïm a persones, fets i conceptes serveix perquè resol les nostres incerteses. La raó és l'antídot del desconeixement.

La raó és concreció; la fe, il·lusió.

La raó se sustenta en l'evidència; la fe, en el desig.

La raó és concreta i mostra una mateixa realitat a tots; la fe és interpretable i interpretada amb distintes visions per cadascun.

La raó sempre cal justificar-la; la fe no necessita justificació.

Ambdues, fe i raó, les necessitem i utilitzem constantment, i no obstant això cadascuna ens serveix des d'extrems oposats i fins i tot de vegades enfrontats del nostre intel·lecte.

És per això que l'enfrontament entre raó i fe, quan es parteix de posicions radicals i tancades, moltes vegades acaba en diàlegs impossibles. L'amor trencat és incompatible amb l'increment dels ingressos de la parella; el desig de fini quitar per eutanàsia el sofriment d'un agnòstic és l'antítesi del premi que suposa idèntic dolor per a un creient; avortar és solució o pecat. I així, cadascun amb la seva llista.

Al final, l'únic que queda és escoltar-se mútuament, encara que només serveixi per a saber allò en el que mai anem a posar-nos d'acord.

Bread & Butter BCN 2009, Adeu !!! ...

2009-01-25T09:46:00.003+01:00

La fira de la moda Bread and Butter ha celebrat aquest any l'última edició a la ciutat de Barcelona. La fira, que reuneix les firmes de moda urbana més importants del món, tornarà a celebrar-se a Berlín, la ciutat que va compartir amb la capital catalana la celebració d'aquest esdeveniment durant un temps.

La fira, que també ha rebut ofertes d'Istanbul i Moscou, torna a la capital alemanya per la baixada d'expositors que ha patit en les últimes edicions a Catalunya i per una oferta d'un bon espai a Berlín.

L'idil·li entre Bread and Butter i Barcelona va arrencar el juliol del 2005, amb la celebració de la primera edició. Bread and Butter atreia 100.000 visitants i aportava a la ciutat 100 milions d'euros en només tres dies.

“No ploris, Barcelona, aixeca’t!”. La frase no és de cap mare de rei musulmà derrotat i estabornit per l’avenç cristià que tancava Península al segle XV. Ni la d’un brigadista internacional després d’haver decidit que havia arribat el moment de tornar a casa. No hi ha cap gran èpica al darrere. Només la constatació d’un professional. La del director de Bread & Butter, el saló de moda urbana que va triar fa quatre anys Barcelona com a passarel·la estable i que ara ha decidit anar-se’n on en donen de més madures. Karl-Heinz Müller ha estat contundent i taxatiu. També diplomàtic. Afirma que el certamen se’n va perquè és “itinerant” i afirma també que no té res a retreure a la ciutat.

Poca itinerància faran en aquests temps que cauen. Fora fa molt de fred i ningú es mou d’enlloc si no és perquè rep una oferta més sucosa. El saló de moda urbana l’ha rebuda mentre Barcelona agafa mosques. N’agafa tantes com pot. N’ha fet una gran col·lecció. L’alcalde Hereu hi ha replicat que no passa res, que si ells tenen ONU, nosaltres en tenim dos, i que se’n farà un altre, de saló, de més gran i més bonic. Molt bé, alcalde. Però permeti el dubte. En aquesta ciutat i país, tan preocupats per reglamentar fins i tot el material del paper de vàter perquè no contamini, les oportunitats volen. L’Ajuntament l’ha espifiada i és incapaç de reconèixer-ho. ¿Com vol el senyor Müller que la ciutat s’aixequi si d’entrada el seu alcalde ni tan sols plora?

Pecident Nuñez + Braveheart ...

2008-12-22T12:21:00.000+01:00

Canvi de pell ...

2008-12-18T12:23:00.001+01:00

Vivim canviant de pell: l'adolescència, el primer treball, la vida en parella, aquella situació que ens va marcar la vida? Quan succeeix, el nostre cervell crui xeix perquè ha d'entendre i assumir nous escenaris i circumstàncies. Sent els mateixos, ens anem convertint en uns altres.

Ara estem vivint un canvi de pell col·lectiu. Estúpids de les finances ens van gelar l'atmosfera i saltimbanquis de la política ens caldegen en l'apatia i el menyspreu. No solament s'enfonsen els valors de la Borsa: ells són la punta del iceberg dels molts que ens vam creure. Ara ja sabem que el capitalisme pur i dur no serveix i que el comunisme dur i pur no va servir.

Com serà la nostra nova pell?

Treure les polli-les de les experiències ja viscudes no va a servir per al clima que ve. Caldrà descobrir una nova epidermis social adaptada a un clima dominat per una joventut cada vegada amb més visió i menys objectius.

Pressenteixo un gran canvi de consciència: una pell molt elàstica, més viva i sensible que mai, mai disposada a hivernar, bolcada en el gaudeixi de les petites coses i sense serpúlids de banderes i credos, perquè la creença partirà d'un mateix, no d'il·luminats aprofitats.

Tinc el pressentiment que al final tot serà millor, més lògic i digne, perquè recorrerem a aquest gran instint que ens acompanya des de l'instant del naixement: el de la supervivència. I aquesta, quan es torna col·lectiva res li pot.

Parlament de l'aire ...

2008-12-17T10:05:00.001+01:00

No és cert que qui calla, atorga. Qui calla pensa, raona, pren posicions, es prepara? i la guarda. No pot, no vol o no li convé dir. La seva opinió l'arxiva en la seva consciència, aquesta cova secreta del cervell on cadascun agita els seus valors i sedimenta la seva ètica. I espera?

Els nostres avantpassats van viure la civilització del pensar i callar. Hi havia massa animalitat en el poder, la mateixa que encara avui subsisteix en alguns racons del planeta.

Les democràcies ens van endinsar en la segona fase, la del pensar i parlar. Un dret que quan s'exerceix públicament sempre vamatitzat per la sordina ideològica de cada mitjà de comunicació: és el so de la llibertat enfaixada.

Ara, amb aquesta crisi que agitarà mil i un temples establerts, es va a accelerar l'entrada en la tercera fase de la civilització: la de pensar i actuar

El poder de comunicar-se massivament, alliberats de les orelleres del poder de torn, va fer que per molt farts de callar es precipiti en acció. Internet i els SMS es van a erigir en el nou parlament de l'aire, aquest en el qual els ciutadans poden llançar la seva veu i la seva proposta.

Després de tant silenci, una altra vegada és la Universitat la qual comença a cruixir. És molta crisi, molta indignació i molta tecnologia unides, una barreja absolutament nova per a una història molt vella: la del "ja no més". Intueixo que aquesta vegada no ens podran fer callar.

Himne Athletic de Bilbao pels nens del Congo, jejeje ...

2008-12-11T11:01:00.001+01:00

AUSTRALIAN BLONDE - "Chup Chup" ...

2008-12-06T18:53:00.000+01:00

Afaitat de crisi ...

2008-12-06T18:46:00.001+01:00

El pintallavis com símbol de la crisi? Això és molt 1993. En 2008, l'accessori clau és la maquineta d'afaitar d’un sol us. Allà per 2005, en temps de "senyora, tot el que construeixo ho embeno en plànol", Gillette va llançar el model Fusion amb la fanfarria pròpia d'un iPhone o del nou Windows. Els clients exigents no podien conformar-se amb tres fulles, necessitaven cinc. I pagarien per elles: uns 15 euros per la maquineta i fins a 33 euros per vuit recanvis. Tiger Woods i Roger Federer ajudarien a vendre-se-la a l'home que no coneix de marques blanques.

I en això va arribar la crisi i un recanvi de 33 euros va començar a semblar tan obscè com un Hummer o demanar Evian. Ara Gillette ha canviat d'estratègia, deixa el luxe i s'anuncia amb un càlcul de cost per afaitat. El seu nou eslògan, Quina màquina funciona per un dòlar a la setmana? pretén que el consumidor compari el seu maquineta (efectiva, però humil) amb el seu cotxe, aquest monstre gastador.

Orfes de Dickens ...

2008-12-05T10:37:00.003+01:00

Fa fred, un fred feroç, com una fulla esmolada contra la pell, el gel que feia que la meva mare es compareixes sempre dels qui aquesta nit haurien de dormir en el carrer. Un fred d'inicis de desembre, un mes breu, sonor i lluminós, el més trist i el més jovial: el mes que converteix als pobres en miserables, i fa sentir als rics confortables, la pluja i la neu fora, la calefacció dintre, l'abric, els llaços de purpurina i un cert aclaparament per estar de pas, entre altres dotzenes de compradors, les cues, la lenta processió dels cotxes en cap de setmana.

És el fred de l'anticipació, el qual ens convenç que estem ja en hivern, quan encara no ha començat de debò. El de la taula posada i l'alegria prèvia, el fred dels castanyers i els xurros fumejants, de qui han buscat un rastre de calor en el consol del menjar.

De la mateix manera en què la meva mare ens feia recordar als qui passarien fred aquesta nit, a mi els anuncis nadalencs em porten a la ment la misèria; els més elegants, els de bells models que intenten vendre una olor intangible a partir d'un estil de vida, em transmeten el fred de manera molt més eficaç que una finestra oberta. Les llums que pengen molt abans de ser necessàries. La forçada alegria. La veneració sobtada pels nens. Tot em recorda la construcció hipòcrita d'una societat que tanca els ulls al dolor, a la pobresa. Que no mira, com en les novel·les, a qui amb el nas estret contra l'aparador, somia amb el que compraran uns altres.

Sense discussió ...

2008-12-04T13:33:00.001+01:00

Tot es construeix des de l'enteniment i tot es destrueix des de l'enfrontament. Els interessos, amors, cultures, déus i banderes que a uns els serveixen per a unir-se, uns altres els converteixen en motiu fonamental per a enfrontar-se. Així va començar el món. Així continua. Ens van ensenyar a parlar, a menjar, a caminar.

Ens van ensenyar matemàtiques, gramàtica, geografia. Ens van ensenyar moltes coses. Però ningú ens va ensenyar a enfrontar i resoldre un desacord. Ningú ens va ensenyar a discutir.

Educats des d'un dirigisme intel·lectual, moral i polític, no vam ser educats a saber adoptar la menor elasticitat cerebral per a entendre, des d'un mínim respecte, altres idees que no anessin les oficialment implementades en la nostra parcel·la geogràfica. Els programadors de la societat sempre tracten de dirigir les nostres vides amb l'exclusiva fi de potenciar les seves, perquè les ideologies a més de poder els donen de menjar.

Disentir és el més lògic del món. Saber escoltar des del respecte mutu canvia l'òptica dels cervells perquè amplia contrastos, horitzons, visions i ambicions. Saber que no hi ha una sola veritat i acceptar que cadascun té tot el dret a la seva és el principi del respecte, aquesta neta atmosfera en la qual s'enreden els enteniments.

Quan el cop de porta relleva a la veu, el puny a l'argument i la bomba al diàleg, tots perden.

La discussió civilitzada és la forma menys incivilitzada de disentir.

Tota esperança ...

2008-12-03T12:56:00.000+01:00

Imagino que algú es va aturar a pensar-les amb afecte, com l'eslògan perfecte d'un modern anunci, algú, possiblement un Home, assegut en la seva cambra, amb la ment fixada en dos inferns: un es deia Dante, un altre un publicista anònim del règim polític més determinat per la propaganda de la història. Un va inventar la frase de benvinguda a l’ infern: "Abandoneu tota esperança els que entreu aquí". L'altre, la d'Auschwitz: "El treball us farà lliures".

Han existit altres frases cèlebres, gairebé sempre adscrites sobre rellotges: el temps fuig. Totes fereixen, només l'última mata. Bells textos en làpides funeràries, o làpides commemoratives. Però aquestes dues primeres frases, metàfores de benvingudes ala vida, només han pogut sorgir de la més terrible lucidesa, de la ironia més cruel i dolorosa, la segona. Imagino que a dia d'avui algú se senti davant el seu escriptori, i pensa, amb la mateixa cura i afecte, de quina manera cridar a la crisi, a les seves mesures, els paquets, les normatives, les iniciatives preses i porto mar. Polític o publicista. Amb lucidesa o amb l'atroç cinisme que pretén tant tranquil·litzar com una voluntat de domini, algú està nomenant aquests passos que donarem, i busca la frase que definirà aquesta etapa, aquest sense viure. És tot conegut ja, hem viscut el que ara vivim en altres moments històrics, però hem perdut la memòria. I per tant, ens fan falta etiquetes noves, una forma d'ordenar el pensament, que algú ideï el que nosaltres no atrevim a donar-li nom.

Aquesta secreta doble vida...

2008-12-02T13:58:00.000+01:00

Vam conèixer el món des de la més absoluta dependència. La imitació i la sorpresa alimentaven el nostre cervell, que cadascú filtrava amb el seu adn i omplia amb la seva circumstància. Tan poca vida havíem de tenir que, només en teníem una.

Comencem a desdoblar-nos en l'adolescència, aquest període de rebel·lia que esclata quan per primera vegada un percep que viu intensament confrontat entre dues vides, la vida tal qual té i la vida que voldria tenir.

A partir de llavors, si exceptuem els qui viuen apoltronats o adormits per absència d'inquietud, tots tenim el cervell embarassat d'idees que van gestant altres futurs, l'esperança de nous dies que signifiquin altres emocions, entorns o situacions. Tots vivim fecundant en silenci una doble vida.

Quants amors que no saben o no poden trencar aigües s'estan engendrant? Quant ressentiment estan parint els lligats a un treball del que no poden fugir? Què estaran concebent els cervells dels copejats adolescents palestins? Fins a quan els joves cubans suportaran als dos Castro castradors de llibertats? Quants republicans s'estan concebent diàriament? Quanta majoria suma els farts per saturació de nacionalismes a pressió?

La doble vida personal és matèria privada. Però quan silenciosament fecunda en la consciència de molts, sempre acaba convertida en embrió del futur, fins a la espera d'un líder que ho activi.

Diccionari per a Jatets ...

2008-12-01T12:16:00.002+01:00

Vull iniciar una nova secció dins d'aquest Blog.

El seu títol és: Diccionari per a Jatets (o sigui tots vosaltres, Jatus que que perdeu algun minut del vostre temps per llegir les meves collonades), i el seu contingut serà de deficions, molt particulars evidentment, de paraules catalanes existents, o no.

He decidit tirar endavant aquest "projecte" donat que en aquests temps d'immersió lingüística, absorció cultural, fagocitació mediàtica, deglució civil i un Presidetn que no sap parlar, un diccionari pot suposar un autèntic sal al buit, una fugida cap enlloc, un brindis al sol, una peça cabdal en el bastiment del no-res.

La nostra és una llengua minoritària, minorista i minoritzada. Això no vol dir que no ens poguem esforçar per mantenir-la fresca, encara que només sigui per tocar la pera als uniformitzadors uniformistes.

La seva periodicitat serà la següent: Cada quan a mi em doni la gana, d'acord?

espero que us agradi ...

Comencem amb:

Paraules relacionades amb Alimentació:

afregir. (v).

Posar alguna altra peça o tall de carn o peix a la graella, donat el cas que no n´hi hagi hagut prou per completar una saborosa barbacoa.

agraïm. (v).

donem les gràcies a la persona de qui hem rebut un favor personal, tot obsequiant-lo amb certa quantitat del fruit dels ceps.

alimentir. (v).

Donar la falsa impressió d'estar proporcionant menjar a algú que el necessita peremptòriament. Característic de certes entitats caritatives un pél ràncies.

altruita. (subs).

Plat tradicional mediterrani, a base d'ou remenat, que destaca especialment pel seu caràcter servicial i desprès.

amanita. (subs).

Plat mediterrani fet a base de vegetals verinosos.

anglofilet. (subs).

Fervent partidari de les coses i els costums dels anglesos, fins i tot de la carn de vedella (que ja té mèrit, tal com està el pati).

assafata. (subs).

Noia o noieta encarregada de passar les plàteres de canapès entre els convidats a una recepció.

bi. (subs).

Beguda alcohòlica a base de suc fermentat de raïm, però amb una graduació i uns efectes el doble de perniciosos del que seria normal.

La Fórmula 1 a Espanya ...

2008-11-28T10:47:00.002+01:00

El Fernando Alonso és el millor pilot espanyol de la història. Però a mi el que m'agradaria veure és un cotxe de Fórmula 1 espanyol. Hauria de portar aquells daus al retrovisor. I una cinta del fill del Fary: "Y cuanto más aceleeeeeero". I aquell caràcter tant espanyol: "Sal de delante, gilipollas, a dónde vas con ese Ferrari". Al darrere segur que portaria un d'aquells gossos desnucats, que mouen el cap. Que fan patir. A un amic meu li van regalar un i se'l va posar. Ves, li feia gràcia. Però el mecanisme del cap, no sé si l'heu analitzat mai, es basa simplement en què es penja una arandela i ell porta un contrapès a dins. Doncs quan frenava, es desprenia el cap i venia al davant: "clonc-clonc-clonc". Uns espants als semàfors! amb el cap del gos allí. Ens va parar la Guàrdia Urbana: "On van maltractant animals?". I a la fórmula 1, corrent a 300 km pots comptar com deu anar el gos. Deu semblar el Pocholo.

Continuant amb el disseny del cotxe, el que no hauria de portar és un "Papá no corras". Això seria com si el coto Matamoros portés un "Papá no trasnoches" ;-P

I quin motor portaria un Fórmula 1 espanyol? Per mi que anés com els "micromachines". Els mecànics l'arrosseguen cap enrere: clec-clec-clec. I quan està ben tensat, el deixen anar i fiuuuu! Surt cagant llets fins que s'acaba la corda ...

En fi tecnologia espanyola

Els adults ho fan "a pèl" ...

2008-11-28T09:14:00.004+01:00

Una investigació revela que els majors de 35 anys són molt menys propensos que els adolescents a utilitzar preservatiu en la primera relació sexual amb una nova parella

Molt es critica a la "boja joventut", aquesta època en la qual et creus immortal i actues de forma atolondrada i inconscient, corrent tot tipus de riscs amb el sexe, les drogues, el rock, els porters de discoteca i altres perills que aguaiten en les ombres. I, no obstant això, sembla que els adults són encara pitjors que els seus cosins, nebots, fills o germans petits; almenys pel que fa al sexe.

Un estudi realitzat en l'University College de Londres i publicat recentment en l'International Journal of Epidemiology, revela que, mentre el 68% dels joves d'entre 16 i 19 anys utilitzen protecció en la primera trobada sexual amb una nova parella, tot just el 38% dels homes i el 29% de les dones d'entre 35 i 44 anys ho fa.

"L'augment de les taxes de ETS (Malalties de Transmissió Sexual) diagnosticades en la població de 30 i 40 anys suggereix que es necessitarien amb urgència intervencions que promoguin l'ús consistent de preservatiu amb cada parella nova, no només entre els més joves com es va realitzar recentment, sinó també entre els adults", afirma la doctora Catherine H. Mercer, directora de la investigació.

Els majors, desmelenats

Després d'entrevistar personalment a 11.161 homes i dones d'entre 16 i 44 anys, sobre la durada i la naturalesa de les seves trobades sexuals, els autors de l'estudi van arribar a la conclusió que els majors de 35 anys cada vegada tenen més tendència a canviar de parella.

L'enquesta va revelar informació sobre 15.488 relacions heterosexuals. El 39% dels homes i el 20% de les dones van dir que aquestes relacions eren casuals ("no regular (encara)"). El 63% dels homes i el 71% de les dones van reconèixer que no havien utilitzat preservatiu en l'última relació sexual. El 45% no va utilitzar preservatiu en la seva primera relació sexual amb una nova parella. A més, les parelles amb una diferència d'edat de cinc anys o més eren menys propenses a utilitzar preservatiu en la primera relació sexual.

L'alta taxa observada de relacions sexuals sense protecció, especialment en relacions casuals, és "preocupant", segons els investigadors. L'equip va concloure que és un error enfocar els anuncis sobre sexe segur als joves: "Cal insistir, i promoure l'ús del preservatiu entre les parelles noves, sigui com sigui la seva edat".

Per la seva banda, Llisa Power, del Terrence Higgins Trust britànic va afegir: "Les malalties de transmissió sexual no respecten les canes i, encara que els mitjans de comunicació les associen més a relacions sexuals entre joves, aquest estudi mostra que és important recolzar a la gent perquè tingui una vida sexual saludable a qualsevol edat".

En fi, que potser caldria tornar a difondre aquella reeixida (i polèmica) campanya del "Posa-t'ho, posa-li", que el Ministeri de Sanitat va llançar a principis dels anys 90.

Maldats i bondats ...

2008-11-27T11:30:00.001+01:00

La bondat és la màxima expressió de l'ètica amb un mateix, perquè a canvi de res impulsa a donar a qui no aconsegueix, amb la finalitat de que millori la seva situació. I no obstant això, arrossega un immens problema: ni té un concepte modern ni un lideratge contemporani. Per a molts, bondat és igual a debilitat o cursilada. La seva imatge la varen capitalitzar sants i beats que van viure costums i moments que ja no serveixen. I mentre, el soroll públic multiplica l'aspra atmosfera de la maldat, amb el seu immens assortiment de guerres, dèspotes, maltractaments, enfrontaments manipulats i altres 100 desquicis. Per a la maldat sempre hi ha titulars; per a la bondat, amb sort, un modest racó.

La cultura en llibertat ens ha fet veure que la bondat no es predica: es fa. S'ha substituït la commoguda bondat-caritat per la bondat-utilitat que construeix i resol. La bondat retòrica proclamada en tribunes i predicada, convencions i oracions, fa el que la brisa suau: refresca ànims però no mou molins.

Aquest silenci que cobreix la grandiosa tasca de tanta ONG, de alguns religiosos que posen per davant acció a oració, de moviments socials submergits en problemes duríssims, són immensos exemples de bondats mudes i sense passarel·la.

La bondat només serà considerada un be amb prestigi i apetecible quan un pròxim gran líder espiritual o polític la converteixi en proa de la seva activitat. Algú vol donar el primer pas?

Plens de buits ...

2008-11-26T13:08:00.001+01:00

Tot el que viu s'ha d'alimentar. Sense menjar, el cos defalleix. Sense inquietud, el cervell s'esquerda. El buit ens retorna buits. Sense aliment, no hi ha vida.

Respecte a la subsistència del cos, avui se sap molt: necessitem un permanent i equilibrat transvasi de carbohidrats, vitamines, fibra, proteïnes i minerals perquè el nostre cos, bàsicament màquina, funcioni.

Dalt, en el cervell, la cosa canvia. Les neurones, aquestes que decideixen tots els nostres tots perquè uneixen intuïcions amb coneixements, emocions amb raons i somnis amb realitats, saben tant de cadascun que són el cadascun. I no obstant això, respecte a com i de quina manera alimentar-les no existeix el menor consens mundial, nacional, familiar i moltíssimes vegades fins i tot personal.

En l'hipermercat de la vida, l'oferta és tan variada que desborda qualsevol opinió. Hi ha multitud de banderes i de llengües; un bon assortiment de creences religioses, polítiques, econòmiques i socials; infinitat de coneixements, criteris i mètodes; diàspora de sentiments i actituds, amors i rancors, tristeses i il·lusions, nostàlgies i esperances. Hi ha tant de tant que ni el més dotat pot arribar a fregar en el mínim tot el coneixement.

Al final, un arriba a la conclusió que l'aliment bàsic del cervell és la inquietud: per saber, estimar, comprendre i raonar. Quan s'assoleix, la digestió és la pau; quan no, és el buit.

Sense Esperança ...

2008-11-25T10:23:00.001+01:00

Una nena de 13 anys decideix morir, i ho fa sense tallar-se les venes, sense robar barbitúrics de la farmaciola de la seva mare, i sense destrossar el seu cos amb drogues o menjar. La seva família està d'acord. Enfront de la malaltia, i enfront de la falta d'esperança, hi ha poc que dir. La llei espanyola la permetria morir, si aquest és el seu desig. Alguns metges dubten. Sense dubte, tindran les seves raons. Però, com Jeffrey Eugénides fa dir a una de les seves heroïnes, aquest vident, doctor, que vostè mai ha estat una nena de 13 anys.

No ens demanen consell per a portar-nos al món, i per tant resulta cruel obligar-nos a romandre en ell si no ho desitgem, si no hi ha vitalitat, ni força, ni tampoc la fe en res. Amb l'amor no ni ha prou, i tampoc ni ha prou amb la joventut. Ni les ganes. La naturalesa permet que molts cadells morin, però nosaltres intentem compensar amb delicadeses les lleis naturals, i amb l'amor apassionat les injustícies de les normes vitals. Gairebé sempre tenim èxit, i gairebé sempre vencem. Però ella no desitja viure.

S'enfrontaria a un ball de cors. El nostre es dol quan pensem en què podria arribar a ser aquesta nena, els seus estudis, les seves amigues, els seus amors futurs. Tant per davant. Però ens mentim. Aquesta nena no. No li va tocar a ella, ja va lluitar bastant. Aquest cadell no tindrà gens d'això. Perquè la mala sort és així, i en ocasions cal resignar-se, i ajupir el cap i acceptar la mortalitat, i dedicar un segon a pensar que no és res més que un moment, la vida, un instant entre dos somnis.

Dani Mateo amb Oliver y Benji

2008-11-11T15:39:00.000+01:00

La mort ...

2008-11-06T13:48:00.003+01:00

Ara que hem guarnit les tombes, hem visitat els cementiris, ens hem cruspit els panellets i hem caigut en les ximpleries del Halloween (un grapat de jocs infantils i tradicions d’origen cèltic que els immigrants irlandesos van dur als Estats Units en el segle XIX i que Amèrica ha reexpedit, convertides en negoci, a la resta del món), potser que dediquéssim una estoneta a pensar en la mort, encara que només sigui perquè com diu el refrany, “Rient, rient, es va morint la gent”. D’una manera més dramàtica, en la seva recerca de l’autenticitat, el filòsof Heidegger va deixar escrit allò que “l’home és un ésser per a la mort”, mentre que Woody Allen reconeix que no li fa por la mort, però que s’estimaria més no ser-hi, quan li arribi el moment.

D’una banda, la nostra societat sent un pànic cerval davant la idea i la realitat física de la mort i l’amaga, maquilla i difumina d’una manera que resulta a vegades risible. De l’altra, ja no es mor com abans: el traspàs de la majoria de les persones s’ha medicalitzat tant que gairebé ningú no té l’oportunitat de morir a casa seva, envoltat de la família, sinó que la majoria ho fa en el llit d’un hospital i abillat amb una bata que deixa a la vista el cul del pacient. En aquestes circumstàncies, ensenyant el cul i escoltant la tele de monedes del veí, resulta ben difícil que el moribund arribi a gaudir del privilegi de pronunciar unes darreres paraules o de mantenir un cert control digne de l’escenari de la seva mort. En circumstàncies similars, ni Luter, ni Lluís XIV, ni Montesquieu, ni Descartes no ens haguessin deixat el testimoni de les seves famoses darreres paraules, ni s’haguessin pronunciat alguns comiats irònics, com el del cèlebre metge Demoulin que, sentint-se morir, va dir als seus deixebles i col·legues, reunits a l’entorn del seu llit: “Amics, me’n vaig però deixo darrere meu tres grans metges: l’aigua, la paraula i la dieta.”

Tot un altre capítol seria el dels epitafis curiosos, dictats pels mateixos futurs difunts, però se’ns acaba l’espai. Recordem-ne un, però, aparentment escollit per l’escriptor catòlic Georges Bernanos, autor d’una gran obra no exempta de violents conflictes espirituals: “Es prega a l’Àngel trompeter que toqui fort el dia del Judici; el difunt és dur d’oïda.”

Però encara m’agrada més el de Grouxo Marx: “Perdoni, senyora, que no m’aixequi”.

Sóc un ionqui ...

2008-11-03T11:06:00.003+01:00

Sóc un ionqui. Ho reconec. Em va la droga dura, la més dura que existeix. Em van les paraules. Mira, ja ho he dit, ja està.

Igual que el Coronado, estic enganxat a qualsevol “chute” que em renovi per dintre, encara que només sigui durant una estona. Ja, ja suposo que estem parlant exclusivament de mi.

Per a començar, m'he llençat diversos anys molt penjat de l'imperatiu. Em donava igual de quin. El cas és que fos un verb, i estigués conjugat en aquest temps tan suggeridor. Tot m'anava. Tot em va entrar.

Va ser l'època del tot val. Si volia accedir al millor camell per a un bon viatge, en tenia prou amb recórrer a qualsevol suport publicitari. Tele, premsa, ràdio o exterior. Em torna a suar la boca de només pensar-ho.

Mira si va ser bo, que encara avui em segueix venint de gust algun que altra bon “chute” de tant en tant. Cada vegada que poso la tele, és una nova ocasió per a recaure. Escolto ?compri? i ja estic allí. Llegeixo ? no s'ho perdi? i em poso a buscar. Escolto el verb ? descobreix? i se'm posa la pell de gallina.

Però encara així ja no és el mateix.

El que va ocórrer va ser que en un moment donat, els “subidones” van començar a durar cada vegada menys. La Mari del súper ja em venia advertint que l'adulteren amb termes que passen desapercebuts, però que mal administrats poden acabar provocant-te sobredosis.

Paraules com ? nou?, tan gastades com la virginitat d'una madame, paraules com ?ara?, tan urgents com la correguda del seminarista, o paraules com les bessones més? i ?millor?, que no poden viure ni vendre la una sense l'altra. No les veus, però aquí estan, esperant-te per a decebre't quan les compris. Mitigant el plaer, tallant-te el rotllo. Conta-les i veuràs com flipes tu també.

Per això, amb el temps, aquest Pocholo de les lletres va aprendre a reconèixer la bona mercaderia quan la veia, fins i tot sense necessitat d'haver-la provat. I em vaig enganxar uns becs de sintaxis jo solet que pa què.

Tot l'hi dec a les millors marques. Elles ens proporcionen contínuament noves emocions de disseny que la veritat que dóna gust. Això sí que col·loca. Merda de la bona. Controlen on embullar-la i saben perfectament que avui dia, si muntes una campanya i no ofereixes uns grams de ?protegir?, ?prevenir?, ?estalviar? o ?cuidar-se?, no et molestis, perquè no ets ningú.

Paraules tan innòcues com el clorur sòdic i tan mortíferes com els seus elements constituents, tan falses i pretensioses però tan necessàries per a un ionqui com jo. Perquè no se si t'ho he dit, però sóc un ionqui. Em posa chutar-me de novetat i de tots els seus derivats. Per això, aprofitant que ja entro en la categoria de puretes, últimament m'he passat al rotllo dur.

Ara em posen molt les que surten en els periòdics, així, al bèstia, en blanc i negre i al costat de fotos d'oncles lletjos i encorbatats. Allí he descobert a les quatre fantàstiques, ?crisi?, ?garantia?, ?seguretat?, i ?confiança?. Agafa qualsevol diari, esnífa cada línia de portada a contra, amb només un exemplar ja tens per a un fiestón.

Sobredosis de merda que ja no sadolla, paperines de narcos que ja no saben què fer per a convèncer, perquè tots sabem que en el fons, aquests conceptes, amb les seves entonacions, importàncies i rimbombancies, estan tots com aquest text.

Buits.

El Intermedio - 20/10/2008

2008-10-23T17:43:00.005+02:00

Boníssim !!! un dels millors programes ...

Segueix ...
Atenció als comentaris de Wyoming sobre el nen que va nèixer per salvar un altra ... Molt bo !!!, i lo dels preservatius metrics ... genial !!!

Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich - Hold Tight ...

2008-10-17T11:45:00.001+02:00

Viu de veritat !!!

2008-10-05T22:57:00.008+02:00

Hola a tothom !!!

He estat un temps absent, però pel que veig la meva vida personal aixeca molta expectació ... i per tant crec que és molt bo explicar unes cosetes.Com molts de vosaltres sabeu, en els últims temps la meva vida ha sofert alguns (i per ser exactes un de molt de concret) moments molt durs.

Quan et succeeix una situació així, i han molts sentiments, moltes situacions personals que creus que no es tornaran a repetir ... coses que creus que no tornaràs a sentir. En aquells moments decideixés enfocar la teva vida en una direcció, encertada o no ... però en aquell moment necessaria.

Com a bon Verge (d'horoscop, clar !!!), tinc una tendència innata a reprimir sentiments, a tancar-me, a posar aquella mascara del "tot va bé", "sóc un tio fort" ... "ningú m'ha de veure plorar, quina vergonya !!!, pensaran que sóc debil" ...

Per aquest motiu quan coneixes un altra persona que et permet expressar els teus sentiments sense cap vergonya. Que, quan plores al seu costat no sents cap vergonya, només calma.

Una persona que et permet recuperar sensacions que creies que mai més tornarien ... Aquesta persona és molt especial a la teva vida.Per sobre de tot se que una guanyat una amiga amb la qual sempre podré confiar ... això, per a mi, ja la fa molt especial. Ningú sap que pasarà en el futur ... però l'únic segur es que sempre podrà comptar amb mi, i jo se, que sempre podré comptar amb ella.

Preciosa per fora, i molt més per dins ...

"No me pidas que te bese porque te besaré"

2008-10-03T15:46:00.008+02:00

Albert Espinosa desenvolupa el seu particular univers "Groc".

No me pidas que te bese porque te besaré

Director: Albert Espinosa

Interprets: Eloy Azorín, Teresa Hurtado de Ory, Albert Espinosa, Andreu Rifé.

Gènere: Comèdia.

Espanya, 2008, 95'

Diu l'autor teatral, guionista cinematogràfic i televisiu, actor ocasional i enginyer industrial Albert Espinosa que hi ha persones "grogues", aquelles que apareixen a la teva vida en un moment determinat per fer-te avançar en el camí. Diu tot això l'home que hi ha darrere els guions de Planta 4ª, Tu vida en 65' i Va a ser que nadie es perfecto, el tipus que ha escrit obres com El club de las pajas, Los Pelones, El gran secreto o Idaho & Utah, l'autor d'un llibre d'èxit com El món groc, el jove que va superar un càncer (deixant una cama, un pulmó i mig fetge pel camí) quan era adolescent, i l'ara director debutant amb No me pidas que te bese porque te besaré, basada en dues obres pròpies i en què els "grocs" tenen un paper fonamental.

El món és ... groc?

El film (vitalista com el mateix Espinosa) narra com l'Albert, a punt de casar-se amb l'Helena però torturat pels dubtes sobre la seva relació, s'apunta a un curset de guitarra, on es troba els seus "grocs", els seus companys de classe, un grup de nois amb retard mental que l'ensenyen a discernir sobre la natura de l'amor.

Es busca: actor jove espanyol

Espinosa va fer a consciència el càsting del film (en que ell mateix és un dels protagonistes), i després de veure molts joves actors espanyols va agafar amb Eloy Azorín (Todo sobre mi madre), Teresa Hurtado de Ory (Las 13 Rosas), Pablo Rivero (de la sèrie Cuéntame cómo pasó) i Roberto Enríquez (Nubes de verano).

Es busca: estrella de Hollywood

Però abans Espinosa va picar més amunt ... i gairebé triomfa en el seu intent: els seus actors ideals per als papers protagonistes eren Matt Damon i Drew Barrymore, i va estar a punt d'aconseguir-los. Ell va arribar a rebaixar el seu sou, i no va faltar gaire perquè entrés a la cinta; ella va refusar la petició, peró ho va fer a través d'una carta que va colpir Espinosa.

Adient per a: Veure el costat "groc" de la vida, i per riure, sense complexos i amb tot l'afecte del món, amb un grup de discapacitats (perdó: d'especials, en paraules d'Espinosa) entranyables.

Contraindicada per a: Qui es ruboritzi quan es parla (o es practica) l'onanisme.

JOAN VICENÇ; QUE FEM La Vanguardia, Divendres 3 de setembre de 2008

Sóc de Viatge ...

2008-09-09T20:14:00.006+02:00

Senyors:

Torno a ser per les Amèriques !!!
La meva tornada serà el diumenge 14 de setembre ...

Fins ara !!!

Foto realizada por: Carlos Dussan Gomez

Casament Sergio y Elvira, Dissabte 23 d'agost ...

2008-08-24T14:00:00.003+02:00

Avui s’han casat el Sergio i l’Elvira ... UFF !!! super-emocionant veure un dels teus millors amics (gairebé un germà) el dia del seu casament amb la persona que estima. A sobre em van escollir per llegir durant la cerimònia, doble emoció (encara que exteriorment no es notés).
Tot va ser genial. El casament, el restaurant, la gent ... el nuvis anaven molt guapos, l’ambient genial ...
Estic segur que seran molt feliços, simplement perquè estan fets l’un per l’altra, perquè tenen un amor sincer, una admiració mútua ... i el més important ... el respecte.

MOLTES FELICITATS GUAPOS !!! ... i gràcies per fer-me l’honor de compartir aquest moment amb vosaltres.

No al Top Manta ...

2008-08-21T11:57:00.003+02:00

Segons fons de la indústria discogràfica, es veu que a Espanya hi ha més de 20.000 punts de venda de Top Manta. Ho sabíeu? Nooo, aquí ningú ha comprat mai al Top Manta, nooo. Aquí veiem el Top Manta i: "Uiiii, ostres, què és això?".

Ara: sabeu qui s'està forrant amb tot això? No?, Cony: els venedors de mantes! Tu passses ara mateix per "La casa de las Mantas, al ladito de La Caixa", i hi ha una cua de pirates que no te l'acabes. "A ver, ¿Quiés es el último para la manta sutu?". Per mi que ja tenen un departament només per a pirateria. Sents per megafonia: "A la planta tercera, mantes per a 60 CD's fàcilment plegables en cas de redada ... Porta un altaveu per cridar agua-agua-agua". alguns pirates ja aprofiten per comprar tot "l'ajuar", saps?. Per a l'estiu, el "Top Sabana"; per a l'hivern, el "Top Edredón", més calentet ...

Qui havia de dir al senyor Rasilán o al senyor Paduana que es convertirien en magnats de la música! Jo crec que aviat compraràs una manta elèctrica, i quan l'endollis sonarà l'últim disc de David Bisbal. Sí, perquè a l'inrevés ja passa. tu et poses un disc de segons qui, i quan sona penses: "Quin manta, també".

Rocío Dúrcal i Joaquín Sabina - Y nos dieron la diez ...

2008-08-15T17:22:00.000+02:00

Desapareix, que no és poc ...

2008-08-03T23:17:00.002+02:00

Fins a aquí hem arribat. A prendre pel c ... el treball. Un any més, piques, mindundis i comadrejas deixem el tajo unes setmanes per a retrobar-nos amb aquest jo que el nostre escàs temps lliure ha anat teixint mentre pensàvem en altres coses. Nens, recolliu-ho tot, que ens anem. De vacances, de casa, de l'olla, o de “picos pardos”, dóna igual.

La majoria fa ja una estona que hi ve tement. Són els quals les passaran en casa dels sogres, en el zulo de la muntanya o el nicho de cada any en primeríssima línia de mar. A estirar de tot menys la pota sobre aquests quilòmetres de platja emmoquetada de colors tan horteres com punibles i panxes rebosades en oli i sorra, amb aquests kilets de més.

Com bons borregos, tots belem cap al mateix objectiu. Recarregar bateries, que ve a ser com desconnectar dels altres i descansar d'un mateix. A la meva bateria aquest any li queden dos rayetes, la teva què tal. A més, com bons gregaris, ho perseguim de la mateix manera dintre del mateix redil i, per si fos poc, tots alhora.

Conviure i conviure's, adonar-se d'amb qui vius, passar aviat totes les hores del dia i de la nit junts, quina bonic principi de la fi. La veritat que no entenc per què després de les vacances la gent s'embarca en comiats de la magnitud del divorci. Em sembla incomprensible, amb el meravellós i fàcil que sembla això del mateix sostre.

Però bé, de totes maneres, parlant una mica del mateix, el que més em fascina d'aquest gran moment en el qual sí o sí cal marxar és l'operació sortida de les coses que ja oloren, perquè duren massa. Sempre he cregut que l'elegància era l'art de dir prou. I al revés, que no hi ha gens més vulgar que pecar d'excés. T'ho diu un excessiu per vocació. T'ho explica aquest aprenent de comiats.

Cal anar-se més. Perquè només et pots anar quan ho fas per elecció. I perquè si és per obligació, ja no t'estàs anant, t'estan tirant. Cal saber llegir quan un sobra, quan ja ha fet el seu treball, quan es pot anar amb la consciència tranquil·la i quan amb l'esperança bé. I igual m'equivoco molt, però crec que només hi ha una cosa més important que el saber estar, que és el saber no estar. Voler-se bé. Quedar-se a gust. Cridar la teva absència. I deixar-ho aquí. Hi ha professions que per definició tenen molt més clar que unes altres això del millor moment per a anar-se. Per exemple, les prostitutes. I després hi ha altres col·lectius als quals sembla que els costi més. Per exemple, els polítics. Curiós, qualsevol diria que mai han treballat junts. Se'ls podria enganxar alguna cosa.

Bé, tu ja m'entens.

És l'art de fer mutis. El do de desaparèixer just quan toca. Viatjar una estona. I viatjar lluny. Física i mentalment. Perquè quant més lluny et vagis, més difícil se't farà escoltar els balits, graznidos i rebuznos dels quals es queden. A mi, de vegades, em surt. He dit de vegades. A aquest text li passa el mateix. Ara que ja he escrit el que volia, només em falta desitjar que se't faci curt l'estiu i plagiar alguna gran frase d'alguna gran pel·lícula que deixi el llistó ben alt, per a poder així desaparèixer dignament fins a nova idea, ximpleria o setembre.

Mira, ja la tinc.

Que tots som contingents, però només tu ets necessari.

No, mai, mai més, tampoc, gens ...

2008-07-23T00:13:00.002+02:00

No. Adverbi d'abnegació. El més complet símptoma de llibertat, rebutjar amb una sola síl·laba totes les opcions que se'ns han presentat. Puntada al braser, la puta al barranc, hala, una altra remena.

Es pronuncia estavellant tot el que tinguis en la punta de la llengua sobre la zona intermèdia entre paladar i paletes frontals, per a continuació deixar que corri l'aire a través de la mateixa boqueta de pinyó que posaries si estiguessis xuclant alguna cosa gustosa. Ja veuràs, repeteix amb mi. No. Una altra vegada. No. Al que sembla que no costa gens. Cal fotre's.

Naixem plens de no. El nostre primer plor, si vas a mirar, és el nostre primer gran no. No us conec de res. No em toqueu els collons. No us he demanat que em traguéssiu. No se per què em tracteu així. I per si algú se'ns despista, sempre hi ha algun/a disposat/a a pegar-te el teu primer parell de palmadetes en el culet, que en proporció a la teva grandària bé podrien significar el primer parell d’hòsties ben donades, no fora a ser que t'hagués agradat l'experiència de venir al món i visquessis una benvinguda feliç.

Més tard, ens dóna per créixer i el nostre primer banc de proves per a la negativa privada s'instal·la en l'egoisme infantil. Què tendre, quin púber. Durant aquesta etapa, negar-se és fàcil i fins i tot inòcul, perquè encara no ets ningú. Tan simple i estèril que fins a dóna cosa negar-se. Tu dius no, i pràcticament gens es modifica. Quant menys tens, menys val cadascun dels teus no, perquè existeix sempre un doncs val de la mateixa grandària i velocitat. Això hi ha gent a la qual li seguirà passant tota la vida.

Després decreixen les teves il·lusions, malaltes de responsabilitat, i l'educació s'encarrega d'anar substituint tots i cadascun dels teus nos per estudiats i correctíssims sís. Cada cosa que adquireixes, cada compromís que prens, es va afegint sibil·linament al teu inventari més idiota, el qual recull tots els teus venja.

Al final, arriba un moment -aviat, molt aviat, per exemple avui- en el qual et defineixes molt més per les coses que has rebutjat, que per aquelles que vas decidir acceptar. Si hi ha una dada més important que el nombre de vegades que t'has casat, aquest és el teu nombre de divorcis que has hagut de pagar-te. I parlant de costos, al nombre de persones amb les quals t'has volgut enllitar, en algun moment comences a restar-li el nombre de persones amb les quals no t'has volgut despertar. I així sempre fins a dir prou, que no deixa de ser primer germà del no.

Al que anava, crec en el no. Un no dels quals dolen perquè ens defineix, ens posiciona, ens fa diferents, individuals, incrèduls i menys borregos. No creo en el mai, ni en el mai, perquè incorporen un apèndix temporal que sona mentida podrida, ja sigui en passat perfecte o en futur condicional. Crec que el tampoc és un no covard perquè amaga un sí amb mico de consens, creo que gens és un no massa gran com per a ser real, i crec a més que plantejar-se tot l'anterior pot arribar a resultar tòxic, perjudicial i fins a alt en triglicèrids. Sort que sempre acabes duent a mà l'únic antídot eficaç contra tanta sensatesa, l'única cura indolora contra tanta seny.

Parlo de qualsevol dels teus val. Parlo de qualsevol dels teus sí.

El dia que et mereixi ...

2008-07-19T17:39:00.003+02:00

El dia que et mereixi seré una persona increïble. El dia que et mereixi seré, del bo, el millor. M'admiraràs gairebé tant com jo t'admiro, m'envejaràs gairebé tant com jo a tu avui. Els ocellets es deixaran de cantar babosades, els núvols s'aixecaran catxondes perdudes i les verges suïcides abandonaran les seves dues vocacions d'un polvo i sense dilació. Tot això el dia que jo et mereixi, tot això el dia que tu et mereixis alguna cosa com jo.

El dia que et mereixi hauré fet tant per tu com el que tu ja has fet per mi. Posar cara que estàs amb mi quan ningú més ho està. I posar-la fins a partir-te-la si fa falta per qualsevol ximpleria indefensable que em caigui de la boca. Fer veure que tinc raó encara quan ja fa estona que me la lleven de les mans, escolti. I afluixar-me-la una mica quan ja feia temps que se m'estava atragantant. La nostra amistat donarà per fi balanç zero, però un zero amb molts uns a la seva esquerra i bé farciment d'aparents sobres, com tot bon farciment.

I és que el dia que et mereixi, a la resta del món, que li donin. Aquesta sensació de no cridar-te ni escoltar-te ni veure't el suficient no creo que desaparegui, però com mínim tindré clar que a tu també et compensa.

Ja sé que gens canviarà massa per la teva part el dia que et mereixi. Seguiràs sense exigir el teu canvi, com fins a ara. Seguiràs a l'altre costat de les meves coses, com fins a sempre. Amb la distància prudencial del que viatja tot el trajecte pel carril del costat, exactament a la mateixa velocitat, segurament cap a qualsevol destinació menys el meu. Però mira, igual per a llavors ja em sento millor, per estar donant a l'altura del que duc rebent durant tot aquest temps. Mentrestant, hauràs de conformar-te amb el que hi ha.

Mentrestant, hauràs de perdonar-me si segueixo sent data en el teu calendari, inversió al zero per cent d'interès, cridada perduda de tant mentre que et recorda que hem de quedar, i aquesta trobada esporàdica amb totes les garanties de poder reprendre les coses just en el punt on les deixem.

Ara que ho penso, és difícil que arribi el dia en què et mereixi. L’entropia no deixa de ser la religió de la naturalesa, l’asimetria, la seva litúrgia, i el natural, aquest equilibri caòtic entre coses molt desequilibrades que tendeixen a desordenar-se juntes. I les persones, les relacions, les amistats i fins a les coses més descollonans, com la parella, representen equilibris jodidament inestables, impossibles, contradictoris? encara que necessaris.

Tall al final de la meva pel·lícula favorita. Un tipus va al psiquiatra i li explica, escolti, el meu amic creu que és una gallina. I el psiquiatra li pregunta i per què no m'el porta. L'home contesta, no puc, necessito els ous. Al que anava.

El dia que et mereixi et cridaré amic.

El dia que et mereixi, et cridaré.

Em molo !!! ...

2008-07-19T12:16:00.006+02:00

Em molo. Que sí, que em molo molt. Què passa. És com alguna cosa que em supera, em ve de gust i que ve de mi per a tornar a mi mateix, però millorat. És com si una legió d'ex models cirurgianes hagués estat treballant durant dècades sobre el meu cutis perfecte i la meva tersa pell, que ara llueix brillant i sedosa, cony, perquè jo ho valc. És com si les neurones més llestes i empollonas estiguessin contínuament celebrant un simposium internacional de sudokus en nombres romans dintre d'aquest luxosíssim palau de congressos que sostinc sobre els meus muscles. M'esgoto a mi mateix de tanta mens, de tant corpore, de tant sa. De tant jo, de tant mi, de tant em, de tant amb mi.

I parlant de mi, jo vaig començar a molar-me un 14 d’agost de 1995 a la tarda. Ho recordo perquè era dijous, i jo els dijous sempre he tendit a voler-me millor. Bé, em vull igual que sempre, però com els dijous estan a mig camí entre els meus esplèndids dilluns i els meus espectaculars diumenges, aquests solen ser els dies en els quals més em trobo a faltar.

Amb el temps, el meu amor per mi va ser evolucionant, desenvolupant-se, fins a aconseguir primer la categoria embelesamiento i després, per fi, d'adoració. Quanta més “gentuza” coneixia, més m'adonava que si hi havia alguna cosa semblat a la perfecció, no calia anar-se molt lluny. Mira que vaig donar voltes, mira que vaig buscar entre inútils i al final la resposta la tenia aquí mateix, dintre d'aquest tros de cos que déu m'ha donat i que jo tan injustament valorava. Avui, per fi sóc la persona a la qual més admiro, la millor versió de mi mateix, el més semblat a una deïtat feta home.

I quin home, escolti.

Jo no entenc com puc viure amb mi sense caure desmaiat. Intento evitar tots els miralls, perquè això que em retornen, si sóc jo, entenc que per un moment se sentin quadre. I després de sentir-se així, a veure qui és el maco que torna a reflectir les coses com si res. Pel seu bé, intento passar desapercebut, ràpidament, com sense passar. Però com entendràs, rara vegada ho aconsegueixo.

Tu què vas a entendre.

El mateix m'ocorre amb la meva bellesa interior. Tot el que em dic és tan creatiu i tan graciós que de vegades fins m'haig de deixar d'escoltar. Em passa poc, però quan em passa, igual arribo a escoltar alguna de les babosadas que hàgiu de dir els altres, que no feu més que interrompre'm, per a després tornar amb més forces i ànsies renovades a l'única música celestial que ressona tan aterciopelada i temperada, tan sàvia, intel·ligent i il·lustrada. L'única veu que, després d'anys d'incansable companyia, segueix il·luminant-me a través d'aquesta vall de ningús. L'única veu que ha assolit l'impensable, que és captar tot el meu interès.

Mira que cal ser humil per a adonar-se, però una vegada ho veus clar, escolta, com que et rendeixes davant l'evidència, i fins i tot vius millor. Jo ho he aconseguit. Em molo. Em molo i encara no se per què em molesto a escriure-t'ho.

Hala, ja pots deixar de llegir-me, que m'esgoto. Bé, abans d'anar-te, dir-te que sóc una persona normal, en un cos normal, amb una intel·ligència normal però amb una idea clara ... més enllà de xorrades (com les escrites abans) m’estimo a mi mateix, confio en mi mateix, amb els meus defectes i les meves virtuts, estic be amb mi mateix ...

EM MOLO !!!

Maradona en acció al ritme de la seva canço ..

2008-07-09T16:43:00.000+02:00

Francesc Torres (Barcelona, 1948) ...

2008-07-07T13:59:00.005+02:00

Pioner del llenguatge de la instal·lació, Francesc Torres (Barcelona, 1948) reflexiona críticament sobre les diverses manifestacions de la cultura, la política, la memòria i el poder a través de les seves instal·lacions multimèdia, que li concedeixen un lloc singular en l'art de les últimes dècades. La retrospectiva que es presenta al MACBA inclou una selecció d'obres fetes des de finals dels anys seixanta fins al moment actual, amb peces de producció recent. A més, aquesta exposició abasta altres aspectes inèdits o poc coneguts de la seva obra, com per exemple la influència de la pràctica poètica i, de manera destacada, la importància del dibuix i del treball sobre la imatge que vincula Torres amb el llenguatge de la pintura.

Francesc Torres ha desenvolupat la major part de la seva carrera fora d'Espanya: a finals dels anys seixanta treballa a París amb l'escultor d'origen polonès Piotr Kowalski; entre 1972 i 2002 s'estableix als Estats Units, on fa gran part de les seves instal·lacions, i a finals dels vuitanta treballa durant de dos anys a Berlín. Aquest factor, determinant per a la construcció del seu discurs, explica perquè la seva obra ha estat molt poc difosa al nostre país, tot i que la seva contínua participació en la vida cultural com a assagista i articulista en diaris i revistes.

L'obra de Torres és essencial per revelar una mena de continuïtat de les pràctiques d'avantguarda durant els anys vuitanta i noranta, aspecte que sovint han qüestionat els mitjans, les institucions i el mercat. Si en els anys seixanta, les pràctiques d'avantguarda van formular els primers exemples de crítica institucional i en els vuitanta els artistes van optar per fer obres per al museu com a mitjà per fugir de les pressions i els condicionaments del mercat, la seva producció, en canvi, s'ha situat a cavall d'aquestes dues posicions. D'una banda, Torres ha utilitzat l'espai de les institucions culturals com a suport i mitjà per vehicular l'anàlisi sobre els vincles entre ideologia, poder i submissió. De l'altra, la seva obra explicita una declaració sobre la posició de l'artista davant de la societat: la relació entre individu i col·lectivitat, el paper del discurs polític respecte a l'acció social i el conjunt de creences rebudes que conformen un pensament col·lectiu determinat. Per això, Torres recupera les tècniques més efectives inventades a principis del segle xx i perfeccionades pels artistes d'avantguarda, com John Heartfield i Josep Renau, o més enllà, per Francisco de Goya i Honoré Daumier. L'artista no només representa la realitat que l'envolta, sinó que es proposa canviar-la.

La producció de Francesc Torres mostra dos moments temàticament separats. Poeta experimental, arriba a la pràctica artística a través de la investigació del llenguatge, influït per l'obra de Joan Brossa. Tot i que no es conserven peces d'aquesta primera etapa, el seu interès pel llenguatge pot rastrejar-se en una sèrie de treballs de caràcter objectual que combinen la recerca formal i l'enginyeria a través de la noció de prototipus i de la idea de fabricació i autoria, com Prototype for a Series of Multiples in Poliester, de 1967-1968. Però a Torres li interessa fonamentalment l'obra en la mesura que és acció, com a mitjà de transmissió i de contacte amb l'espectador. El poema existeix quan és llegit, i l'obra, quan la rep l'espectador. Així doncs, el 1968, Torres proposa una sèrie d'escultures «retallables» que requereixen la participació de l'espectador, com ara Poème-eméop (1968), Objeto para deletrear la palabra poema (1968-1969), P…O…E…M…A (1968-1969), o Sculptura (1969), una urna de plexiglàs plena d'aigua, on floten les lletres que formen aquesta paraula.

A finals dels seixanta, Torres és testimoni directe de múltiples propostes d'artistes que reaccionen davant del minimalisme i que recorren al que és orgànic i a l'ús de material biològic, tal com podem apreciar en la producció de Hans Haacke o, de forma més marcada, en Robert Smithson. Paral·lelament Torres investiga sistemes orgànics i materials naturals com a metàfora de l'objectivitat i del control sobre els elements. Aquí entra en escena la fotografia com un suport documental que no només acredita l'existència d'una obra, sinó que acaba constituint un material en si mateix, com passa a Sculpture for Determining Perfect Horizontality (1968) o Suspension No. 2 (Air-Helium) (1969). El seu interès científic el porta a documentar processos en què hi participa l'atzar, com ara a Wind Sculpture or Observing What Happens to a Sheet of Paper Exposed to the Wind (1969), la sèrie Reflexión I, II, III, de 1969, on es documenten i mesuren els reflexos i les ombres, o en obres més tardanes, com Dos distancias o Dos diagonales, les dues de 1972. La geometria li permet també fer una sèrie d'escriptures en el paisatge, com en el cas de Triángulo semioculto por una nube, de 1972, o Pasando de la oscuridad a la luz, de 1972.

Paulatinament, el paisatge urbà adquireix protagonisme; ho trobem en Triángulo imaginario delimitado por el sol (1972), Constatación de la luz del sol en el piso trece (1972) o Statement About the Existence of a Light Triangle on Sheridan and Belmont (1972). Aquest canvi de context anuncia un gir cap a una posició més subjectiva en una sèrie d'obres de principis dels anys setanta en què l'artista introdueix el factor performatiu i l'ús del seu cos, en sintonia amb artistes com ara Chris Burden i Vito Acconci. Obres representatives d'aquest moment són Perceptual Analysis of Three Dimensions (Three Points of View), Calendario o Sustracción de peso (del edificio) i Occupation of a Given Space Through a Human Action, totes de 1973.

La investigació dels formats de l'acció aviat deriva en una dimensió narrativa que provocarà l'abandonament del que és corporal. A mitjans dels anys setanta, la paraula del mateix artista és un element essencial. Apareix aleshores una de les constants de la seva obra: la memòria com a territori de construcció política. Les accions An Attempt To Decondition Myself (1974) o Almost Like Sleeping (1975) suposen una ruptura respecte als materials utilitzats fins aleshores, i les següents, com Everybody's House (Is Burning), de 1976, ens oferiran el trànsit d'una temàtica personal, subjectiva, cap a la perspectiva dels fets de la història, de les quals són clars exponents les instal·lacions Construction of the Matrix (1976) i Accident (1977).

La primera, creada en el context de la 37 Biennal de Venècia, just després de la mort de Franco, aborda la profunda vinculació existent entre ideologia i violència. Accident insinua també una altra de les constants de l'obra posterior de Torres: l'associació entre màquina, velocitat i masclisme i la política com a fracàs. Les sales següents mostren obres en les quals Torres analitza i denuncia la relació de la col·lectivitat amb la seva història recent i amb el present, en què pren com a paradigma un conflicte local, la Guerra Civil espanyola i la dictadura de Franco com a expressió de la violència universal i atemporal. S'inaugura així una línia temàtica que continuarà fins avui i que s'expressa en obres com Residual Regions (1978), Belchite / South Bronx: A Trans-Cultural and Trans-Historical Landscape (1988) i Oscura es la habitación donde dormimos (2007). Parlem d'obres que es materialitzen en instal·lacions multimèdia, creades per a un lloc específic i en funció d'aquest. En la majoria dels casos, les característiques n'impedeixen la reconstrucció en els espais interiors del museu.

Els anys vuitanta, època en què Torres produeix la major part de les seves instal·lacions, representen un retorn a l'ordre en el mapa de les categories artístiques, però sobretot en els gustos i les presències mediàtiques, que certifiquen la reaparició dels expressionismes i l'abstracció pictòrica. L'art de Torres, en canvi, és realista i està íntimament lligat amb l'esfera de la consciència col·lectiva. És decisiu que Torres visqui en aquest moment als Estats Units, on la diversitat intel·lectual i institucional li permet desenvolupar una activitat frenètica basada en la concepció i l'execució de projectes d'àmplia ambició conceptual i material. Torres va refinant un llenguatge proper al teatre, en instal·lacions que representen els drames i les misèries de les ideologies del present i les seves genealogies: la guerra, la violència i la mort institucionalitzades en forma d'opressió moral d'uns individus sobre els altres.

L'exposició ens descobreix un artista preocupat per la imatge, proper al pintor. Torres apareix com a pintor de la història a través de les temàtiques constants en el seu vocabulari: la màquina, la velocitat que esborra el paisatge, la figura prehistòrica. Juntament amb les imatges, a través d'associacions d'objectes, Torres sintetitza el vocabulari que ha posat en joc en les instal·lacions i treballs d'escultura. Ens trobem davant la lògica del collage i l'alteració de la imatge mediàtica, procedent de publicacions, de la televisió o del cinema, d'un paisatge quotidià de violència i destrucció, com en el cas de Newsweek Series (1990). Se'ns mostra un artista profundament preocupat per les qualitats físiques de les obres: les tonalitats de color, els mètodes de constitució de la imatge i els vincles materials amb certes tradicions artístiques. Una sèrie de dibuixos de tinta de 2007, The 1930s and 40s in the Air, explora la iconografia particular dels avions de combat i les tipologies d'aquestes màquines. Els dibuixos ens recorden paisatges d'obres anteriors i ens retornen a un món vinculat a la infantesa, on la fascinació per la velocitat i la batalla s'expliquen a través de la innocència. El títol de l'exposició ens informa clarament de la posició de l'artista després de la seva llarga trajectòria. Da capo és una notació en la partitura per indicar al músic que ha de repetir l'execució de l'obra des del principi. Torres associa l'experiència familiar de resistència al feixisme i a la dictadura de Franco amb el problema de la memòria col·lectiva i el protagonisme de la guerra com a expressió de l'enfrontament entre ideologies, la velocitat com a condició de la batalla, la competició com a sublimació de l'enemistat en temps de pau, els símbols i signes de la masculinitat com a expressions de l'armament amenaçador, dominador i destructor... i després torna enrere, cap als símbols arcaics, cap a les restes arqueològiques que denoten civilització i incivilització, que parlen de la racionalitat o la irracionalitat arrelada en el que és humà.

MACBA : del 6 de juny al 28 de setembre de 2008

Nancy Spero (Cleveland, Ohio, 1926) ...

2008-07-07T13:46:00.006+02:00

Nancy Spero (Cleveland, Ohio, 1926) és una de les pioneres de l'art feminista i una de les figures fonamentals en l'escena contestatària de la Nova York dels anys seixanta i setanta, en què també van participar artistes com Martha Rosler i Adrian Piper, a les quals el MACBA ha dedicat ja sengles exposicions retrospectives. Com a artista i activista, la seva carrera continua sent avui un exemple de compromís amb l'escena política, social i cultural en què vivim. Una prova d'això és la seva resposta als últims esdeveniments bèl·lics en què el seu país s'ha vist involucrat i que han ressituat el seu treball a primera línia de l'actualitat.

Nancy Spero. Dissidanses és la primera gran retrospectiva de l'obra de l'artista que es fa tant a Europa com als Estats Units. En aquesta mostra s'apleguen obres que van des dels seus inicis com a estudiant a l'Art Institute de Chicago, exposades per primera vegada, fins a la seva última instal·lació a la Biennal de Venècia de 2007. El títol de l'exposició, extret del text d'Hélène Cixous per al catàleg, anuncia una proposta de lectura en què es relacionen dos aspectes fonamentals de l'obra de l'artista: el seu caràcter crític i contestatari cap a la situació politicoartística que li ha tocat de viure al llarg de la seva carrera, i la importància del moviment i del cos com a vehicles d'articulació del seu discurs. Organitzada cronològicament, l'exposició presenta l'obra de Spero com un projecte unitari en què present i passat es confonen a la manera dels ritus i narracions antics que li serveixen d'inspiració.

El 1959, Nancy Spero i el seu marit, Leon Golub, tots dos pintors figuratius establerts a Chicago, es traslladen amb els seus fills a París, on viuran del 1959 al 1964, fugint de la preponderància de l'abstracció en el panorama artístic nord-americà. En aquesta ciutat, Spero entra en contacte amb cercles intel·lectuals més literaris que artístics, i aprofundeix en lectures que més endavant seran fonamentals per al seu treball, com és el cas dels textos d'Artaud. Durant aquests primers anys, l'artista fa una sèrie d'obres agrupades sota el títol Black Paintings (1959-1960). Es tracta d'obres figuratives, d'expressionisme líric, centrades en temes com la nit, la maternitat o els amants, en què deambulen personatges sobre fons foscos creats laboriosament mitjançant l'acumulació de capes de pintura. La sensació d'aïllament i reclusió que transmeten aquestes obres es correspon amb la situació personal i professional de l'artista.

Spero i Golub tornen a Nova York el 1964, al mateix temps que l'oposició a la guerra del Vietnam i el moviment dels drets civils guanya protagonisme al seu país. El seu compromís polític l'ajuda a sortir de l'aïllament i li confereix una veu pròpia, que a partir d'aleshores esdevindrà un motiu fonamental de recerca en el seu treball. Spero deixa de banda la pintura sobre tela, un mitjà que qualifica de masculí, i es decanta per l'ús del paper, que amb la seva fragilitat atorga una nova temporalitat, processualitat i expressivitat a la seva pintura, com passa a la sèrie War (1966-1970). En aquestes obres Spero es lliura a la còlera i repulsió davant la guerra, a través de manifestos en què introdueix una explícita imatgeria de gènere i un seguit de metàfores sobre l'obscenitat i la violència del poder. Les seves obres s'inunden de llengües i bombes fàl·liques, d'helicòpters i bolets atòmics defecants i de frases fetes de l'argot militar. Es tracta d'un conjunt obsessiu que crea una mena de jeroglífic o escriptura visual.

El 1969, Spero es distancia del debat politicomilitar d'aleshores per crear un conjunt d'obres basades en textos del poeta francès Antonin Artaud, les Artaud Paintings (1969-1970). Spero hi cita el poeta de manera compulsiva, per expressar i exorcitzar la ira i l'alienació que sentia com a artista. Aquests obres evolucionen cap al vast Codex Artaud (1971-1972), format per 34 rotllos de fulls enganxats l'un amb l'altre. Aquesta peça múltiple, de format obert, que recorda escriptures antigues, marca l'etapa de maduresa de la seva obra i s'ha convertit en un punt d'inflexió en l'art dels anys setanta. El llenguatge, a diferència del dels seus coetanis conceptuals, és obscè i està inscrit manualment, com un grafit, cosa que confereix al seu treball una corporalitat diferent, que l'allunya dels discursos oficials del moment.

La participació de Spero en el moviment feminista –col·labora, entre d'altres, amb el col·lectiu WAR (Women Artists in Revolution) i duu a terme protestes i accions per exigir la paritat de la representació entre homes i dones als museus– condueix l'artista a tractar qüestions com la tortura i el dolor de les dones, alhora que transmet la seva força i llibertat. Així sorgeix la seva nova obra èpica, Torture of Women (1976), en què combina imatges, cites i testimonis esfereïdors de les atrocitats comeses pels règims dictatorials sud-americans contra les dones, segons els informes d'Amnistia Internacional i altres fonts. La peça, un rotllo de catorze panells horitzontals de 38 metres de longitud, obliga l'espectador a recórrer l'espai d'una manera poc ortodoxa, fórmula que desenvoluparà en les obres posteriors.

The First Language (1981) és la seva gran obra següent de mida rotllo, i un punt d'inflexió en la seva carrera. Amb ella abandona la paraula escrita a favor del cos femení com a vehicle de llenguatge expressiu. En aquesta obra, Spero adopta un to deliberadament optimista per subratllar el poder de la imaginació i de l'esperança davant la tirania i la dominació. La peça consta de 22 panells horitzontals en què figures femenines procedents de diversos moments històrics s'alternen en un espai allargassat, combinant presència i buit sobre la pàgina en blanc. Els cossos –alguns fragmentats– se succeeixen nus, i es mouen, salten, cauen, s'estiren, s'encongeixen, es repeteixen, i d'aquesta manera creen un alfabet propi.

A finals dels anys vuitanta, Spero s'inclina progressivament cap a l'estampació de figures i fons, i expandeix el seu lèxic a l'arquitectura. Així elimina qualsevol obstacle existent entre l'obra i l'espai en què es mostra, i obliga l'espectador a participar-hi d'una manera molt més activa, canviant la seva mirada i posició. El 1998, Spero produeix Let the Priests Tremble…, una instal·lació a l'Ikon Gallery de Londres, una part central de la qual es reprodueix a l'exposició. S'hi veuen dones fortes i atlètiques que ballen al so d'un passatge de l'assaig d'Hélène Cixous del llibre El riure de la medusa. La relació de Nancy Spero amb l'escriptura femenina d'autores como Cixous i Kristeva és un tema recurrent en els assajos crítics sobre la seva obra. L'interès de l'artista es demostra també en afirmacions explícites: «No es pot avançar si no és cap a una nova direcció. Les feministes franceses parlen d'"écriture féminine" i jo ho intento amb la "peinture féminine".» El text de Cixous publicat en el catàleg de la mostra ofereix, com si es tractés d'un relat íntim, la profunda relació entre aquestes dues artistes.

Durant els anys vuitanta i noranta, Spero fa moltes exposicions i aconsegueix el reconeixement crític. A partir d'aquest moment, el seu treball es torna més exuberant i afirmatiu, i expressa –segons ella mateixa afirma–, una mena d'«utopia», de possibilitat de canvi. Això no obstant, no oblida temes i procediments que l'han interessat des del principi de la seva carrera, com el dolor, la destrucció o la violència, aspectes que es converteixen en dues cares de la mateixa moneda per al seu univers artístic i personal. Així, l'exposició reflecteix aquesta dualitat en dues sales contigües on, sense seguir cap ordre cronològic, es barregen obres que estableixen un diàleg entre el dol i l'alegria. Hi destaca, entre d'altres, la Ballad of Marie Sanders, una instal·lació que l'artista ha fet en molt diverses formes i en què, per primera vegada en molts anys, recupera el text d'un poema de Bertolt Brecht de 1934, sobre una gentil torturada per haver mantingut relacions sexuals amb un jueu. És una manera de recordar el sofriment que s'amaga darrere dels règims opressors.

A finals dels anys noranta, el color agafa més protagonisme en l'obra de Spero i la monumental Azur (2002) n'és un bon exemple. En aquesta obra, que manlleva el títol d'un poema de Mallarmé, l'artista utilitza el color deliberadament i busca maneres noves i sorprenents de compondre, esquitxant de criatures femenines l'espai i creant una seqüència onírica en què aquestes es mouen sense restriccions temporals sobre un fons definit per patrons geomètrics. Aquí Spero tracta el color amb la mateixa destresa amb què solia tractar el text a la dècada dels setanta: el repeteix, el combina, el superposa, n'abusa, el deixa en blanc... Prescindeix de la tradicional oposició entre figura i fons, entre abstracció i figuració.

Finalment, a Maypole: Take No Prisoners, (2007), una instal·lació produïda per a la Biennal de Venècia, l'artista reprèn un tema recurrent en la seva obra i, malauradament, en la política del seu país: la guerra. La peça és un Arbre de Maig proveït de 200 caps d'alumini tractats i pintats que, segons les seves pròpies paraules, ha canibalitzat de les seves pintures de guerra dels seixanta. Amb aquesta peça tanquem el cercle temporal de la seva trajectòria; tornem al principi i incidim en les fronteres cronològiques de la retrospectiva.

MACBA : del 4 de juliol al 24 de setembre de 2008

Diumenge 6 de juliol, mati al MACBA ...

2008-07-07T13:10:00.012+02:00

Feia temps que havíem comentat amb l’Eli d’anar al MACBA (Museu d’Art contemporani de Barcelona) ... dons be, el dia escollit va ser aquest diumenge. Vam quedar a les deu del mati a Badalona ... tren i cap a Barcelona ... esmorzar i cap al MACBA.

Hi havia dues exposicions:

Nancy Spero. Dissidanses, Nancy Spero (Cleveland, Ohio, 1926) és una de les pioneres de l'art feminista i una de les figures fonamentals en l'escena contestatària de la Nova York dels anys seixanta i setanta, en què també van participar artistes com Martha Rosler i Adrian Piper, a les quals el MACBA ha dedicat ja sengles exposicions retrospectives. Com a artista i activista, la seva carrera continua sent avui un exemple de compromís amb l'escena política, social i cultural en què vivim. Una prova d'això és la seva resposta als últims esdeveniments bèl·lics en què el seu país s'ha vist involucrat i que han ressituat el seu treball a primera línia de l'actualitat.

i ....

Francesc Torres. Da capo, Pioner del llenguatge de la instal·lació, Francesc Torres (Barcelona, 1948) reflexiona críticament sobre les diverses manifestacions de la cultura, la política, la memòria i el poder a través de les seves instal·lacions multimèdia, que li concedeixen un lloc singular en l'art de les últimes dècades. La retrospectiva que es presenta al MACBA inclou una selecció d'obres fetes des de finals dels anys seixanta fins al moment actual, amb peces de producció recent. A més, aquesta exposició abasta altres aspectes inèdits o poc coneguts de la seva obra, com per exemple la influència de la pràctica poètica i, de manera destacada, la importància del dibuix i del treball sobre la imatge que vincula Torres amb el llenguatge de la pintura.

Vam passar tot el mati, rient, criticant ... però sobretot compartint moments

Experiències Sexuals ...

2008-06-24T23:54:00.003+02:00

Notícia: “Només el deu per cent de les adolescents considera que ha d’arribar verge al matrimoni”

Han fet una enquesta i han descobert que la gran majoria de les adolescents està a favor de les relacions prematrimonials. La pregunta l’han feta només a noies. Als nois no. Que no tenim dret nosaltres, a arribar verges al matrimoni? Jo he estat a punt d’aconseguir-ho!.
L’adolescència. Quina bonica etapa de les nostres vides. Elles es plantegen si ho faran o no abans de casar-se. I ells es plantegen si ho faran o no un cop casats. Perquè hi ha dones que volen ser verges inclús després del matrimoni. El Carles es va casar fa cinc anys amb una d’aquestes. Està fatal, l’home. I no sap com abordar-ho perquè ella no s’ofengui. Li diu: “Carinyo, no ens descuidem de fer algo? Què era allò que fèiem abans d’anar a dormir?”. I ella li respon: “Mmm ... tancar la clau del gas?”. I ell: “Clau? clau? què és un clau?”.
L’enquesta de què us parlava no està completa: hi falten les noies que estaven tenint relacions sexuals en el moment que es va fer l’enquesta. Les úniques respostes que van poder donar van ser: “mmm ...” (de plaer), o bé: “sí, sí, sí, més, així, així ...”. N’hi havia una tan escèptica que quan feia l’amor, en comptes de “sí, sí, sí ...” deia “psè, psè, psè ...”. I una tan insegura que deia “no sé – no contesto, no sé – no contesto ...”. Però això és un altre tema.
Per cert: jo sempre he pensat que és molt limitat el vocabulari que s’utilitza en el moment del coit – coit: paraula tan curta com, sovint, l’acte que descriu -. Si no vigilem, tant fer servir els ordinadors, acabarem fent proposicions dient: “Fem enter? Fem enter?”. L’altre dia vaig conèixer una tècnica informàtica i, en un moment donat, em va dir: “Inserta el disquet!”. I jo li vaig haver de respondre: “És que no tinc disc dur!”. I ella va pitjar la tecla d’”Escape”.

El tema vocabulari em preocupa. Jo voldria fer una crida als senyors membres de l’Institut d’Estudis Catalans perquè hi ha un greu problema de terminologia quan ens volem referir a la cosa que ens ocupa, per exemple:
- “Acte sexual” no m’agrada, perquè penso que al final ha de venir un notari a aixecar acta. “Doy fe ...”. “Sí, dé fe, pero en otra parte que aquí estamos enfeinados”. A més, en els actes sempre hi ha un ordre del dia, i en el tema sexual sol haver-hi un desordre total. Més que ordre del dia, és desordre de nit.
- “Coit” tampoc m’agrada. Quan sento “coit”, em ve al cap el Samaranch i em desmotivo en sec. Com ex – president del COI ... I jo que en el sexe tampoc és que tingui un nivell olímpic ...bé, de fet sí: ho faig un cop cada quatre cada quatre anys ...
- Els verbs de l’estil “copular”, “cobrir”, “muntar”, o “enganxar-se” em recorden sempre els dos mandrils que vaig veure fent-ho al zoo. No ho he pogut oblidar. Com deia el Rodríguez de la Fuente: “En el momento de copular, el mandril de trasero colorado ...”. Clar, tenen el cul vermell perquè els vegis venir de lluny! Nostro Senyor els va castigar: “Anireu com una moto durant tota la vida, però tindreu el cul vermell perquè les mandriles ho sàpiguen”. Imagina’t això traslladat a l’espècie humana. El Conde Lequio tindria el cul fosforito!.
- També existeix l’expressió “fer l’amor”, que és molt queca i sovint inexacta. A veure: Si em ve una noia i em diu “anem a fer l’amor”, no li diré: “És que has utilitzat una expressió queca i inexacta ...”. És més fàcil que directament li respongui que sí. Però tots sabem que per fer l’amor, no cal l’amor. Més aviat cal un miracle!.

Ara bé: que bonic és la primera vegada. Com me’n recordo! I això que ja han passat tres dies ... !!! La gent sol dir: “Quin moment més intens!”. Clar, perquè extens no sol ser-ho. Ell pregunta: “Te’n recordes de la primera vegada, al trencaones?”; i ella: “Ah, però vam arribar a parar el cotxe?”.
Als adolescents que m’esteu llegint: si voleu un consell de veterà, per aconseguir fer l’amor necessiteu, a part de sort, molta diplomàcia. Has d'intentar-ho sense que es noti que ho intentes. Ella sap que tu ho vols fer, però vol que tu facis veure que no ho vols fer, per deixar-se convèncer sense que tu pensis que ella sabia que tu ho volies. És fàcil. Només cal interioritzar-ho. És com conduir: quan ho mecanitzes tot ja no hi has de pensar. I recordeu que una frenada a temps estalvia molts accidents.

Pacha BCN, Festa Fashion TV - 20/06/2008 ...

2008-06-23T17:59:00.003+02:00

Estem a divendres i m’arriba el correu de que aquesta nit, a Pacha Barcelona, es celebra la festa Fashion TV. Immediatament li envio un sms al Carles “Nen! Vols anar a Pacha Aquesta nit?” ... Fa molts caps de setmana que no surto, i la veritat és que tinc ganes de sortir i desconnectar una mica dels exàmens.
El Carles respon “OK, a les dotze a sota casa nostra”. Parlo amb la Ruth perquè ens apunti a la llista VIP ... Cap problema.
A les dotze quedem ... el Carles sempre puntual. Agafem el cotxe i cap a Barcelona. Escoltem REM al cotxe, i anem comentant les novetats ... Eurocopa, fixatges del Barça, política ... el de sempre.
Arribem al voltants del Camp Nou, i trobem aparcament just davant de Pacha, perfecte!, però encara es aviat per entrar ... fem un avantmatx ... Anem al Bowling Pedralbes a fer una birreta ... i resulta que hi ha pistes lliures ... “Fem uns bolos?” ... “OK” diu en Carles ... Dons vinga! Partideta de Bowling. Els dos som super dolents, o sigui que riem molt. Acabem la partida i fem un altra cervesa. A les dues menys quart decidim que ja es hora d’entrar.
A l’entrada no tenim cap problema, a part de la repassada típica dels segurates de Pacha. Entrem i es just en aquell moment quan comença a entrar gent ... Cubatiki, i comprovem que hi ha la desfilada de G MUMM, un dissenyador nou ... Molt bé!
Estem per allí, ens fem la foto “oficial” (a sota la podeu veure, que guapos per deu!). A Pacha l’ambient de sempre, Noies guapes i Fashion’s, Nois Guapetes, catxes i fashion’s (però amb poquetes neurones) i ... en Carles i Jo, que tampoc ser en quin grup ens podrien englobar ... val més no intentar-ho !!!. Estem allí, fent uns dàncings, uns cubatikis, veiem la desfilada ... i cap a les quatre del mati decidim marxar ...
Eia temps que no anava a Pacha, va estar guai ... després dels exàmens toca repetir !!!, Segur !!!.

I LOVE THIS PARTY !!!

Els altres ...

2008-06-18T01:25:00.001+02:00

Una rascada més profunda significa acabar amb part de la nostra innocència. L’entorxa del progrés, que tants pobles incendiava i devastava, era portada pels nostres avantpassats, o almenys, els seus veïns.

Una mirada que vagi més enllà dels colorins i les baratijas dels mercats, més enllà de la pobresa i la joventut de la major part d'aquests països exòtics inquieta i esglaia. Angoixa la mirada vella i feliç de molts nens que viuen en la misèria. Les artimanyes tan antigues per a despertar pena.

Els altres, ells, posseeixen no obstant això una força, una certesa de viure en el correcte, d'actuar com és hagut de, que hem perdut. Un vigor, una agressivitat, tenyida de dolçor que tot just oculta el prop que encara es troben de l'origen de la vida. Els altres, nosaltres, ens fotografiem per a mostrar als nostres amics l’ hàbils que podríem haver estat d'exploradors i de conquistadors. El parany està preparada i caiem en ella amb un somriure.

És tan car ser viatger, és tan car encara fingint-se pobre. En canvi, ser turista és cada vegada més fàcil, cada vegada més barat. Prometen donar a conèixer el món en vuit dies, desdejuni inclòs. Només cal incloure la loció anti-mosquits i les vacunes pertinents. Una salutació als quals es deixen envenenar per la nostàlgia de robes exòtiques i bavadisos coloristes, d'horitzons no atapeïts i posades de sol en muntanyes salvatges. És necessari continuar aquí, esperar al fet que els turistes de l'altre costat ens mirin i ens descobreixin.

Algú ha de continuar sent l'altre.

Ortega Cano vs. Andrés Pajares - El Intermedio ...

2008-06-17T00:05:00.002+02:00

Ortega Cano vs. Andrés Pajares 1 ...

Ortega Cano vs. Andrés Pajares 2 el debate final ...

Tele mereixes ...

2008-06-16T18:03:00.002+02:00

Que visca la tele. Sí, la tele. Què passa. Avui dia la caixa tonta ja té estudis, i si no els té, com mínim es guanya molt bé la vida, doncs s'ha convertit a cop d'euro en el veritable mapa d'Espanya, l'últim reducte d'una democràcia de debò.

Primer, per la seva penetració. No hi ha cap altre electrodomèstic que hagi aconseguit presència en el 98% de les llars espanyoles.

Segon, pel seu sistema de mesurament d'audiències. Per incomplet que sigui, no existeix un altre mitjà en el qual es pugui saber pràcticament al minut qui està mirant quin -i que ningú em vingui amb Internet, que em dóna alguna cosa-.

Tercer, pel seu nivell de consum. Depenent de l'estudi, de les variables demogràfiques i de la classe social, podem trobar a Espanya individus que consumeixen tele fins a set hores diàries.

Quart, perquè els anunciants reaccionen tractant de col·locar immediatament els diners darrere del que funciona de debò. Mentre als publicitaris se'ls infla la boca postulant la fi de la tele, encara avui, de cada euro que es gasta en publicitat, més de 46 cèntims van a la mitjana pantalla (el de petita pantalla caldrà començar a deixar-ho per al mòbil). Però aquesta és una altra història.

I cinquè, perquè com conseqüència de tot l'anterior, és precisament aquesta audiència, amb la seva votació a dit alçat, la qual nomina i derroca els programes, ull que aquests voten tots i cada dia.

Potser per això comenci a tocar-me el ... peu aquesta doble moral en la qual semblem instal·lats, digna d'un país incapaç de reconèixer les seves baixeses. Estic fins als textos d'aquestes veus puristes i crítiques contra la tele que consumim, aquestes mateixes que recomanen sempre abans la lectura (es pot llegir cada bodri?). Perquè si ho estan posant, és perquè ho estem veient, i si ho estem veient és perquè ens agrada veure-ho, encara que sigui per a comentar-ho, criticar-ho, ignorar-ho o, si m'apures, seguir-ho a amagades. Com passava amb Cròniques Marcianes. Com passava amb el Tomàquet. Com passarà amb qualsevol que tingui més audiència de la qual la gent és capaç de reconèixer.

Et proposo un joc. Fes-te amb una graella televisiva de la setmana passada, tria un dia qualsevol. Ara suma les hores dedicades a "magazines", eufemisme que utilitzen les cadenes per a vomitar aquesta premsa groga del món rosa que es dedica a posar-se verd. I finalment, compara aquesta xifra amb l'audiència mitja que va tenir la cadena durant tot aquest dia. Jo ho acabo de fer. 0 hores emeses de magazines en La Sisena, va obtenir un 4% d'audiència (=diners). Zero hores en tot el dia també en La2, que va fer un 5'7% (i encara que costi de creure, 0 hores de documentals). Dues hores de magazines en Quatre, que va fer un 7'7% (=més diners). Tres hores i mitjana en TVE1, obtenint un 15'9% (=molt més diners). Quatre hores i mitjana de magazines emesos en Antena3, que va fer un 16'9% (=els directius somriuen, els accionistes encara no). I finalment, set hores i mitjana en Telecinco, que va arribar al 22'7% (=directius i accionistes donen palmells amb les orelles). Casualitat, segurament. Tenim la tele que ens mereixem. Tenim la tele que volem veure. I quan creguis que ens tiren merda, estaràs creient que ens agrada menjar merda.

Si no entens això, apaga i marxa.

He après ...

2008-06-13T12:38:00.005+02:00

He après....que ningú és perfecte

fins que no t'enamores..

He après que....la vida és dura

però jo en sóc més!!

He après que...les oportunitats no es perden mai

les que tu deixes marxar...les aprofita un altre.

He après que...quan sembres rancor i amargor

la felicitat se’n va a una altra part.
He après...que necessito utilitzar sempre paraules bones...

perquè demà potser s'han d'empassar..

He après...que un somriure és una manera econòmica

per a millorar el teu aspecte.

He après...que no puc triar com em sento...

però sempre puc fer alguna cosa.

He après que...quan el teu fill tot just nascut

té el teu dit en el seu puny petitó ...

et té enganxat a la vida.

He après que...tots volen viure en el cim de la muntanya...

però tota la felicitat passa mentre l'escales.

He après que...es necessita gaudir del viatge

i no pensar només en la meta.

He après que...és millor donar consells només en dues circumstàncies...

quan són demanats i quan d'això depèn la vida.

He après que...quant menys temps malbarato...

més coses faig.

Studio 54 , Un mite !!! ...

2008-06-11T13:09:00.010+02:00

Studio 54 és una llegendària discoteca novaiorquesa situada en el Carrer 54 Oest en Manhattan. Va obrir el 26 d'abril de 1977 i va ser clausurada al març de 1986. Des dels anys cinquanta fins a meitat dels anys setanta, l'espai havia estat l'estudi 52 de la cadena CBS (no 53, com s'ha cregut en algunes ocasions), un escenari de ràdio i televisió des del qual es van emetre programes com What's My Line, The Jack Benny Show, I'veu Got a Secret i Captain Cangaroo. La telenovel·la Love of Live es va produir en aquest local fins a 1975.
L'edifici està a la volta del cantó de l'Estudi 50 de la CBS, millor conegut com el Teatre Ed Sullivan. Quan la CBS va vendre l'estudi de televisió 52 i es va convertir en una discoteca, va ser rebatejat amb el nombre del carrer en la qual se situa. Studio 54 va ser operat pel cridaner i obertament homosexual, Steve Rubell i el seu amic heterosexual de perfil més baix Ian Schrager. L'hedonista Rubell era conegut per seleccionar als convidats del gegantesc tumult de gent que esperava fora, barrejant bells "don nadies" amb glamurosas celebritats en el mateix recinte. Seguia la lògica que els extrems o excessos són el camí a la perfecció, o com deia la seva frase preferida " el camí de l'excés condueix al palau de la saviesa". És sabut que el club va aconseguir la perfecció dintre de la indústria, i més.

"Estudi", com se li va arribar a cridar, estava dintre d'un vell teatre; les balconades eren coneguts per les trobades sexuals, i l'ús de les drogues era il·limitat. La seva pista de ball estava decorada amb una imatge d'una Lluna amb cara d'home, el qual inhalava coca.

En 1979 Rubell i Schrager van ser detinguts per evasió d'impostos d’ aproximadament $2.5 milions de dòlars. Càrregues de cocaïna i diners van ser trobats en les parets de la discoteca.

En els seus millors dies va tenir un paper formatiu en el creixement de la música disc i la cultura dels clubs nocturns en general, i va ser un dels primers a esborrar la distinció entre vida nocturna "homosexual" i "heterosexual". La discoteca va ser representada en el film de 1998 "54" i parodiada en el film del 2002 "Austin Powers in Goldmember" com Estudi 69.

Avui dia, Studio 54 es troba en Les Vegas i sempre està obert com club nocturn. Compte amb la familiar marquesina així com l'home en la lluna amb l’ inhalador de cocaïna penjat en la paret. No obstant això, malgrat l'èxit del club en la seva nova localització a Les Vegas, molts senten que no es tracta realment de "El" Studio 54, sinó que és una discoteca que duu el mateix nom.

El club va reobrir quan va ser comprat per 5 milions de dòlars pel restaurador i amo de clubs nocturns Mark Fleischman. Va atreure a la gent que era assídua al lloc, i celebritats com Boy George, Drew Barrymore, Madonna, Janet Jackson, Alec Baldwin, Lionel Richie, Jean-Michel Basquiat, LaToya Jackson, Jody Watley, David Llegeix Roth, Tatum O'Neal, Jennifer Grey, Cyndi Lauper, Ginger Lynn, i Traci Lords van assistir[cita requerida]. Va tancar per a bé en 1986, a causa del canvi en els gustos.

Finalment en 1994, després de convertir-se en un club nudista per alguns anys, va reobrir amb moltes fanfàrries i un concert en viu de les estrelles de la música disc Glòria Gaynor, Vicki Sue Robinson i Sister Sledge. De nou va fer fallida en l'any següent fins a 1998, quan el musical Cabaret va tornar i es va presentar en aquest recinte fins al 2004. Més sorpreses li esperaven a l'antiga discoteca. Aquest any, el club/teatre va servir d'escenari per a dos musicals de Stephen Sondheim "Assassins" i "Pacific Overtures". En el 2005 Studio 54 va albergar l'immortal drama de Tennessee Williams "Un Tramvia cridat Desig" amb John C. Reilly i Natasha Richardson. En el 2006 es presentarà "Threepenny opera" de Kurt Weill protagonitzada per Alan Cumming i Edie Falco. El club encara és usat com discoteca en setmanes en les quals no hi ha obres teatrals, Glòria Estefan es va presentar aquí com parada de la seva gira. En el 2002 Paris Hilton va celebrar el seu 21 aniversari a la discoteca (la seva mare havia fet el mateix en 1978).

Larissa Morais - Moscow ...

2008-06-10T15:38:00.003+02:00

Nascuda i criada a Moscou. És pintora des de l'escola secundària, tanmateix el seu primer amor no va ser el pinzell, sinó les tecles d'un piano. La substitució d'un professor li va canviar la visió de la música i la va introduir el món de l'art. Ajudant la seva germana una dia amb els dibuixos, va encendre la seva passió per la pintura i potser es va topar per casualitat amb el seu destí. Larissa es va convertir en un graduada de la BFA, Institude Arte Teatral de Moscou, i va assistir a l'Escola Superior de Restauració i Conservació.

La seva matèria favorita és la pintura de la figura humana, on el detall és tan fort com l'atenció del caràcter del model. Tota la seva obra es concep des d'un esbós que més tard ho plasma en un gran llenç negre. La seva tècnica és delicada amb capes molt fines de pintura a l'oli, mentre s'usa el fons negre d'ombreig. Ella capta cada detall de la seva obra.

http://telamamaria.blogspot.com/2008/06/larissa-morais-moscow.html

La meva lluita ...

2008-06-10T00:24:00.003+02:00

En aquests dies de crisis la realitat es retarda respecte al rellotge i l'absurd, la por, es fa més evident. Es palpa, les vacances a terminis, els insults en els periòdics, l'estrena de l'últim Indiana Jones, les salvatjades del Jackass, els anuncis de cotxes, els famosos que amenacen amb matar, els Simpsons que riuen i els palestins que ploren, el règim de Biomanán i l'Eurocopa, tot barrejat, ni tan sols sang, ni tan sols sexe, només violència soterrada, avorriment evident, una satisfacció insulsa i sensual a veure, a imaginar el que no es veu, l'apatia de sofà i mirar i sentir que tot s'ha vist ja. Avorriment, mentides i diners.

Llegir entre línies condueix a la ceguesa; almenys, encara conservem la capacitat per a no veure quan hi ha massa per veure, no pensar quan són moltes les idees que tracten d'inculcar-nos; si escoltéssim realment tot el que ens diuen, si la nostra ment conscient ordenés i reflexionés sobre les imatges (l'única que veiem en tots els canals), les ideologies (l'única idea) o el món (aquest món únic, pel qual tan agraïts hauríem d'estar, més enllà hi ha monstres, espectres descarnats) ens tornaríem bojos, autòmats, ninots en mans d'altres ninots.

Jo, encara així, sóc feliç.

Tot en una caixa ...

2008-06-06T13:13:00.002+02:00

La vida és una mudança que dura una xifra. Aquesta que mesura la distància entre la teva primera clínica i el teu últim hospital. Tot el que et succeeixi enmig, succeirà entre l'única vegada que no ingressis pel teu propi peu i l'única vegada en la qual ja no faci falta que et donin l'alta. I mentrestant, aquí estàs, entrant i sortint, algunes per prevenció, unes altres per sorpresa, unes altres per prescripció, la majoria amb por.

El cas és que escric això assegut sobre una de les quaranta i pico caixes que contenen tot allò que em lliga, em lastra i, d'alguna manera, em posseeix. El cas és que escric això des de la diferència entre el que algun dia vaig tenir i el que ja vaig perdre, en definitiva, escric això apunt de moure tot el que algun dia vaig decidir mantenir.

I és que quan et mudes, la memòria es dosifica. Tots els teus records, emocions i sentiments cristal·litzen en tres tipus d'objectes.

En primer lloc estan les coses que creies tenir. Les coses que creies tenir posseeixen una grandària expansiva directament proporcional a la seva velocitat, i si no, comprova el poc que ocupaven fins al moment en el qual vas decidir canviar-les de lloc. Si en algun arravatament de propietat vas creure que eren teves, ves-te’n preparant per a desprendre't de les primeres candidates a abandonar-te i desaparèixer pel trajecte. Són les coses més semblants a les persones, les trobaràs a faltar només quan ja sigui massa tard.

En segon lloc figuren les coses que creies haver perdut. Les coses que creies haver perdut tenen avui la mateixa utilitat que les amants d'un marit enamorat en la seva nit de noces. És a dir, cap. Van ser necessàries en el seu moment, segurament reemplaçades per unes altres que tenies més a mà, i relegades més tard a una incòmoda posició de la qual avui tenen difícil sortida. Per no dir, de nou, cap.

Finalment, estan les coses que ni tan sols sabies que alguna vegada vas tenir. Són coses que mai has necessitat. La pregunta està més que clara. Si has viscut tots aquests anys sense elles, per a què les guardes. Si mai les vas trobar a faltar, per què les mantens. Aquí ens sol assaltar algun tipus de valor absurd i inexplicable que atribuïm a l'objecte, taxant-ho sentimental o econòmicament, sense que tot això tingui massa sentit. Creiem que aquest valor no pot ser desperdiciat i acabem guardant-ho de nou, en un per si per ventura, en un ves a saber. Ficar el teu passat en una caixa t'adona del fràgils que arribem a ser. El depenent que som del que vam anar. L’ingenuament lliures que ens pensem. El molt que hauríem de descomprar. O desfer. O descobrir.

Potser per això la mudança segueixi constant, any després d'any, entre les principals causes de separació. Col·lisió múltiple d'estrès, frustracions, lligaments i incompatibilitats, tot junt en un camió, rumb a enlloc. O potser no. En fi. Dóna igual. El que tinc clar és que avui toca inventari de souvenirs per a aquest únic viatge d'anada, que és la meva existència.

Avui declaro diferències entre aquests 20 metres cúbics i jo.

Avui gens pesa el que realment ocupa.

Avui tot en una caixa.

Facto Delafé y Las Flores Azules - Mar El Poder Del Mar

2008-06-04T22:53:00.002+02:00

Aquí teniu un grup de Masnou que està triomfant ...

La revolució sexual està mitificada ...

2008-06-03T22:47:00.003+02:00

Els capellans l'altre dia es van quedar a gust. Segons ells, la culpa de tot, però de tot-tot, és de la revolució sexual. que els pisos són cars. De qui és culpa? De la revolució sexual. Que el Madrid guanya la lliga. De qui és culpa? De la revolució sexual. Que el Barça queda tercer i estem emprenyats. De qui és culpa? de Joan Laporta.

Que si em permeteu, jo crec que això de la revolució sexual els capellans la tenen mitificada. Clar, com que no van a les discos. Perquè molt, la revolució sexual no l'he notat. Revolució sexual seria que jo, amb aquest "tipito" quan anés a la discoteca m'enrotllés amb tres ties a la vegada. Per què? Perquè vas revolucionat sexualment. Vas cap a casa: "Dejadme, dejadme que no doy abasto". I una tia: "Es que no quiero". Doncs significa que no t'has revolucionat, que se t'ha gripat el motor.

Tot això no està passant, no? A veure, qui de vosaltres s'ha enrotllat alhora amb tres digue-li ties, digue-li tios, digue-li rodalies del Camp Nou? Ningú. Per tant, jo més que de revolució sexual estaríem parlant d'un "anar tirant sexual". Si us plau senyors capellans, surtin al carrer, vegin la realitat, la vida normal i no diguin més tonteries.

7 Preguntes Idiotes ...

2008-06-02T11:53:00.002+02:00

1. Arribes a casa i et pregunten Ja has arribat?

El que provoca dir-li és: No! Estic en camí. Solament me avançat per a veure si estava algú a casa quan jo arribi!

2. T'acaben d'atracar, arribes a casa i li dius al teu germà: ! ! M'acaben de robar ! !I ell et pregunta: Qui?

El que provoca dir-li és: No sé, és que estàvem tan apurats que no vam tenir temps de presentar-nos ! ! !

3. Se't perden les claus del cotxe i et veuen desesperat, pregunten: Però on les vas deixar?

El que provoca dir-li és: Saps què? Les vaig deixar en el cotxe, però em fascina caminar d'idiota per tota la casa buscant-les ! ! !

4. Després de tenir el cabell llarg, decideixes tallar-te’ls, al sortir de la perruqueria et trobes amb una amiga i pregunta: T’has tallat el cabell?

El que provoca dir-li és: No... és que em va creixent el cap ! !

5. Et trobes en la fila per a entrar al cinema carregant els teus pop corn, soda, patates, gelat, xocolates i Hot dog trobes al teu amic i et pregunta: Vas a entrar al cinema ? ?

El que provoca dir-li és: !'Tas boig, és que vaig a revendre tot això dintre del cinema; és bon negoci saps! !

6. Típic: Vas caminat de pressa per a arribar a temps a un lloc de cop caus per les escala. Estàs en el terra, et toques, estàs mort de dolor a punt de plorar, i el teu amic, et diu: Aayy ! ! has caigut?

El que provoca dir-li és: ' No home, que va, estic practicant per fer-me una fractura !

7.Arribant casa teva sota un tremenda pluja, després d'haver caminat corrent pel carrer. Estàs mullat fins a l'última costura de la roba interior i et pregunten: ' T’has mullat ??? '

El que provoca dir-los és: Nooooó . . . .és que volia banyar-me amb tota la roba !

Sigues Ferm ...

2008-06-01T23:59:00.002+02:00

Sigues ferm en les teves actituds i perseverant en el teu ideal.

Però sigues pacient, no pretenent que tot t'arribi immediatament.

Fes temps per a tot i tot el que és teu vindrà a les teves mans en el moment oportú.

Aprèn a esperar el moment exacte per a rebre els beneficis que reclames.

Espera amb paciència al fet que madurin els fruits per a poder apreciar degudament el seu dolçor.

No siguis esclau del passat i els records tristos.

No regiris una ferida que està cicatritzada.

No rememores dolors i sofriments antics.

El que va passar, va passar!

D'ara en endavant procura construir una vida nova dirigida cap a dalt i camina cap endavant sense mirar cap a endarrere.

Fes com el sol que neix cada dia sense acordar-se de la nit que va passar.

Només contempla la meta i no vegis que tan difícil és aconseguir-la.

No t’aturis en el dolent que has fet camina en el bé que pots fer.

No et culpis pel que vas fer més bé decideix-te a canviar.

No tractis que uns altres canviïn sigues tu el responsable de la teva pròpia vida i tracta de canviar tu.

Deixa que l'amor et toqui i no et defensis d'ell.

Viu cada dia aprofita el passat per a bé i deixa que el futur arribi al seu temps.

No pateixis pel que ve, recorda que "cada dia té el seu propi afany".

Cerca a algú amb qui compartir les teves lluites cap a la llibertat una persona que t'entengui, et recolzi i t'acompanyi en ella.

Si la teva felicitat i la teva vida depenen d'una altra persona, desprèn-te d'ella i estima-la sense demanar-li gens a canvi.

Aprèn a mirar-te amb amor i respecte, pensa en tu com en alguna cosa preciós.

Comparteix per tot arreu l'alegria que hi ha dintre teu.

Que la teva alegria sigui contagiosa i visqui per a expulsar la tristesa de tots els que t'envolten. L'alegria és un raig de llum que ha de romandre sempre encès, il·luminant tots els nostres actes i servint de guia a tots els quals s'apropen a nosaltres.

Si en el teu interior hi ha llum i deixes obertes les finestres de la teva ànima per mitjà de l'alegria tots els quals passen pel carrer en tenebres, seran il·luminats per la teva llum.

Treball és sinònim de noblesa.

No menyspreïs el treball que et toca realitzar en la vida.

El treball dignifica a aquells que ho realitzen amb entusiasme i amor.

No existeixen treballs humils.

Només es distingeixen per ser bén o malament realitzats.

Dóna valor al teu treball complint-ho amb amor i afecte i així et valoraràs a tu mateix.

Déu ens ha creat per a realitzar un somni.

Visquem per ell, intentem aconseguir-ho.

Posem la vida en això i si ens adonem que no podem, potser llavors, necessitem fer un alt en el camí i experimentar un canvi radical en les nostres vides.

L'èxit en la vida no es mesura pel que has assolit sinó pels obstacles que has hagut d'enfrontar en el camí.

Tu i només tu esculls la manera en què vas a afectar el cor d'uns altres i aquestes decisions són del que es tracta la vida.

"Que aquest dia sigui el millor de la teva vida per a aconseguir els teus somnis".

Se el que costes ...

2008-05-31T19:35:00.000+02:00

Sembla alguna cosa evident i, segurament, a aquestes alçades de la meva fugida, hauria de deixar de semblar-m'ho.

Una brullada per a algú que en teoria es guanya la vida venent expectatives. Una altra d'aquestes coses que hauria de dur tatuades en l'iris, serigrafiadas en el cul, gravades a foc lent sobre el meu dit més perillós, aquest pulgar juganer que mana sobre tele i mòbil. I és que en la meva setmanal rutina més insignificant, avui ensopegada amb la necessària diferència entre el que costen les coses, el que realment valen i el que un, al final, acaba pagant per elles.

Coses com enviar un missatge. Enviar un missatge no costa gens. Agafar aquest dispositiu que emet ones perjudicials des de la teva butxaca més pròxima als genitals, i posar-se a teclejar com un gnom amb psoriasis posseït per l'esperit de jotabé. La gent ho fa conduint, follant i fins i tot des de la tassa del WC. Pagar, el que es diu pagar, com es carrega en compte, tot just es nota, tu li dónes al sent i uns pocs cèntims d'euro més tard, el missatge arriba sense pagar ni un sol cànon per faltes d'ortografia. I com valor, estaràs d'acord amb mi en què no té preu, últim bastió de la comunicació asíncrona, del fals amiguisme de l'hem de veure'ns i de la infidelitat conjugal que clama ser descoberta.

Coses com enamorar-se. Enamorar-se val molt, sí, però ho acabes pagant cada vegada més car. Potser per això cada vegada dóna com més mandra. Enamorar-se, a més, amb tant zapping, s'està convertint en un voler-se cap a fora, un agradar-se molt a través d'un altre, un donar-se molt per a rebre's millor, i això, tard o d'hora, acaba passant factura. Igual per això proliferen les amistats WIPP Express, aquelles amb dret a fregui ocasional, fugaç, bé brut i sense cap tipus de compromís, fins a la teva pròxima colada.

Coses com sortir a la nit. Bufff, aquí sí que hem tocat fons. Sortir a pagar una copa que costa deu vegades el seu valor real envoltat de massa suada que balla alguna cosa al que un tipus envoltat de vinils casposos ha decidit cridar música, només s'entén des d'un punt de vista. Sexe. Aguantar que un altre tipus el llibre del qual de capçalera són les memòries completes de Chuck Norris decideixi si entres o no en un local només té una explicació creïble. Molt sexe. I bé, també estan les quals surten amb les amigues només per a ballar i divertir-se. Això és cert que té un altre tipus d'explicació. Falta de sexe.

Coses com mirar la tele. L’ aparentment única alternativa quotidiana per a tants sedentaris, desenamorats i solitaris acompanyats en general. Milions de converses apagades per l'encès d'un sol electrodomèstic. Que si la nevera mata el gusanillo, la consola el temps i la planxa tot tipus d'arrugues, el que mata la tele és l'oportunitat de parlar i explicar-se coses, el com t'ha anat el dia, el què vols que fem demà, el com t'asseguis avui. I això sí que té un valor fora de qualsevol graella que qualsevol listillo pugui patrocinar mai.

Coses com escriure. Per a acabar, em temo que escriure ens costa més als quals menys valor aportem. Una vegada, un entranyable vellet em va dir, mirant-me als collons de l'ànima, que per a ser escriptor "només fa falta saber escriure sense faltes d'ortografia i ser una mica menys pendejo que els altres".

Jennifer Lopez i Marc Anthony - Escapemonos

2008-05-23T14:45:00.000+02:00

Quan vol ploure i no plou ...

2008-05-22T13:05:00.002+02:00

Quan vol ploure i no plou s'assequen els pantans de les idees. Quan vol ploure i no plou s'esgota la malenconia, l'aigua dels artistes, la set dels solters i dels que no estan cansats, també. El cel presenta tempesta, el dia ens menteix sobre la seva edat i mentre tant un fanal mal calibrat, tots acaben enllumenant sobre mullat.

Qualsevol tarda olora a diumenge, qualsevol ximpleria sona a cançó. Dues notes mal posades i ja recorden a un fado. Uns acords trastejats, i ja sonen a blues. Sort que estan Chet, Ella, Billie, Dinah, Louis i Frank. Sort que estan Duke, Earl, Milers, Sarah, Ninay Nat.

Cal veure què pocs colors segueixen vius quan vol ploure i no plou. La majoria de tonalitats reptant moribundes fins a la retina, a mig camí entre el gris dels banquers grisos i el negre dels seus contes corrents per a no dormir. Fins i tot als més agraciats se'ls puja el pàl·lid fluorescent d'ascensor, aquest que ens senti a tots tan bé.

Vivim de reüll quan vol ploure i no plou. Ningú s'atreveix a fer plans, s'ajornen les il·lusions més fràgils, que són les quotidianes, i així no hi ha forma humana de somriure, ni molt menys de somriures. A més, en qualsevol moment tot pot precipitar-se, i caldrà buscar amb urgència aquest sofà que regali abraçades i aquesta flassada voladora que ens transporti tan lluny com ho permeti un the end.

Enmig de tanta desfilada de paraigües tancats, els alts comandaments milibars semblen els únics preparats per a les altes pressions. I és que quan vol ploure i no plou, fins als insignificants homes del temps es vénen dalt en el seu minut de fama, delectant-se en aquest moment de màxima audiència en el qual pronunciaran les seves tres paraules màgiques, aquesta fi, aquest de, aquest setmana. Aquest en fi.

Potser per tot això, quan vol ploure i no plou, un desitja que, encara que mai vagi a ser a gust de tots, descarregui ja violentament o que soni d'una vegada un raig de sol, però que per favor el clima es defineixi en tota la seva contundència. Com asseguren els experts, qualsevol ambigüitat, començant per la meteorològica, és el principi de tota ansietat. I a mi, aquesta gairebé m'està matant l'última oportunitat de demanar-te perdó.

El món a punt de tot, les coses a mig sentir i jo amb aquesta gelosia. Gelosia de no estar amb tu, de no veure't molt més. Gelosia de no sentir-te molt menys. Gelosia absurda fins i tot abans d'estar en zel. Gelosia humana de tu, divina. I mentre sembro aquest sense sentit, una borrasca cíclica i anticiclònica anticipa litres de ruixats sota aquest parell de pupil·les teves envoltades de núvols.

Mentre m'exposo a tanta inclemència, marejada tu de tanta discussió, creixen bucles d'inestabilitat amb tendència a qualsevol cosa menys a desaparèixer. Tot això quan vol ploure i no plou. Tot això quan vull voler i no vols. Quan estic suplicant que et quedis... ...i ja fa estona que te'n vas.

Sexe Oral ...

2008-05-20T22:31:00.003+02:00

Començo obrint parèntesi de parell en parell. A tots aquells que mai han despertat en llit del proïsme amb ganes d'un aliè. Als quals no han lliscat mai per la cornisa d'uns llavis que en principi no esperaven visita. Als quals mai, mai en la seva vida s'han preguntat a qui pertany aquesta roba interior que aviat decoloreix la seva cara de blanc i les seves excuses de color. A tots ells, un missatge abans de començar. Deixeu de llegir això aquí i ara. Coses de gent gran, de gent que desdejuna misèries pròpies i caga mentides alienes. Crec que ja estem sols. Bé, encara ens segueixen els curiosos i els ofesos, però aquests no importen, els primers són carn de decepció, i dels segons, la seva opinió només va a fer que empitjorar, així que per que preocupar-se. Tanco parèntesi, m'empasso la clau i borratxo de laxants d'honestedat, allà vaig. Hola afecte. No diguis res. Em dóna igual si t'enxampo malament. Tu calla i gaudeix.

Ara que caminem tan lluny, tot i que olorem tan prop. Ara que aquest parell d'ulls atropellats i altres tants dits injectats en sang han marcat el teu nom sobre el meu mòbil relliscós. Ara sabràs per què aquesta mirada entornada no la fa servir la bona gent. Ara comprovaràs per què aquesta saliva engabiada ja no ha de quedar-se aquí. No em posis cara de princesa, que estic parlant de tu. Ens anem a riure de tanta correcció estèril. De tant fer l'amor. De tanta hipòcrita que diu que no la xucla, perquè en realitat no la sap xuclar. Avui és la meva bruta boca la qual va a omplir-te aquest cos teu de paraules viscoses. Avui és el meu més pur vici el qual vulgues viciar-se amb tu. Avui no existeix desviament cap a l'afecte,ni cap pirop, avui el mínim és cridar-te guarra, i tu nomenar-me cabró. Digues-li a les teves oïdes que s'obrin de potes, demana-li a la meva llengua que es corri en tots els teus ?no'.

I és que no sigues si t'hauràs adonat, nena, però fa ja una estona que això se'ns va de les mans. I en algun moment d'incòmoda distància, a elles havia de tornar. Posa't còmoda, estiguis on estiguis. En una mà, la meva poca vergonya. En l'altra, totes les teves. I així, repartida i repatriada, prepara't per a cridar ben fort a la senyora Nokia i al senyor Vodafone. Que es posin catxondos només d'escoltar-nos. Que acabin fos de cobertura, ells que poden, a la nostra salut. Digues-me què duus posat. Comença pel que no fa falta que et llevis. Parla'm inintel·ligible, balbucejar-me de guarradas, que transpiren tots els teus porus, que jo, des d'aquí, pugui escoltar-te lubricar. Fes-me un buit en la teva estreta llengua. Dóna-li alguna cosa ben dura amb el que jugar. Fes-te deessa ficada a puta. Fes-te gossa vinguda a més. I ara que em tens bé xopat, ara demana per aquesta boqueta, i digues-me que necessites d'aquest sexe, al que t'has tornat addicta, del que no pots més. Digues-m'ho, parla-m'ho, explica-m'ho tot si és que t'atreveixes.

Iron Man ...

2008-05-17T13:36:00.009+02:00

IRON MAN ...

Director: Jon Favreau

País: USA.

Any: 2008.

Durada: 127 min.

Gènere: Acció, ciència-ficció.

Interpretació: Robert Downey Jr. (Tony Stark/Iron Man), Terrence Howard (James Rhodes), Jeff Bridges (Obadiah Stane), Shaun Toub (Yinsen), Gwyneth Paltrow (Virginia "Pepper" Potts), Faran Tahir (Raça), Jon Favreau (Hogan).

Guió: Mark Fergus, Hawk Ostby, Art Marcum i Matt Holloway; basat en els personatges creats per Stan Llegeix, Larry Lieber, Don Heck i Jack Kirby.

Producció: Avi Llaureu i Kevin Feige.

Música: Ramin Djawadi.

Fotografia: Matthew Libatique.

Muntatge: Donen Lebental.

Disseny de producció: J. Michael Riva.

Vestuari: Laura Jean Shannon.

Estrena en USA: 2 Maig 2008.

Estrena a Espanya: 30 Abril 2008.

SINOPSIS ...

Com conseller delegat d'Indústries Stark, el major contractista d'armament del Govern nord-americà, Tony Stark s'ha fet cèlebre per protegir durant dècades els interessos nord-americans en tot el món. L'estil de vida despreocupat de Tony canvia de manera radical quan el seu convoy sofreix un atac, després d'una prova d'armament que supervisa personalment, i es veu convertit en presoner d'un grup d’insurgents. Ferit per un fragment de metralla, que s'allotja prop del seu cor ja debilitat i posa en perill la seva vida, Tony es veu forçat a crear un arma devastadora per a Raça, el misteriós cap dels revolucionaris. Ignorant les exigències dels seus segrestadors, utilitza el seu intel·lecte i el seu enginy per a crear una armadura que el mantingui amb vida i li permeti escapar de la seva captivitat. Al seu retorn a Amèrica, Tony ha d'afrontar la realitat del seu passat i decideix emprendre un nou rumb amb Indústries Stark. Malgrat la resistència d'Obadiah Stane, la seva mà dreta i executiu principal de la companyia, que ha pres les regnes del negoci en la seva absència, Tony es passa dia i nit en el seu taller, perfeccionant i polint una armadura que li atorgui força sobrehumana i protecció física. Amb l'ajuda del seu assistent de tota la vida, Pepper Potts, i el seu enllaç militar de confiança, James Rhodes, Tony descobreix un sinistre complot amb ramificacions globals. Enfundant-se en la seva imponent armadura vermella i daurada, Tony es compromet a protegir el món i corregir les seves injustícies amb el seu nou alter ego, Iron Man.

Martina Klein & Women Secrets ...

2008-05-13T18:04:00.001+02:00

Martina Klein coleccion ropa baño.

diumenge 11 de maig, cumple de la José ...

2008-05-12T16:40:00.002+02:00

Diumenge ... demà dilluns és festa, i va ser l’aniversari de la José. Em truca la Cris de que aquella nit sortiran, OK. Quedem després de sopar ... jo vaig a sopar per Barcelona, i després vaig a fer una copa al ninfas per fer temps ... em truca la Cris ... estan a Gràcia, al torrent de les flors en un bareto que es diu el col·leccionista ... Cap allí !!!
Un cop arribo em trobo la Cris, la Xènia, el Ramón, l’Alba i, evidentment la José ... també hi ha els companys de feina de la José.
Estem allí una bona estona ... dos mojitos, un parell de bromes amb la cambrera mentre els prepara amb el Ramón ... toca decidir a on anem després ... es comenta Arena, i l’Almodo2 Bar (està molt aprop d’allí) .. al final aquesta és l’opció guanyadora.
Anem cap allí ... La veritat és que ho vam passar genial, ballant mogollón ... fent el burro ... com vam riure amb la Cris ... guai !!!
Tot això fins a les sis del matí ... Ja toca anar a dormir, no? ... Cap a casa !!!
Un altra nit de fiestuki ...

Fiestuki Dissabte 10 de maig ...

2008-05-11T19:23:00.004+02:00

Dissabte nit, tot apuntava a una nit de tele, peli de DVD, pizza i cerveseta al sofà de casa. No tenia plans, plovent, però jo tenia unes ganes de sortir !!! ... de cop i volta missatge al mòbil ... ai oma que rica !!! És la Bea !!! ... fem un quilombo? ... OK, molt guai? ... a les dotze a la porta del Quilombo, OK !!!.
Quedem allí ... quina nit més lletja !!!, no para de ploure !!! ... als dos minuts arriba la Bea, està molt guapa, cap a dins del quilombo ... ens comencem a explicar les nostres novetats, el meu viatge a Colòmbia i Xile, ella m’explica que ha deixat el despatx on estava treballant, plans de futur ... ufff, una conversa guai.
D’aquí ja passem a criticar els espècimens que visiten el quilombo cada nit ... és per fer un llibre !!! ... Xerrem una estona més ... Que guai !!!, quan vaig conèixer a la Bea i a la Marina ja vaig dir que m’havien caigut molt be ... però avui em sento super a gust parlant amb ella ... estic content d’haver-hi anat.
Llavors em diu que ella havia quedat al paral·lel, a una festa ... i que si tinc plans ... li dic que no, i em diu que si vull puc anar amb ella a la festa ... Guai !!! sinó li importa? ...
Sortim del Quilombo i agafem un Taxi ... Fem conya amb la taxista, la veritat és que vem riure molt durant el viatge.
Arribem al Paral·lel i al local a on és fa la festa. És tracta d’una associació cultural i lúdica que organitza festes per mantenir el local i tenir ingressos economics. La festa és fa al seu local, un lloc que a primera vista no convidaba a gaire ... però de cop i volta, després de baixar per unes escales és converteix en un local enorme ... molt xulo !!! ... musiqueta, beguda, uns mojitos boníssims ... Molt guai !!! ... L’ambient és genial, la Bea em presenta els seus amics ... alguns dels promotors de l’associació son ex-companys de pis de la Bea ... és una sensació molt guai, no coneixia a ningu, excepte la Bea, anava de “acoplat” a una festa ... però em sentia com si fossim amics meus de fa temps ... good vibrations !!!
De cop i volta, una rotllana enmig de la pista i ... exhibició de Capoeira ... molt guai !!! quin bon rotllo !!! ... faig uns mojitos més, estic xerrant per allí una estona, després tornem a xerrar amb la Bea, molta estona, ens expliquem situacions i sentiments molt personals ... que guai, és una noia amb la que pots confiar, estic molt a gust.
Al cap d’una estona decideixo que és el moment de retirar-me ... Ha estat una nit molt guai ... Gràcies a tu ...

MOLTES GRÀCIES BEA !!! .... MUUUUUAAAAKKKK

Santiago de Xile (Xile) del 27 d'abril al 2 de maig del 2008 ...

2008-05-06T16:26:00.010+02:00

27 d’abril ...

A les sis i mitja del matí surt de l’aeroport de Cali l’avió que m’ha de portar a Santiago de Xile ... m’esperen nou hores d’avió. Primer de Cali a Bogotà, i després Bogotà Santiago de Xile. Viatjo amb la companyia LAN (Líneas Aéreas de Xile), l’avió és genial, amb totes les comoditats, i la veritat és que el trajecte es fa molt curt.
Arribo a l’aeroport Arturo Merino Benítez de Santiago , són les cinc i mitja de la tarda (hora local). Maleta, controls d’immigració ... tot OK !!!.
Només travessar la porta m’assalten cinquanta mil taxistes oferint-me portar-me a on volgués, el problema: Encara no se a on vaig !!! ... truco a la Natàlia, em diu que són fora amb en Manel i els nens ... cap problema !!! ... em dona l’adreça de casa seva, OK.
Agafo un taxista li dic l’adreça i li pregunto quan em costarà el trajecte (evidentment la Natàlia ja m’ha informat), el preu és correcte, però ... no porto diners “Xilens” ... vaig a un caixer a l’aeroport i trec pesos xilens ... Cap a cas la Natàlia !!!
En mitja hora estic allí ... només arribar el vigilant de la urbanització ja em dona la clau. Un dúplex espectacular !!! ... guau !!! ... Al cap de molt poca estona arriba Ella, en Manel i els nens ... quina il·lusió tornar-la a veure !!! ... m’ensenya la “meva habitació”, desfer la maleta ... i ens posem a xerrar, em deixa una guia de la ciutat de Santiago de Xile, i em dona algun consell, xerrem més, de mi, de Masnou ... que guai !!!
Demà és dilluns, s’ha de matinar !!! ... a dormir !!! ... La meva primera nit a Santiago de Xile

28 d’abril ...

Em llevo a les vuit i mitja del mati. La Natàlia i el Manel ja son fora a treballar, i els nens a l’escola. Em dutxo i em vesteixo ... la nit anterior, abans d’anar a dormir ja havia consultat la guia ... Ens trobem a les afores de Santiago, al barri de Vitacura ... tinc que agafar un Taxi fins a l’escola militar, i allí el metro, tot controlat !!!
Baixo, i em trobo l’esmorzar preparat i la noia que tenen d’assistenta. Em presento i li dono el bon dia. Un cop he esmorzat agafo la guia i em disposo a iniciar el meu turisme per la ciutat de Santiago.

Només arribar a la porta de la urbanització em presento al noi de seguretat (perquè em conegui els propers dies), després de xerrar amb ell una estona sobre futbol i Barcelona, ell mateix em truca un taxi ... al cap de dos minuts el taxi és troba a la porta.
El taxista és un noi jove molt simpàtic. M’explica que ell era d’un poble de les afores, que és va treure la llicència i ara feia de taxista i, juntament amb la seva dona, havien vingut a viure a Santiago. Em cau molt bé, i li dic que cada dia, a les nou i mitja em pot passar a buscar per portar-me al centre. Al cap de deu minuts ens trobem a l’escola militar ...
Allí agafo el metro. Compro un abonament de deu viatges i em dirigeixo cap a la parada de la Moneda (al centre de la ciutat). Surto al davant del Palacio de la Moneda, la seu de la Presidència de Xile. Un cop allí, el meu primer objectiu és trobar una oficina de la Western Union per recollir els diners que em vaig enviar, quina sort !!! allí mateix n’hi hi ha una ... guai, ja tinc diners !!!

Començo a passejar per tot el centre. Carrer d’Ahumada, Paseo de Estado ... tots són carrers peatonals ... i arribo a la Plaza de armas. Allí es troba el edifici central de Correus i la Catedral de Santiago ... Fotos, fotos i més fotos.
Vaig a dinar al centre de la ciutat. En un centre a on es troben diferents restaurants de menjar ràpid, i amb un preu força econòmic, perfecte !!!
És el meu primer dia a Santiago i intento situar-me. Donc voltes per tot el centre i sempre vaig a parar a la Plaza de la Constitución, davant el palacio de la Moneda. En aquesta plaça és troben les estàtues de diferents presidents democràtics de Xile.

Faig un cafè a la cafeteria Torres, situada en el centre cultural de la moneda. Aquest centre cultural és ta situat sota la plaça del Palacio de la Moneda, i si poden trobar diverses exposicions. Segueixo donant voltes fins a les vuit de la tarda en que decideixo que ja es hora de tornar a casa. He caminat per tot el centre de la ciutat, i estic una mica cansat. Arribo a casa de la Natàlia, i li explico tot el que he fet durant el dia.
Xerrem una estona més ... i a dormir !!! ... Santiago és una ciutat completament europea, amb una qualitat de vida molt interessant ... Em fa plantejar moltes coses.

29 d’abril ...

Vuit i mitja del matí ... sona el despertador ... cap amunt !!! ... dutxeta, i ... que guai !!! em trobo l’esmorzar preparat. Això és impagable !!! ... un cop he esmorzat, em dirigeixo a l’habitació per anar a buscar la guia i la motxilla. Em trobo el Manel, avui es juga el Manchester United – Barça, partit de tornada de les semifinals de Champions League, el Manel em comenta que normalment queden en un restaurant per veure el partit, em dona l’adreça i em diu que si vull anar-hi estaran allí ... Guai !!!

Taxi, amb el xaval d’ahir ... xerrem durant el viatge, escola militar, metro fins al Palacio de la Moneda. Torno a la Plaza de armas, allí visito la Catedral de Santiago, no és molt gran, senzilla però elegant a la vegada. Em crida molt l’atenció el altar a la verge-patrona de Xile, el dedicat a Virgen del Pilar i el de una monja santificada on es pot trobar el seu dit com a relíquia ... impressionant !!!
Sortint de la catedral visito l’edifici de l’antic Parlament de Xile (actualment traslladat a Valparaíso), els jutjats de Santiago ... i d’allí visito el museu de la ciutat de Santiago. En aquest museu s’explica de manera històrica tota la fundació de la ciutat de Santiago i les seves transformacions posteriors. Posteriorment visito el museu de arte precolombino, on es pot trobar una de les col·leccions més important d’art precolombí del món.
Sortint em dirigeixo cap al restaurant que m’ha indicat el Manel per anar a veure el partit del Barça. El resultat ja el sabem, un a zero a favor del Manchester i el Barça eliminat de la Champions, però el més important van ser altres coses ... la quantitat de catalans que vaig conèixer allí. La sensació de veure un partit del Barça a les tres de la tarda ... tot molt diferent, molt guai !!!
Mengem un entrepà allí durant el partit. Un cop acabat el partit la gent torna a la feina, i jo decideixo donar una volta per aquella zona. Estic al costat de la zona Universitària, amb els edificis de les diferents facultats.

Una curiositat !!! sabeu com és diu la loteria de Xile? ... LA POLLA !!! jejeje, no sabeu lo guai que és anar a una “administració” i dir ... “Vengo a timbrar la polla” jejeje ... impagable !!!
Donc voltes per allí fins a les vuit. Cap a casa. Aquella nit el Manel i la Natàlia em conviden a sopar al restaurant Japonès més bo que he anat en ma vida. MOLTES GRÀCIES !!! ... a dormir ... decididament, em plantejo moltes coses ...

30 d’abril ...

Com sempre a les vuit i mitja peu a terra ... avui he decidit visitar el estadi nacional de Xile. Dutxa. esmorzar preparat i taxi a punt. Abans de marxar em despedeixo de la Natàlia, el Manel i els nens, avui marxen de vacances i atravesaran Argentina de punta a punta, o sigui que ja no ens veurem. Els hi donc les gràcies per tot ... i el desig de tornar aviat ... Muuuaaakkk.

Taxi i cap a caminar !!! ... He estudiat les línies de metro pel que em deixi el més a prop de l’estadi possible ... tot controlat !!! Baixo a la parada pertinent després de fer un transbord, camino una estona i ja em trobo l’estadi. L’exterior està tot enjardinat, no gaire ben cuidat però s’agraeix que no tot sigui ciment. En aquest estadi juga l’equip de futbol del Universidad de Chile, un dels clubs més importants de Xile. L’estadi té capacitat per 77.000 espectadors, i és un camp prou atractiu, deixant de banda la deixadesa actual del mateix. Baixo fins a peu de gespa, i m’hi estic una bona estona, sempre m’ha agradat visitar els camps de futbol, diguem malalt !!!

Sortint de l’estadi em dirigeixo, un cop més al centre de Santiago. Allí, davant el Palacio de la Moneda visito la cripta del general Bernardo O’higgins Riquelme que fou el general que va atorgar la independència de Xile respecte a la dominació espanyola.
Avui decideixo, i sota consell de la Natàlia dinar un filete a la pobre ... Mare meva !!! Un tall de carn enorme, amb patates i un ou ferrat que sobresurt del plat !!!
Per la tarda faig unes compres ... les últimes fotos ... Demà ja marxo cap a Barcelona, i la veritat és que em fa pena ...
Com sempre als voltants de les vuit em dirigeixo cap a casa ... Preparo la maleta, i a dormir aviat que m’esperen quinze hores de vol ... bona nit !!!

1 de maig ...

Avui marxo cap a Barcelona. Em llevo a les nou del mati. L’avió surt a la una del migdia, o sigui que ales onze tinc que estar a l’aeroport de Santiago ... Em despedeixo de l’assistenta i li donc les gràcies per tots els esmorzars que m’ha fet ... un encant de noia.
A les deu i mitja ja m’espera el taxi ... i en mitja hora ja estem a l’aeroport. Facturació, bitllets, controls d’immigració ... El Boarding tot mega puntual !!! guai !!!
El viatge ja us el podeu imaginar ... dormir tot el que es pot i mirar de passar les hores el més ràpid possible, llegir un llibre, escoltar música ... Ja vinc Catalunya !!!

2 de maig ...

Arribo a Barcelona, a les deu i quart del matí (hora catalana) ... després de quinze hores de vol, amb escala a Madrid, per fi he arribat a casa !!! Havia sortit el dia anterior de Santiago de Xile.

Un viatge molt guai i interessant, tant a Colòmbia com a Xile ... un viatge que necessitava, que m’ha fet obrir els ulls en moltes coses, i m’ha fet plantejar moltes coses de la meva vida, i dels meus plans de vida futurs.
Segurament tornaré ... espero que sigui ben aviat !!!

Santiago de Xile (Xile) ...

2008-05-06T16:25:00.003+02:00

Capital de Xile i de la regió metropolitana de Santiago. És al centre del país, al peu dels Andes, a la vora del riu Mapocho, a mig camí entre el Nord i el Sud, a la zona de contacte entre el Xile miner i el Xile agrícola i prop del port de Valparaíso. El nucli històric es troba situat sobre el turó de Santa Lucía, el centre del qual correspon a la Plaza de Armas. S'hi ha desenvolupat al voltant la ciutat moderna, que conserva l'antiga estructura geomètrica de pla rectangular, i on s'han obert àmplies avingudes, entre les quals es destaca la de l'Alameda. Els barris populars i industrials es localitzen al SSW i al N, mentre que vers l'E se situen els barris residencials, com el Barrio Alto, ciutat jardí. Al llarg del s XX ha crescut espectacularment amb relació al conjunt del país (300 000 h a principis de segle), del qual concentra el 37% de la població i més del 50% de la producció industrial. Té aeroport internacional. És un centre cultural important i disposa de centres d'ensenyament superior: Universidad de Chile, fundada el 1738; Pontificia Universidad Católica de Chile, el 1888 i Universidad de Santiago de Chile, el 1947. Arquebisbat. El 1540 Pedro de Valdivia fundà un fortí a la vora del riu Mapocho, que el 1541 originà la ciutat de Santiago del Extremo. Les guerres araucanes feren difícil la seva existència fins que la línia colonial restà estabilitzada al riu Bío Bío. Això li donà un caràcter de ciutat medieval fortificada fins al s XVII. La producció agrícola de la zona, la planificació urbana i diversos privilegis reials la convertiren en la capital de la governació i acabà per arraconar Concepción. Diversos terratrèmols als ss XVII i XVIII malmenaren la ciutat, però no anul·laren el seu caràcter comercial i administratiu. Santiago destacà al s XVIII per la seva xarxa de comunicacions amb la resta del país i amb l'Argentina i per les seves millores urbanístiques. Seu de la capitania general, el 1811 tenia 50 000 h i esdevingué l'escenari dels principals fets independentistes. L'estabilitat i el progrés xilè del s XIX es reflectiren a Santiago, que cresqué molt ràpidament i ultrapassà els 100 000 h a la segona meitat del segle, malgrat diversos desastres, com el terratrèmol del 1822. A començament del s XX Santiago inicià un procés d'industrialització que atragué nova població, fins al punt que el 1975 assolí els dos milions i mig d'habitants. La decadència comercial de Valparaíso afavorí la seva expansió administrativa, cultural, financera, industrial i comercial. Els terratrèmols sovintejats que ha sofert la ciutat han fet que molts monuments desapareguessin o canviessin de fesomia. Caldria fer esment de la catedral, iniciada al s XVI i reconstruïda diverses vegades; l'edifici actual, neoclàssic, és del s XIX. El convent de San Francisco (1572-1618) conserva encara, en bona part, l'església primitiva. Entre els edificis civils es destaca la Casa de los Condes de la Conquista (s XVI).

Santiago de Xile és la capital i principal nucli urbà de Xile. L'àrea metropolitana que forma és denominada també com Gran Santiago o simplement Santiago i correspon també a la capital de la Regió Metropolitana de Santiago. Encara que és generalment considerat pels seus habitants com una única gran ciutat, Santiago de Xile és una conurbació que inclou a 26 comunes de manera íntegra i a 11 comunes en forma parcial. La major part de la metròpolis es troba dintre de la Província de Santiago, amb alguns sectors perifèrics dintre de les províncies del Maipo, Cordillera i Talagante. Santiago es troba aproximadament en les coordenades 33°26?16?S, 70°39?01?O a una altitud mitja de 567 msnm.1 En l'any 2002, la conurbació s'estenia sobre 641,4 km² i tenia una població de 5.428.590 habitants,2 el que equival a prop del 35,9% de la població total del país. D'acord a dites xifres, Santiago a més és la setena ciutat més habitada d'Amèrica Llatina i una de les 45 àrees metropolitanes més grans del món.3 La ciutat de Santiago alberga els principals organismes governamentals (a excepció del Congrés Nacional, situat en Valparaíso), financers, administratius, comercials i culturals del país. Santiago de Xile a més és seu de la CEPAL i és considerada com la tercera ciutat llatinoamericana amb millor qualitat de vida, després de Montevideo i Bons Aires4 i com una ciutat global de classe gamma, a l'altura d’Amsterdam o Boston i superant a grans urbs com Roma, Estocolm i Pequín.5 Finalment, és considerada com la 53º ciutat amb majors ingressos del món, amb un PIB (PPA) d'US$91.000 milions en 2005 i estimat d'US$160.000 milions cap a 2020.6 La història de Santiago de Xile es remunta als primers habitants de la conca del riu Maipo, aproximadament en el X mil·lenni adC. No obstant això, recién en el segle XV amb la conquesta de la zona per l'Imperi Inca existirien les primeres comunitats en la zona. La ciutat de Santiago de Nova Extremadura seria fundada pel conquistador espanyol Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541. Des d'aquesta data, la primera ciutat fundada a Xile seria gairebé ininterrompudament fins al dia d'avui la capital i principal urbs de la nació. En l'actualitat, Santiago de Xile és una gran conurbació, que per a l'any 2002, s'estenia sobre una superfície de 641,4 km² i tenia una població de 5.428.590 habitants,1 xifra que a 2006 aconseguiria segons estimacions de d’Institut Nacional d'Estadístiques als 6.269.629 habitants,2 el que equival a prop del 40% de la població total del país. Des de la seva fundació, Santiago ha estat la capital de Xile i la seva principal ciutat. Durant l'època colonial, el Governador del Regne de Xile tenia la seva residència enfront de la Plaça d'Armes ?sense perjudici que Concepció va ser el centre de les accions militars a inicis de la Guerra d'Arauco, passant el governador llargues temporades en dita ciutat? i la Real Audiència va tenir la seva seu en la ciutat des de 1609 fins a 1811, sent reoberta durant la Reconquista (1814-1818). Amb la independència del país, la capitalitat es va mantenir a Santiago, on es van assentar les noves institucions polítiques. Els òrgans representants dels tres poders de l'Estat van romandre a Santiago des d'aquesta època, a excepció del Congrés Nacional que es va traslladar a Valparaíso durant 1828 i va ser traslladat a dita ciutat en 1990 amb la finalitat de promoure la descentralització del poder. Malgrat això, bona part de l'activitat política segueix desenvolupant-se a Santiago, pel que en diverses oportunitats s'ha debatut la possibilitat de retornar la seu del Congrés a la capital nacional.29 La gran majoria dels serveis públics i institucions de l'Estat de caràcter nacional tenen seu principal a Santiago, sent molt poques les excepcions, entre les quals es conten a la Comandància en Cap de l'Armada de Xile, la Subsecretària de Pesca, el Servei Nacional de Pesca, el Servei Nacional de Duanes i el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, localitzades en Valparaíso, d’Institut Forestal en San Pedro de la Pau i d’Institut Antàrtic Xilè en Punta Arenas.

Cali (Colòmbia) del 20 al 27 d'abril del 2008 ...

2008-05-06T16:24:00.020+02:00

20 d’abril ...

Diumenge, avui comencem el nostre viatge, la veritat és que em fa molta il·lusió per molts fets, el casament del meu amic, conèixer un nou país, una nova cultura, moltes coses guais!!!
... el Carles i Jo quedem a les dotze i mitja a la porta de casa nostra ... i cap al tren !!! ... fins a l’estació de Sants, transbord de tren i cap a l’aeroport !!!

Arribem al Prat a la una i mitja i a les tres i mitja surt l’avió, ufff ens esperen dotze hores de vol !!! ... La companyia és Avianca ... Facturem les maletes, i cap els controls !!! ... sort! No ha pitat res al detector. Embarquem i sortim súper puntuals, guai !!!. Primeres fotikos a l’aeroport ... i vinga dotze hores tancats en un avió.
La veritat és que no sens fa gens pesat ... arribem a Bogotà, i allí em de canviar de d’avió direcció a Cali ... sens fan més pesades aquestes dues hores (entre baixar, controls d’immigració, controls policials ... etc) que les dotze hores anteriors de vol.
Arribem a Cali al voltant de les deu de la nit. Ens esperen la Johanna i la seva germana a l’aeroport ... Taxi i cap a l’apartament de Cali ... molt guia per cert. Dormirem súper plans després de tantes hores ... Ja estem a Colòmbia !!! ... ja hem arribat, ara toca disfrutar ... i penso fer-ho, m’ho mereixo !!!

21 d’abril ...

Primer dia a Cali. Em llevo a les onze del matí, i vaig a un caixer del costat de l’apartament per tenir alguns diners. Esmorzo en una panaderia del costat, no cal dir que el concepte de panaderia de allí no és el mateix del que puguem tenir aquí.
Donc una volta pels voltants, per situar-me, ens trobem al nord de la ciutat, tenim caixers automàtics, un supermercat, farmàcia, connexió a Internet ... total: tot el que puguem necessitar ...
Coincideixo amb l’amo dels apartaments, don Jordi, Català també, guai ... estem xerrant una bona estona, sobre Colòmbia, la situació, el perquè ell es va instal·lar allí ... etc. Una persona agradable.
Arriben en Carles i la Johanna (fa una Calor de mort) ... i anem cap al centre de Cali – tots els viatges per allí els fem en Taxi, els busos son la Hòstia gairebé tens que pujar en marxa, i en Taxi pots creuar una ciutat de dos milions d’habitants per l’equivalent de 5 euros – ens trobem al centre amb la mare de la Johanna, la Senyora Nydia és secretaria de protocol del Governador del Valle del Caucas (l’equivalent a President de la Diputació d’aquí) ... anem a dinar, en Carles i Jo ens fotem un “xuletón” de nassos, després anem al despatx del governador ... presentacions oficials, la vista des de allí és impressionant, és pot veure gairebé tota la ciutat.
Per la tarda toca gestions legals pel casament- Anem a una Notaria, al sud de la ciutat, així coneixem més parts de Cali (molt interessant) ... tampoc cal explicar que els Notaris de allí no tenen res a veure amb els d’aquí (és tot tan pobre i cutre !!!) allí coneixem el “Chikilicuatre de Cali”, un personatge que properament veureu a Youtube (jejeje).
Un cop fetes les gestions anem a fer les compres pertinents i ... cap a casa de la Johanna, coneix-ho els nens, els seus germans ... tota la família ... i la Kelly (una amiga de la Johanna). Després anem els quatre (la Johanna, la Kelly, el Carles i Jo) a sopar a una pizzeria ... i a dormir !!! ... fins demà que serà un altra dia ...

22 d’abril ...

Ens llevem aviat, pel matí toca fer més gestions ... Registre civil, Notaria ... tot això ens permet bellugar-nos per tota la ciutat ... sempre en taxi – aquí vull fer un parèntesis; els taxis de Cali: son un autèntic perill, no hi ha normes de circulació, poc semàfors, els cotxes i les motos es creuen, velocitats altíssimes juntament amb uns cotxes que, allò que es diu nous, nous ... com que no son !!! ... tot això converteix un trajecte per Cali en taxi en una autentica ventura de la qual no saps si sortiràs en vida – total: anem a fer les gestions, creuem tota la ciutat, al sud per la notaria, ens equivoquem de registre civil, tornem al centre ... Ufff, Cali de cap a peus !!!
Al migdia anem al centre a buscar a la mare de la Johanna, i els quatre decidim anar a fer una mariscada (menys en Carles que prefereix la carn) ... dinar boníssim !!!.

Després de dinar ens dirigim a l’oficina de la mare de la Johanna, i després anem a “La 14”, és un centre comercial (rotllo Illa Diagonal) de Cali ... passegem per allí, fem unes compres per casa la Johanna, i anem cap a casa seva.
Allí truquem a la Kelly, i decidim anar a fer un cinema al “Chipi chape”, un altra centre comercial. Anem a veure , una peli raríssima. Un cop acabada la peli sopem súper ràpid ... taxi, i cap a dormir ...
Un altra dia en que em “patejat” molta ciutat ... la veritat és que estic cansat, m’estiro al llit, poso la tele (per cable per cert) ... i al cap de poca estona quedo dormit ... fins demà !!!

23 d’abril ...

Sant Jordi, i jo a l’altra punta del món !!!
Gràcies per tots els que em veu escriure un sms, mail i fins hi tot em veu trucar (alguna a les tres de la matinada d’allí ... jejeje, eh Montse) ... Gràcies de veritat.
Pel matí venen en Carles i la Johanna a buscar-me, em feliciten els dos, que guai !!! ... i decidim pillar un bus ... per l’aventura, jejeje !!! ... anem a fer més tràmits, des d’on som es poden veure les muntanyes que envolten Cali i formen el “Valle del Caucas”, en una es poden observar tres creus ... i en un altra un Sant Crist (com el de Rio de Janeiro, bueno, no tan gran) ... i els camins que enllacen les dues muntanyes ... guai !!!
Tenim uns dies de molta calor, uf, ens estem posant morenets i tot, moreno paleta ... però almenys tenim una miqueta de color, jejeje.
Decidim que podríem anar uns dies al Lago Calima ... i després de dinar, en el apartament, anem a un agencia per tramitar-ho tot ... fet !!! marxem el dia 24 pel matí i tornarem el 26 al migdia ... guai. No he portat banyador ni xancletes ... o sigui que ens aturem al centre i faig unes compres ... jejeje.
Truquem a la Kelly, i els quatre anem a sopar per celebrar el Sant Jordi, evidentment convido Jo ... després de sopar en el “Chipi chape” (ens fotem uns talls de carn i un pollastre boníssims) ... anem a prendre unes cerveses, i en Carles i Jo els hi expliquem la història i tradicions del dia de Sant Jordi.
A dormir, que el dia següent marxem al Lago Calima ... més Colòmbia !!!

24 d’abril ...

Quedem a la deu i mitja a casa de la Johanna ... a les dotze surt el bus cap al “lago Calima” de la Terminal de Cali. La Kelly va directament a la terminal ... i nosaltres agafem un taxi ... és igual que l’agaféssim una mica just de temps, amb la velocitat a la que van arribem de sobres ...
El bus surt molt puntual ... i després d’una hora i mitja de viatge arribem a Calima. Un cop allí, a la plaça central, preguntem com podem arribar al “ Centro vacacional Riviera”, ens expliquen que, els taxis d’allí son Jeep’s ... total: agafem un Jeep i descobrim que el hotel no quedava tan lluny com pensàvem ... hem pagat la novatada ...
Arribem allí ... el lloc es genial, gespa per tot arreu, piscineta, i unes cases/cabanyes molt acollidores ... http://centrovacacionallariviera.blogspot.com
som els únics clients, i la mestressa, la Sra. Glòria ens deixa escollir la casa que preferim ... guai ... estem quatre persones en una casa destinada a dotze (estarem amples, no?) ...
Decidim baixar al llac, i veure si podem donar una volta per ell. La Sra. Glòria ens avisa un Jeep, als cinc minuts ja està allí, i ens porta cap al llac. Un cop allí veiem que les opcions per visitar-lo son: Un Ferry que només surt els dissabtes i un cop te més de vint persones ... o llogar una motora ... ho discutim, i prenem la decisió de tronar al dia següent.
Encara no hem dinat, i tornant cap a l’hotel ens aturem el poble i comprem un pollastre a l’ast i unes begudes (cervesa i agua ardiente, jejeje) ... en arribar al hotel, ens posem els banyadors i dinem al costat de la piscina ... després banyet, i ens estem tota la tarda allí ... piscina, partidet de futbol, billars ...
Sopem una carn boníssima amb patates ... unes salsitxes amb patates braves ... tot això amb musiqueta (salsa evidentment), cerveses, Agua ardiente ... la Sra. Glòria també s’apunta a la festa ... Uf, va ser genial !!! ... érem cinc, però ens vam muntar una festassa ... la ressaca del dia següent va ser la prova evident ...
No recordo com vam anar a dormir ... el que si recordo son detalls de la nit ... i fins aquí puc explicar ... To be continued ...

25 d’abril ...

Lago Calima. Ens llevem tots una mica perjudicats per la fiestuki de la nit anterior, però la que està pitjor és la Johanna ... Esmorzem, i jo, personalment, decideixo començar el dia amb un banyet a la piscina ... Fa solet, i molta calor ... i la veritat és que a la piscina s’està de conya !!!.
A mig matí el Carles i Jo decidim anar a donar una volta pel poble ... la Kelly s’hi apunta ... i baixem a peu, tot passejant ... és un lloc molt pobre, i encantador a la vegada ... és tan diferent de tot el que haguem pogut veure abans, i per mi, el concepte de poble adquireixi un altra significat.
Ens asseiem una estona a la plaça del centre del poble, mengem una hamburguesa, i prenem una coca cola ... de cop decidim tornar a baixar fins al llac. Jeep i cap avall ... evidentment el Ferry no funciona ... ens plantegem agafar una motora i donar una volta pel llac ... preguntem al xaval, el preu es assequible, i el xaval ens faria de “guia turístic” però s’havia girat molt de vent, i decidim que no gaudiríem del trajecte ... dons res ... tornarem a intentar-ho demà ...
Tornem a l’hotel ... sembla que la Johanna està una mica millor ... en Carles i Jo fem uns billars, uns dòminos, piscineta ... en definitiva, passar la tarda ...
Sopem, la Kelly se’n va a dormir i en Carles i Jo parlem amb les nenes que hi ha, fem unes partides més de Billar ... i a dormir ... tampoc hi ha molt a fer ...
Demà és el meu últim dia a Colòmbia ... hem de tornar a Cali ... Ufff, dia intens ... s’ha de descansar ... bona nit i tapat !!!

26 d’abril ...

És el meu últim dia a Colòmbia, demà a les sis i mitja del matí em trobaré volant cap a Santiago de Xile ... l’únic que em sap greu és que per temes burocràtics el casament del Carles, previst pel dia 25 es celebrarà el dia 30 ... i jo estaré a Xile ... joder !!! ...
Ens llevem d’hora, i deixem preparades les maletes ... La Johanna ja es troba be del tot, i després d’esmorzar, i del tradicional banyet a la piscina ... decidim baixar els quatre al llac, a veure si d’una vegada som capaços de poder donar una volta ...
Agafem el Jeep que ens porta fins al llac, i després de comprovar que el dia era bo, i de pactar la volta amb el xaval de les barques motores (si teníem que esperar les vint persones del Ferrys encara hi seriem) ... pactem amb el tió del Jeep una hora perquè ens vingués a buscar, embarquem i donem la volta, molt guai, el llac es enorme.
Al tornar al Hotel, agafem les maletes ... ens despedim de la Glòria i anem al centre de la plaça per agafar el bus ... una hora i mitja i arribem a Cali.

Anem a casa de la Johanna, deixo la maleta allí ja que tinc q marxar a les quatre de la matinada ... Anem a "La 14" amb en Carles, em compro una camara nova de fotos (l'altra es va trencar al Lago Calima) ... decidim que sortirem per la nit de fiestuki, dutxeta, ens canviem ... quedem amb la Kelly, i anem a un local de salsa de Cali, música en directe, tot el bar cantant, cerveses, Agua ardiente ... Molt guai !!!
Em despedeixo de la Kelly, i anem a casa de la Johanna ... quasi-be no dormo, i a les quatre em despedeixo del Carles, no vull despertar a la Johanna ... baixo i em trobo el taxi que ja m’espera per portar-me a l’aeroport, i just en aquell moment arriben el germà i la germana del la Johanna ... m’acomiado d’ells i cap a l’aeroport ...
Adeu Colòmbia !!! ha esta genial, un país interessant que hi tornaré, segur !!!
Tremola Xile ... Vaig cap allí !!! ...

Santiago de Cali (Colòmbia) ...

2008-05-06T16:24:00.006+02:00

Capital del departament de Valle del Cauca, Colòmbia, situada en una vall de la serralada Occidental, vora el riu Cauca.

Fou fundada per Sebastián de Benalcázar el 1536. Centre d'una rica àrea agrícola (canya de sucre, cafè, tabac, cotó, cacau), és el nucli urbà més important de l'occident de Colòmbia. És un nucli industrial (indústria tèxtil, metal·lúrgica, de maquinària) i un centre comercial. Té aeroport internacional, i hi passa la carretera panamericana i el ferrocarril del Pacífic. Centre d'ensenyament superior: Universidad del Valle, fundada el 1945, i Universidad Santiago de Cali, fundada el 1958.

És la tercera ciutat més poblada del país (2005). L'Àrea Metropolitana de Cali està conformada pels municipis de Candelaria, Jamundí, Palmira i Yumbo i està entre les 150 majors conurbacions del planeta. Com cabdal departamental, alberga les seus de la Gobernación de la Vall del Cauca, l'Assemblea Departamental, el Tribunal Departamental, la Fiscalia General, Institucions i Organismes de l'Estat, també és la seu d'empreses oficials com la municipal EMCALI.

Santiago de Cali va ser fundada en 1536 i encara que és una de les ciutats més antigues d'Amèrica, solament fins a la dècada de 1930 es va accelerar el seu desenvolupament fins a convertir-se en un dels principals centres econòmics i industrials del país i el principal centre urbà, cultural, econòmic, industrial i agrari del suroccidente colombià.

La ciutat té un nom compost a la usança de gairebé totes les fundacions espanyoles a Amèrica. Santiago (un dels noms més difosos en el continent gràcies a les devocions de Santiago de Compostel·la a Espanya), fa honor a l'Apòstol Santiago. El nom de Cali en canvi té diverses lectures: pot provenir de l’ idioma paez Caly (teixit sense agulles) o possiblement fa al·lusió a un dels pobles indo americans o al nom que donava a la regió i a un riu al sud de la ciutat, Lili (en paez, "humit"). També s'ha pensat que van ser indígenes mexicans al servei dels conquistadors qui van donar el nom a Cali, de l’asteca calli ("casa") o possiblement sigui una paraula d'origen quechua introduïda pels indis Yanaconas que van ser portats pel fundador Sebastián de Belalcázar des d'Equador, interpretació protegida per l'existència d'una població indígena de nom "Cali Cali" en les proximitats de Llevo. L’etimologia més probable és la paez, ja que diversos noms de la Vall del Cauca troben el seu significat en aquesta llengua, especialment si se segueix l'antic diccionari d'Eugenio del Castell i Orozco.

Santiago de Cali és una de les ciutats més antigues a Colòmbia i en el continent americà. La seva fundació data de l'any 1536 de mans del conquistador Sebastián de Belalcázar a solament tres anys de la fundació de Cartagena d'Índies (1533), dos anys abans de la fundació de Santa Fe de Bogotà (1538) i a 26 anys de la fundació de la primera població hispànica en el continent: Santa María l'Antiga del Darien (1510), desapareguda.

Ja torno a ser aquí !!! ...

2008-05-03T13:59:00.005+02:00

Si senyor !!! ... Ja he tornat del meu periple sud-americà. Ha estat genial !!! molt bo conèixer altres països, ciutats, cultures, formes de vida ... molt enriquidor, de veritat, tant !!! que fins hi tot, ara, al tornar, em plantejo moltes coses sobre el meu futur personal, i el meu futur planning de vida (però tot això ja vindrà).
Moltes gràcies a tots els que el dia 23 us en vau enrecordar de mi, i encara que estigués a l’altra punta del món em vau felicitar pel meu Sant tan amb un missatge, trucada o mail ... MOLTES GRÀCIES !!! això son els amics de veritat.

En els propers dies, en aquest blog ja podreu veure cosetes del meu viatge ... jejeje

Un petó a tots ... Muuuuuuaaaaakkkk

Tancat per Vacances ...

2008-04-20T00:07:00.006+02:00

Amics,

Des de avui, 20 d’abril fins el proper 27 d’abril en Jordijatu (o sigui jo) es trobarà donan una volta per Cali (Colòmbia) ... i del 27 d’abril al 1 de maig estic a Santiago de Xile .. espero tornar !!! jejeje

Un petó a tots, i fins aviat

Divendres 18 d’abril: Saló del còmic ...

2008-04-19T13:44:00.003+02:00

El dilluns ja vam quedar amb l’Ana i el Joan d’anar al Saló del còmic de Barcelona. Ens truquem dijous, quedem ales deu del matí a l’estació de Sants ... ufff! No estic acostumat a llevar-me tant d’hora últimament.
Divendres, vuit i mitja del matí, sona el despertador .. uala!, vinga un esforç nen! ... dutxeta, afeitada rapideta, cafè i cap a l’estació. Ens trobem en el lloc exacte a l’estació de Sants, metro fins a Espanya (Amortitzem la tarifa integrada). Arribem a la porta del Saló i comprem l’entrada. Sis euros, no està malament! ... i cap dins!!!
Aquest any el Saló està dedicat a Mortadelo i Filemón ... quins records! , jejeje. Comencem a mirar Stands, hi ha coses interessants: el número 1 de la nova temporada del Thor (que evidentment vaig adquirir) , un còmic de Warlock (Que es va comprar el Joan) ... còmics d’Star Wars, el còmic oficial de la sèrie HEROIS, el llibre amb la mort de Superman ... cosetes guais !!!
Fem les nostres compres, aprofitem que està la Sonia i li fem una visita al seu Stand de Fanzines. Xerrem una estona, i anem a prendre algo dins mateix del Saló. Son la una, a les dues hem quedat amb l’Eli a l’estació de Plaça Catalunya. Anem baixant, i com tenim temps fem unes cervessetes al Menage a Trois. A les dues ens trobem amb l’Eli a Plaça Catalunya i anem els cuatre a dinar a l’Atlas.
Sortint d’allí anem a mirar botiguetes per Diagonal i després baixem tranquil·lament per Passeig de Gracia ... paradeta a la botiga de Nesspresso ... What Else? ... Cap a casa! Estem una mica cansats, deu ni do tot el que hem caminat !!!

Un dia complert, oci, dinaret, shopping i bona companyia.
Petons a tots !!! .... Muuuaaaakkkk

Correus ...

2008-04-17T16:26:00.004+02:00

A mi de petit, m'encantava rebre cartes. Una vegada, en vaig rebre una. Era d'una cosina de ma mare que vivia a Caracas. Deia: "La teva cosina que que t'estima. Postdata: Anava a enviar-te 1000 pessetes, però ja he tancat el sobre". Una mica garrepa la dona.

La veritat és que "Correos" s'ha quedat obsolet. el mateix nom ja es lletgíssim. A banda d'incoherent. Quin plaer hi ha en el fet que una carta viatgi de Jaén a Logronyo? I després, encara s'utilitzen termes com "Franquejar". Que sona molt antic. Jo entenc que abans els segells es "franquegessin", però ara? Ara els segells es "joancarlegen", dic jo.

A més a més, als funcionaris de Correus se'ls té molt descuidats. Tu veus un empleat de la RENFE i va impecable. amb el seu vestit Blau Marí, la seva camisa de ratlla fina, la seva corbata ... En canvi, tu veus un carter i com va a treballar? amb un polo groc, una gorra groga i un carro de la compra amb 14.000 gomes de pollastre enrotllades. Per què voldran tantes gomes? Per si cau el carro, que reboti? Total, que al final ja no saps si estàs veient un carter o el Piolín sortint del Carrefour: "¿Alguien ha visto un lindo buzoncito?".

Una cosa que també em sorprèn que encara sobrevisqui de Correus són els telegrames. Escriure un telegrama és com escoltar la teva parella planejant el cap de setmana. Després de cada frase has de dir STOP. Per anar-ho assimilant ... Per cert, i què passa si envies un telegrama saltant-te els STOPS? Et retiren el carnet? Igual la carta derrapa i acaba fent tres girs postals.

Un altre problema de Correos són les bústies. No dirieu que cada cop n'hi ha menys? segur que les han anat pintant de blau per convertir-les en casetes de l'ONCE o en pisos de Protecció Oficial. Ara surts de casa teva amb una carta amb destinació París, comences a caminar buscant una bústia i acabes lliurant-la en persona. els de Seur van començar així.

Homenatge a Romario ...

2008-04-16T14:08:00.000+02:00

Nens, ahir va anunciar que es retirava als 42 anys el que, per mi, ha estat el millor davanter centre que ha passat per Can Barça, i un dels millors del món ... sens dubte!
Particularment un referent personal del futbol ... aquí el meu petit homenatge a ROMARIO DA SOUZA FARIA “O Rei do Gol” ...

Dilluns 14 d’abril, dinaret amb l’Ana i el Joan ...

2008-04-15T14:28:00.003+02:00

Per fi! ... després de mails creuats, i quasi dos anys que feia que no veia a l’Ana vam poder fer el dinaret !!!.
Em vaig llevar aviat, tenia que enviar un treball de la universitat ... Fet ! ... Ara toca les compres d’última hora ... Ja ho tinc tot? ... Si! ... Començo a preparar el dinaret, tallar les verduretes, bullir la pasta, el pollastre ... Una mica de pica-pica, no? ... les olivetes de rigor, les patatetes, uns patés ... i les Coronitas (molt important).

A les dotze i mitja arriben. Li ensenyo a l’Ana els canvis de decoració del Pis ... coronita i comencem a xerrar, de tot plegat ... els nostres dies D, hores H, situacions que hem viscut plegats .. .quin riure. Em fa il·lusió veure l’Ana, amb el Joan tenim un contacte més fluid (i més ara que no veig una merda sense les seves ulleres, jejeje), però com ja he dit amb l’Ana potser feia dos anys que no ens veiem ... guai.

Dinem, no parem de xerrar (vaja tres!), Lambrusquito ... Que bo !!!, postres, un geladet per tirar avall, no? ... i xupito de Jack Daniel’s pels nens, i de Melody per l’Ana ... i després ... un singstar, no?
Quin riure amb el singstar !!! ... La veritat és que cantem amb el cul, i tenim vídeos que ho demostren ... jejeje ...

Així fins a les nou i mitja ... un dilluns guai, i el compromís de repetir amb més assiduïtat
Un petonàs a tots dos ... i fins ara !!!