Robbie Williams - My Way

Dos penics ...

Els anglesos i els japonesos tenen dues frases molt similars per als temps difícils: si em queden dues monedes, compro pa, amb una, i amb l'altra, narcisos per al cor. Nosaltres, que estimem les flors d'una altra manera (aquests esclats de color en els patis cordovesos, els clavells en els clatells femenins de les fires), les destinem als morts i als malalts, i, com excepció en el dia dels enamorats als quals no els agraden els llibres.

És possible que siguin les males notícies les quals embenen els periòdics, però són els moments de bellesa els quals salven l'ànima. El llegat agònic de la veu de Johnny Cash, que ahir em va descobrir Lorenzo Silva, o l'instant dedicat als primers cels blaus de la temporada. Dels moments terribles del segle XX, dels supervivents d'ells, hauríem d'aprendre a convertir-nos en formigues amb esperit de cigarras; el gest gairebé inútil de dedicar un penic als narcisos que demà moriran és un homenatge a la nostra pròpia fragilitat i a la nostra pròpia bellesa. Gairebé ningú llegeix poesia, però es troba en cada racó. La dona que ha transformat Anglaterra en els últims dies és una cantant lletja, l'eco de les solterones dels cinquanta: però la seva veu ha creat el prodigi de fer-los oblidar, potser per un temps limitat, que la bellesa es troba en un altre lloc que no és la pell, que no és l'obvi. Un moment per al necessari, el pa, el concret: un altre per a l'imprescindible, l'aire, l'esperança.

Jason Mraz - "I'm Yours" LIVE ...

Només sols ...

Caminava per un carrer de Barcelona, d'aquests que neixen en les Rambles i s'endinsen en aquesta peculiar babilònia de transeünts i immigrants, i de cop i volta un mur em va parlar directament als ulls. Emmarcat en sengles signes d'admiració, un descomunal graffiti, en lletres repintades, exclamava : NOMÉS SOLS SOM LLIURES!!! Era evident que qui ho havia escrit havia experimentat algun tipus de presó i, després d'un llarg i terrible tancament, ara llançava als quatre vents la seva consigna d'emancipació i triomf: el seu PROU.

Tal vegada una de les pitjors presons sigui aquesta que es cola en la nostra vida i et diu amorosa "ets l'aire que respiro; no puc viure sense tu". I una vegada s'ha instal·lat, va ocupant espais, fins a ensenyorir-se i vampiritzar les nostres més elementals llibertats. Per què volem ser l'aire d'uns altres? És que per ventura això ens fa sentir més valuosos? Saber-nos necessitats alimenta el nostre ego? Un joc perillós; el gran parany. Serà que som nosaltres qui no sabem viure sense l'altre? Al final, després d'haver viscut tanta companyia, d'haver cedit el nostre aire, la solitud acaba erigint-se com nostra més valuosa companya. La nostra gran professora.

Una de les primeres assignatures a aprendre és saber viure la solitud. Sense experimentar-nos a nosaltres mateixos, sense saber-nos respirar ni assaborir el nostre aire, serem sempre presa fàcil de l'ofego i només així podrem ser capaços de compartir amb plenitud.

Només sols som lliures.

Avantguardes i refugis ...

La cultura és un suport en la prosperitat i un refugi en l’adversitat. Atès que aquests són temps de clara adversitat les ajudes del Ministeri de Cultura es reparteixen amb comptagotes a ningú li sorprèn que un festival de música electrònica no les rebi. Sobretot si tenim en compte que gairebé ningú considera "cultura" a la música electrònica. Però tampoc en el seu dia es considerava cultura al tango o a la cobla que eren, no oblidem, música ravalera o, per a ser més explícits, música de bordell. Ja posats, tampoc es va considerar en el seu dia cultura als impressionistes (el qualificativa impressionista era el nom despectiu que els regalar la crítica de llavors), a Marcel Duchamp (expulsat en el seu dia del Saló donis Indépendants), a Stravinsky (l'estrena de la Consagració de la Primavera es va saldar amb crits i lluites entre el públic), a Lubitsch (les crítiques de Ninotchka van ser demolidores) o a Hitchcock (que mai va rebre un Oscar). L'avantguarda ho és precisament perquè mai és bé acceptada, entesa o aplaudida en un primer moment.

Jo considero que la música electrònica és una manifestació cultural, però no puc entrar a argumentar-ho en miserables caràcters dins d’aquest mini post. El que sí puc fer, com ciutadà agraït, és aplaudir la idea dels organitzadors del Sónar d'organitzar aquesta edició per a nens que ha estat un èxit clamorós. Això sí que sí que sí que és una idea d'avantguarda.

Respecte al llagrimall ...

Les llàgrimes són la pluja de l'ànima. De sobte, un dia el sòl tremola, la mirada es torna boira, el desig es comprimeix. El que era segur es transforma en incògnita. Ens van trencar el mapa. I ens envaeix la necessitat d'ajuda: consells en els quals reposar el cervell, sentiments entre els quals entreveure noves esperances, la tebiesa d'afectes vells amb els quals escalfar la nova solitud.

En els duels de l'ànima, la consciència amb la qual brollen les llàgrimes és fonamental: les desesperades i vençudes són pluja ferida i perduda, que primer ànega i després cega. És mullar terra que se'ns va tornar pedra, gaudeix estèril tractant d'humitejar arrels de carbó.

A la inversa -tot el viu sempre té dues cares- les llàgrimes serenament indignades són energia sol·lucionadora, obridora de nous terrenys, humidificadora de secans, llum d'atzars ajupits.

Com diu un algú molt profund i conviscut, el pitjor de la por és que et derrota abans de lluitar. El principi i la fi de la nostra existència vibra enmig de tota l'energia que cadascun genera per a seguir i ser per si mateix.

Conviure és compartir, és perllongar-se per a entrellaçar-se a un altre ésser amb el qual sumar-se i multiplicar-se.

Quantes vegades, penosament, cal trencar, les llàgrimes més sanes són aquelles que humitegen la nostra reconstrucció.

Només estem sols quan ens abandonem a nosaltres mateixos.

Una estoneta més ...

Ahir va començar juny i no està clar que la gent en aquesta ciutat vagi a acceptar-ho així com així. Em refereixo a Barcelona, que, alguna cosa els sonarà, ha viscut el mes de maig en un estat mental col·lectiu difícil d'aconseguir sense ajuda farmacèutica en el qual l'eufòria es va convertir en costum.

A dia d'avui, 32 de maig, el pols ciutadà només pot definir-se amb una expressió que tot el món ha escoltat a l'intentar portar al llit a un nen (per donar un exemple innocent): "Una estoneta més, si us plau".

Fins a ara ho hem portat relativament bé.

Els mitjans han publicat incomptables anàlisis i detalls, alguns ja massa utilitzats –a que no sabien que Guardiola contemplava el Camp Nou des de la Masia?-, uns altres una miqueta més originals. La televisió autonòmica, la nostra, en una parenceria de servei públic, va programar ahir el famós vídeo motivacional amb el qual Guardiola va estimular als seus nois a força de Gladiator i Nessum dorma. L'emissió, posposada durant un llarg cap de setmana i pensada com un acte de comunió nacional, va tenir un rotllo molt Bloc de l'Est. Acudiran avui els catalans a les seves empreses disposats a elevar la productivitat amb força i honor com veritables gladiadors anticrisis?

Tot això ajuda, clar, però demà farà una setmana de la Champions. Els jugadors aviat s'aniran de vacances. Costarà Déu i ajuda trobar nous angles al triplet. La població caurà en la malenconia, des de després. Però, per sobre de tot, ens hem de apiadar dels columnistes de la premsa escrita. Ara sí que hauran de parlar de les eleccions europees.

La píndola masculina ...

En ple debat sobre la llei de l'abortament vull recordar que ja fa un temps van començar les proves per a la creació de la píndola anticonceptiva masculina. Resulta que un total de 120 parelles de la Unió europea estan provant l'invent. No cal dir que aquestes deuen ser amants d'un nou esport de risc: el prenying.

Aquest sistema funciona enganyant el cervell perquè aturi la producció d'espermatozous. De fet, en això d'enganyar el cervell els homes ja en som experts, sobretot quan es produeixen situacions del tipus: "Portes una pistola o és que t'alegres de veure'm?".

Una de les particularitats de la píndola masculina és que no serà una píndola. El producte s'injectarà o es farà un petit implant sota la pell un cop al mes, que anirà segregant hormones. El que no s'ha especificat és on s'haurà d'aplicar la injecció o l'implant. Ja us asseguro jo que segons per on hagi d'entrar l'agulla, molt d'èxit no tindrà.

Si aquestes proves van bé, es calcula que la píndola es comercialitzarà d'aquí a uns cinc anys: si fa o no fa qua l'AVE de Barcelona estigui acabat del tot. Si tot va segons el previst, és clar.

No m'interesses ...

L'interès neix pel reconeixement d'un valor. En el seu revers està la indiferència, i en el límit, la pèrdua del respecte i el menyspreu.

El súmmum es produeix quan un, a més de no respectar-se a si mateix, desprestigia l'ambient que lliurement ha triat, doncs no hi ha major mostra de neciesa que ultratjar l'activitat a la qual serveixes i et dóna de menjar.

Llegeixo que els partits polítics caminen preocupats per l'alta abstenció que detecten en les pròximes eleccions. L'abstenció solucioni, tant en la política com en la vida, es produeix per dos motius: indiferència o fartanera.

És clam popular la consciència que a Espanya i les seves configuracions hi ha excés de polític carronyer, aquell que amb el seu brut picotejar pica i devalua la bona política. L'obsessió pel manteniment o l'ocupació de la butaca trenca diàriament els límits del noble ofici d'aquells que van decidir dedicar la seva vida a transformar els impostos recaptats en benestar i desenvolupament per a tots, perquè en democràcia aquesta és la seva gran missió i obligació.

Aquesta constant bacanal de descrèdits de rebot, aquesta permanent orgia de desqualificacions de carambola, aquest insult convulso embriac de lesió, rosega i degrada el respecte, que és l'avantsala del desinterès i el menyspreu. Ens va envair la fartanera, i el que és pitjor, la indiferència coberta d'abstenció.

Que la democràcia ens salvi i se salvi dels polítics- carronya!

ADÉU, MARIO ...

Es deia Mario Orlando Hamlet Hardy Brenno Benedetti Farugia. L'escriptor uruguaià ens ha deixat una immensa -en qualitat i quantitat- obra literària formada per més de 80 títols: poesia, assaig, novel·la, contes, teatre... La seva ha estat una fructífera vida de lletres, d'amor, d'exilis. El millor tribut, escriure-li i llegir-lo.

Les vaques flaques ...

És primavera. Estació verda i florida. Paisatge idíl·lic perquè pasten les vaques i s’engreixen. Ja no ens queixem del fred, i no obstant això encara ens segueix tiri tant el desànim i l'espera d'una altra notícia que ens deixi gelats a l'hivern de neus perpètues que s'obstinen a vendre'ns.

Enmig de tant excés de crisi, grips, verborrees i manipulació, la verda esperança tendeix a marchitar-se. Sembla ser que la consigna que ens va dur a l'hecatombe va radicar en els excessos de "masses". Vam voler ser els més gosats, les més llests, els més intrèpids, els més poderosos, els més intel·ligents? insuflant aire, aire i més aire a aquest globus terrestre que ens conté, fins que de tant inflar el globus? pafff... va explotar i ens quedem amb els seus trossets esbargits pel sòl en el més absolut desconcert.

Enfront de tan irònic i desolador paisatge, el nostre univers s'ha contret. Ara es posen de moda els "menys". Menys viatges, menys sortides a menjar o sopar fora, menys parlar per telèfon, menys balafiament de llum, menys d'aigua, menys carn, menys pescat. Tranquils! No tot s'ha perdut.

Tornaran les xerrades en les pollegueres de les portes, el silenci, les reunions familiars, pintar, llegir, comprovar el propi talent, ajudar als altres, apropar-nos més a nosaltres mateixos per a no desperdiciar l'existència, i sobretot cobrir-nos de paciència i humilitat. Alguna cosa bona havien de tenir les vaques flaques.

Coldplay _ Viva la Vida ...

GENIAL !!!

Mamàs perfectes ...

Ningú és capaç de cuinar com elles, o d'aconseguir que la ratlla dels pantalons quedi amb aquest lleuger gir que, un cop posat, fa dretes les cames de qui ho llueix. Dec l'aprendre l'amor per la lectura a les mans amoroses de la meva mare, i gran part dels meus valors a les dones, mestresses de casa, que han passat per la meva vida, ties, amigues, veïnes o conegudes. Se'ls ha acontentat amb “migajas”: amb regals el primer diumenge de maig, i amb frases buides d'amor etern que, al meu judici, no compensen ni els sacrificis, ni les nits sense dormir, els colls de pollastre i les croquetes més cremades de les quals s'han alimentat.

I no obstant això, miro amb recel el títol que s'ofereix ara a les mestresses de casa que acreditin els seus coneixements: ho dubto perquè em pregunto quina diferència suposarà als ulls d'un empresari, si els donarà dret a cotitzar o a rebre prestacions, o, pel contrari, serà un altre caramel, un acte cosmètic que demostri que també per aquestes dones magnífiques i silencioses es fa alguna cosa. Aquest país no funcionaria sense l’engranatge abnegat de les cuidadores, gestores, cuineres, netejadores, psicòlogues que existeixen en cada casa. Aquestes a les quals només la mort del marit els dóna dret a una pensió, i per a les quals els accidents domèstics no conten com laborals. Seré desconfiat, sense dubte, però tinc raons per a ser-ho. Evitarà els pagaments en negre, l'explotació, servirà per a alguna cosa aquest tros de paper, o valdria més emprar aquest esforç econòmic en formació i en l'obtenció d'un títol ja reconegut i valorat? .

Valors i veritats ...

Buscant on agafar-nos, la vida ens ofereix dues llocs on recolzar-nos: el dels valors i el de les veritats.

Els valors són l'essència de l’instin en el seu estat més solvent, aquell que no precisa de lleis, prescriptors ni embadocadors: el respecte cap a un mateix i els altres, l'amor i l'amistat a prova d'adversitat, el compromís, la tenacitat i l'esforç, el ben comú sense exclusió per filtre ideològic.

Una vegada assumits, els valors són el cim de la nostra solvència i pau, perquè ens eleven i ajuden a planejar entre les misèries quotidianes. Els valors ens converteixen en aus; la seva absència, en rèptils.

Respecte a les veritats, les hi ha de dos tipus. Unes són les veritats ciència, aquests cims del saber racional que alguns sempre van tractar de frenar des de la seva indecència cerebral. Les altres són les veritats ideològiques, totes elles i sense excepció inventades, nascudes des de les circumstàncies d'un moment, i sempre mutables en el temps.

Les veritats inventades són com els rellotges de sol: serveixen mentre no hi ha núvols i ens donen l'hora. El seu gran objectiu és dominar els cervells amb una última fi: alimentar l'orgull, els dèficits cerebrals i l’estomac dels seus dirigents. Per això els seus jerarques detesten, analitzen i quan poden persegueixen tot dubte, desgana o anorèxia.

Al final dels finals, més construeix i serveix un etern valor optimista que una inventada veritat repressiva.

Eels - Novocaine For Soul ...

Els anys perduts ...

Vivim avançant pel temps, aquesta línia contínua de la qual ignorem el seu origen i, com infinita que és, no podem imaginar el seu final. El motor és el nostre cervell, la carrosseria és la nostra salut, el comptador de quilòmetres és la nostra edat. La ruta, uns la hi organitzen com volen; uns altres, com poden o els deixen.

Alguns decideixen fer el seu camí amb un lent utilitari de mínim consum. S'allunyen de les autopistes perquè ni tenen presses ni estan disposats a pagar peatges. Prefereixen els camins que s'emboliquen de paisatges on l'ocell derrota el deixant del jet i el silenci ofega el decibel.

Uns altres desitgen més rapidesa, es pugen a una moto, conviden a algú i acaben fent l'amor i amb un sidecar carregat de fills.

Passem moltes hores pujats a l'autocar d'una empresa, viatjant amb un munt de desconeguts entre els quals algun, amb sort, acaba sent autèntic amic.

Pugem a una interminable caravana d'autobusos cridada país i massa vegades ens trobem enmig d'un immens embussament organitzat pels seus conductors polítics.

En el viatge del viure, no tots els quals van, arriben. Uns agafen camins equivocats, estudis sense arrencada, amors sense destinació. Són els temps perduts que mai tornaran.

Saber cap a on es va, i quan ens equivoquem corregir a temps, és l'única forma d'arribar. Per això sempre cal estar atents al camí: perquè sempre estem anant.

Elogi a la curiositat ...

La curiositat és la llanterna del cervell. De sobte, una imatge, fet o expressió que per a molts desapareix a l'instant, a uns altres els commou i agita la inquietud. No poden ignorar-ho: necessiten saber més. I igual que les papil·les gustatives segreguen saliva davant certs menjars, el nostre cervell segrega saliva davant certes visions: necessita alimentar-se d'elles, vol devorar-les. Quan el cervell té fam de nous aliments, la saliva que desprèn es diu curiositat.

Al nostre cos és prudent mantenir-ho dintre d'alguna dieta: al nostre cervell, mai. La capacitat d'engreixar de les nostres neurones és il·limitada. Al final, efímer folre corporal apart, cadascun és la suma dels seus coneixements i la multiplicació dels seus raonaments. Per això és tan important enaltir i potenciar la curiositat, i especialment la dels nens. Ells van avançant en la seva il·luminada foscor, enfocant amb la seva diminuta llanterna allò que els provoca. Són els primers interessos del seu cervell, del seu ser.

Per això, quan els grans apaguen o recondueixen les seves llanternes, estan apagant o desviant la seva llum genuïna, la qual el seu cervell reclama. Ells tenen fam i els majors els limiten fins a la saliva.

En la curiositat infantil moltes vegades està germinant la llavor d'un gran arbre. Una vegada adults, el pitjor de l'anorèxia cerebral és que, a diferència de la física, a simple vista és invisible

Perquè ens distreguin ...

Exemples mediàtics que fan més suportable la crisi.

Nuria Bermúdez ha tornat a la tele per a explicar els seus assumptes sentimentals, plorar una mica i discutir amb el seu ex sogra, que en un gest eloqüent, la va amenaçar en directe amb tallar-li el coll.

Alfredo Urdaci, el flamant director de comunicació del Pocero, ha aparegut en un "magacín" caracteritzat de Tintín, i amb una sobredosis de Photoshop, una imatge que romandrà per a sempre en la meva retina.

En el programa de Cuatro "Granjero busca esposa", dues noies seleccionades pel mascle conviuen amb ell durant 10 dies (sense sexe) i fan mèrits fins que el "granjero" es decideixi per la que més li agrada.

La sèrie de José Luis Moreno, "A ver si llego", que es va estrenar en Tele 5 amb un munt d'escots, gais i machitos, converteix en espai de culte "Escenas de matrimonio".

El nét de Tita Cervera, Sacha Thyssen, celebrarà el seu primer aniversari en l'hotel Arts de Barcelona, sense pallassos ni piscina de boles, només amb 100 convidats, entre els quals estarà Chelo García Cortés, que escriurà l'exclusiva. La història forma part d'un paquet pel qual els pares rebran un milió d'euros.

Ramoncín surt en Popular TV on l'altre dia li van aplaudir la frase "es pot ser patéticamente progre".

Uns 118.000 nens de 4 a 12 anys han seguit lesaventures d'aquests joves entusiastes, concursants de l'última edició de "Gran Hermano".

Al fet que vist així el problema de les hipoteques escombraria els sembla el de menys?

No sé de què m'estranyo ...

Ocupem el barri de l'oblit. Des de fa ja una estona. Anem de tant en tant al barri de la por, el nostre barri de sempre, aquell en el qual vam créixer, el que fou aixecat no fa molt per polítics, professors i mares que ho feien només pel nostre bé. Però el nostre veïnat d'ara mola molt més. Aquí manen els que tenen més diners i molts menys escrúpols.

I és que la gran alternativa a la por és l'oblit. El nou joc (barra) negoci es diu fer oblidar. El passat, els problemes o al veí, dóna igual. El cas és esborrar la memòria, substituir-la cada dos per tres, convertir-la en material fungible i convertir el nostre àlbum de records més personal, enquadernat amb pell de gallina, en un trist bloc de post-it notes.

Ho sé perquè, durant un temps, jo també he estat mercenari de l’amnèsia. Ho sé perquè, d'un temps a aquesta part, ho vinc corroborant. La gent que més ràpid oblida és gent de vot fàcil, boca oberta i cartera feliç. És la base de tot consum. Substituir vells records per noves expectatives, dedicar cada vegada menys temps al deu d'i molt més a l'haver.

La malenconia, de tota genialitat i romanticisme que antany tanta bona tarda ens va donar, ha quedat relegada al seu paper més injust de tota la història, vinguda a menys com alguna cosa trista, absurd i rematadament inútil. Estàs obligat a mirar cap endavant. Si no, estàs ancorat en el passat. I a mi que sempre em dóna per pensar que si tan dolent és dur ancora, per què no l'eliminaran ja d'una puta vegada de tota embarcació.

La paraula parany és 'nou'. Nou/Nova com eterna promesa que mai es compleix, perquè mor quan es fa major. Nou com infantil miratge que s'esfuma quan es fa present, com sinònim irrevocable i indiscutible d'alguna cosa millor. Quan, dic jo, que no sempre serà així. Ningú em va avisar que, a partir d'ara, avançar exigiria necessàriament cremar-ho tot per on venim trepitjant. Aquí està el trist o nul paper que juguen els nostres ancians, que comencen a ser-ho cada vegada més aviat.

Doncs jo em nego, escolti.

Em nego a oblidar. Amb la mateixa força que em nego a ser oblidat per aquells als quals alguna vegada vaig voler. Per la mateixa raó que em va dur a decidir el que vaig acabar fent. La meva àvia diu que és de ben nascuts ser agraïts, i jo em sento molt agraït al bo i el dolent que em va portar aquí, perquè en algun lloc calia estar, i si aquest és el meu, és millor que cap, vagi que sí.

Però és que hi ha molt més. Que m'encanta trobar a faltar. Que és de les coses més boniques que poden passar-me per dintre. Saber que hi ha alguna cosa o algú que està separat de mi per una distància o un temps insalvables, i encara així, voler-li felicitat i desitjar-li bé, però de lluny. I si a sobre saps que és temporal, llavors ja és el no va més. Estimar l'absència del que va a tornar té alguna cosa tremendament excitant, la d'emplenar el seu buit amb retalls de somni i il·lusió.

Que estranyar té molt en comú amb estrany. Que si la primera reflecteix el que sentim, la segona hauria d'indicar-nos com no sentir-nos davant el que sentim.

I al final, aquest text, escolti, que torna a no dir el que volia dir.

No sé de què m'estranyo.

Diàlegs de sords ...

El nostre intel·lecte es sustenta en dues columnes: una és la fe; l'altra, la raó.

La fe en persones, creences i banderes serveix perquè sense grans explicacions resol les nostres inseguretats i temors. La fe és l'antídot del dubte.

La raó que atribuïm a persones, fets i conceptes serveix perquè resol les nostres incerteses. La raó és l'antídot del desconeixement.

La raó és concreció; la fe, il·lusió.

La raó se sustenta en l'evidència; la fe, en el desig.

La raó és concreta i mostra una mateixa realitat a tots; la fe és interpretable i interpretada amb distintes visions per cadascun.

La raó sempre cal justificar-la; la fe no necessita justificació.

Ambdues, fe i raó, les necessitem i utilitzem constantment, i no obstant això cadascuna ens serveix des d'extrems oposats i fins i tot de vegades enfrontats del nostre intel·lecte.

És per això que l'enfrontament entre raó i fe, quan es parteix de posicions radicals i tancades, moltes vegades acaba en diàlegs impossibles. L'amor trencat és incompatible amb l'increment dels ingressos de la parella; el desig de fini quitar per eutanàsia el sofriment d'un agnòstic és l'antítesi del premi que suposa idèntic dolor per a un creient; avortar és solució o pecat. I així, cadascun amb la seva llista.

Al final, l'únic que queda és escoltar-se mútuament, encara que només serveixi per a saber allò en el que mai anem a posar-nos d'acord.

Bread & Butter BCN 2009, Adeu !!! ...

La fira de la moda Bread and Butter ha celebrat aquest any l'última edició a la ciutat de Barcelona. La fira, que reuneix les firmes de moda urbana més importants del món, tornarà a celebrar-se a Berlín, la ciutat que va compartir amb la capital catalana la celebració d'aquest esdeveniment durant un temps.

La fira, que també ha rebut ofertes d'Istanbul i Moscou, torna a la capital alemanya per la baixada d'expositors que ha patit en les últimes edicions a Catalunya i per una oferta d'un bon espai a Berlín.

L'idil·li entre Bread and Butter i Barcelona va arrencar el juliol del 2005, amb la celebració de la primera edició. Bread and Butter atreia 100.000 visitants i aportava a la ciutat 100 milions d'euros en només tres dies.

“No ploris, Barcelona, aixeca’t!”. La frase no és de cap mare de rei musulmà derrotat i estabornit per l’avenç cristià que tancava Península al segle XV. Ni la d’un brigadista internacional després d’haver decidit que havia arribat el moment de tornar a casa. No hi ha cap gran èpica al darrere. Només la constatació d’un professional. La del director de Bread & Butter, el saló de moda urbana que va triar fa quatre anys Barcelona com a passarel·la estable i que ara ha decidit anar-se’n on en donen de més madures. Karl-Heinz Müller ha estat contundent i taxatiu. També diplomàtic. Afirma que el certamen se’n va perquè és “itinerant” i afirma també que no té res a retreure a la ciutat.

Poca itinerància faran en aquests temps que cauen. Fora fa molt de fred i ningú es mou d’enlloc si no és perquè rep una oferta més sucosa. El saló de moda urbana l’ha rebuda mentre Barcelona agafa mosques. N’agafa tantes com pot. N’ha fet una gran col·lecció. L’alcalde Hereu hi ha replicat que no passa res, que si ells tenen ONU, nosaltres en tenim dos, i que se’n farà un altre, de saló, de més gran i més bonic. Molt bé, alcalde. Però permeti el dubte. En aquesta ciutat i país, tan preocupats per reglamentar fins i tot el material del paper de vàter perquè no contamini, les oportunitats volen. L’Ajuntament l’ha espifiada i és incapaç de reconèixer-ho. ¿Com vol el senyor Müller que la ciutat s’aixequi si d’entrada el seu alcalde ni tan sols plora?

Pecident Nuñez + Braveheart ...

Canvi de pell ...

Vivim canviant de pell: l'adolescència, el primer treball, la vida en parella, aquella situació que ens va marcar la vida? Quan succeeix, el nostre cervell crui xeix perquè ha d'entendre i assumir nous escenaris i circumstàncies. Sent els mateixos, ens anem convertint en uns altres.

Ara estem vivint un canvi de pell col·lectiu. Estúpids de les finances ens van gelar l'atmosfera i saltimbanquis de la política ens caldegen en l'apatia i el menyspreu. No solament s'enfonsen els valors de la Borsa: ells són la punta del iceberg dels molts que ens vam creure. Ara ja sabem que el capitalisme pur i dur no serveix i que el comunisme dur i pur no va servir.

Com serà la nostra nova pell?

Treure les polli-les de les experiències ja viscudes no va a servir per al clima que ve. Caldrà descobrir una nova epidermis social adaptada a un clima dominat per una joventut cada vegada amb més visió i menys objectius.

Pressenteixo un gran canvi de consciència: una pell molt elàstica, més viva i sensible que mai, mai disposada a hivernar, bolcada en el gaudeixi de les petites coses i sense serpúlids de banderes i credos, perquè la creença partirà d'un mateix, no d'il·luminats aprofitats.

Tinc el pressentiment que al final tot serà millor, més lògic i digne, perquè recorrerem a aquest gran instint que ens acompanya des de l'instant del naixement: el de la supervivència. I aquesta, quan es torna col·lectiva res li pot.

Parlament de l'aire ...

No és cert que qui calla, atorga. Qui calla pensa, raona, pren posicions, es prepara? i la guarda. No pot, no vol o no li convé dir. La seva opinió l'arxiva en la seva consciència, aquesta cova secreta del cervell on cadascun agita els seus valors i sedimenta la seva ètica. I espera?

Els nostres avantpassats van viure la civilització del pensar i callar. Hi havia massa animalitat en el poder, la mateixa que encara avui subsisteix en alguns racons del planeta.

Les democràcies ens van endinsar en la segona fase, la del pensar i parlar. Un dret que quan s'exerceix públicament sempre vamatitzat per la sordina ideològica de cada mitjà de comunicació: és el so de la llibertat enfaixada.

Ara, amb aquesta crisi que agitarà mil i un temples establerts, es va a accelerar l'entrada en la tercera fase de la civilització: la de pensar i actuar

El poder de comunicar-se massivament, alliberats de les orelleres del poder de torn, va fer que per molt farts de callar es precipiti en acció. Internet i els SMS es van a erigir en el nou parlament de l'aire, aquest en el qual els ciutadans poden llançar la seva veu i la seva proposta.

Després de tant silenci, una altra vegada és la Universitat la qual comença a cruixir. És molta crisi, molta indignació i molta tecnologia unides, una barreja absolutament nova per a una història molt vella: la del "ja no més". Intueixo que aquesta vegada no ens podran fer callar.

Himne Athletic de Bilbao pels nens del Congo, jejeje ...

AUSTRALIAN BLONDE - "Chup Chup" ...