Quan es fa la llum ...

Portes setmanes i setmanes, tal vegada mesos o anys sense comprendre una situació, l'arxives, et dónes per vençut o vençuda i, de sobte, succeeix el miracle. Buscant entre vells trastos -que continues guardant per una espècie de respecte a la seva existència, de la qual et sents responsable aquell indolent desordre d'objectes dormits es desesperança davant els teus ulls i et regalen la resposta. En la caixa han conviscut durant anys peces inconnexes. Com en una presó, aquells fragments de vida s'han vist obligats a cohabitar amb les seves respectives històries a coll. Cada objecte parla el seu propi idioma o el seu propi silenci.

Cartes destinades a gent els quals ja no es troben entre nosaltres, tovallons guixats amb un somni que no vas tenir temps de somiar, fragments d'un instant de somni/insomni. Una caixa de llumins amb unes inicials, el floc de cabell que et van tallar per primera vegada, un anell de llautó que tu vas imaginar d'or, una foto d'amor trencada, la clau oxidada d'una habitació a la qual ja no entres, un rellotge aturat en una hora, el cap fet malbé de la teva primera nina o ninot, una medalla que parla de llibertat i ordre...

Tot està allí, esperant ser tocat per les teves mans. De sobte, veus que les peces impossibles encaixen; cada cosa ocupa el seu lloc. Tot adquireix una coherència nova. Se't cau el vel i comprens. Ordenant els objectes, la teva ment s'han ordenat tots ells. La brúixola que et guia torna a marcar el teu nord, tu ets el teu centre.

T'alegres, et somrius. L'agafes fort. Tanques la caixa. Els objectes que reposen dins tornen a dormir en aquest espai fosc amb olor a temps perdut; però tu ja saps. Has vist la llum.

Apaga i marxem ...

Quan la reflexió íntima fa possible trobar-nos de front amb les nostres més solvents solituds, és fàcil arribar a la conclusió que massa actes de la vida són episodis d'un permanent serial sobreactuat.

Massa vegades la convivència i les seves conseqüències ens converteixen en diminuts actrius o actors, hàmsters girant sobre una roda sense fi, engabiats per relacions que l'única cosa que aporten és més oli perquè aquesta roda ens forci, amb més agilitat i perversió, a insistir en la permanent fatiga de l'avanç cap al no-res.

La millor porta de sortida d'aquesta gàbia és la indiferència, aquesta actitud que pren la seva major força i dignitat quan brolla des de la indignació.

La indiferència és el "apaga i marxem" de la convivència, l'amiant que ens protegeix dels focs amb els quals uns altres volen rostir i condimentar els nostres sentiments i les nostres anades i vingudes. Perquè l'amor i l'odi, encara que és trobi en extrems ben oposats, sempre s’aproximen; perquè l'única cosa que definitivament els separa és la indiferència.

Lluitar contra el que no interessa és una opció molt personal. Però la lluita moltes vegades provoca la contrarèplica, l'un enfront de l'altre: la roda de les maleïdes històries interminables.

La indiferència és embolicar-se de la suficient indignació per anar-se sense soroll, recomptes ni història. És l'adéu de boca tancada, aquella en la qual, com diu la dita popular, no entren mosques.

Duck Sauce - Big Bad Wolf [OFFICIAL]

De debò o de broma ...

És molt desconcertant: si no agenollem el nostre cervell davant un assortiment d'amenaces dogmàtiques, l'inici i el terme de l'existència està marcat per l'absolut desconeixement.
Ara com ara ningú ens pot garantir d'on venim; un tema que, ja que estem, no preocupa a l'excés. Bé diferent és, per a alguns, el cap a on anem. La mort és la porta més hermètica, silenciosa i desconeguda del nostre únic futur segur; la mort reuneix totes les condicions per ser ferment de misteris, càstigs i estratosferes convertides en glòries.
I com no sabem, busquem. De vegades furguem en la "seguretat institucional", aquesta que uns altres, pel títol del que s'envolten, suposem que ens poden transmetre.
Però igual que l'hàbit no fa al monjo, el títol no avala al portador. Amb els anys descobrim que hi ha sexólegs que carden poc i malament, coachings que són pobres infeliços, assessors d'inversions arruïnats; que ja està bé de celibats amb gana de carn tendra i de polítics el gran programa dels quals és salvar els seus propers quatre anys de poder.
Viure és desplaçar-se entre la distància dels altres i la proximitat a la nostra consciència. I per molt de debò que t'ho prenguis, no ho dubtis: existeix molta boira i broma peribles. De debò, al final només ens quedem nosaltres. Segurament per això, la intel·ligència suprema sigui el saber riure'ns de nosaltres mateixos.

TV3 - Crackòvia - Cristiano Ronaldo, lesionat ...

Reconstruir ...

No existeix llar que en algun moment no hagi conegut vent i tempesta, fred obert i nit tancada.

Algunes és van destruir perquè es va moure en excés el terra sobre la qual dos van afermar la seva arquitectura de vida. D'altres, simplement van anar quedant inservibles perquè el seu avui es va anar distanciant del seu ahir, una cosa que atribuïm al pas d'aquell temps que diem que tot ho canvia.

Penso que no és cert. No canvia el temps: el que canvia és com sentim el nostre temps, aquell moment en què entenem que el millor menjar o dinar, mal digerit és indigestió; que l'amor no es construeix només des de l'ímpetu del donar, sinó també des del fluix del rebre.

I llavors arriba el moment de la suprema decisió: abandonar o reconstruir.

Reconstruir requereix fe i il·lusió, perquè significa tornar a projectar-se des d'una convivència bén diferent de la que va causar la malvivencia. Caldrà pensar en menys habitacions i racons, espais més diàfans, lluminosos, ventilats i oberts. Caldrà pactar uns fonaments comuns que aguantin vendavals, nevades i bestieses.

I tot caldrà fer-ho des d'aquesta humitat que només genera l'amor, perquè desde les llàgrimes seques i ressentides són incapaços d'adormir-se nous ciments.

Reconstruir fidelment el passat és absurd perquè, a partir d'ara, de nosaltres només queda el futur.

Reconstruir és quedar-se amb el bo, i la resta, canviar-lo del tot per a un futur diferent i molt millor

Es tracta de perllongar-se ...

Gens ni ningú ho ha previst. I de sobte, l'atzar fa que aquelles dues mirades es creuin. Un hàlit de desig encén l'instint. Les neurones es tiben, la respiració es comprimeix, la pell de l'ànima s'estarrufa.

Després, s'inicia un ball de set o quaranta-set vels, els que facin mancada. Dues ments es van entrellaçant, de vegades amb el fi fil de la sinceritat, de vegades des de la mentida untada de brea enganxifosa.

Després, el compromís, el contracte i, al poc, la rutina, aquest espai d'hores *descolorides on tot l'avorriment emergeix.

En una unió, només serveix, aguanta i sosté el que es complementa. El peix es complementa amb l'aigua i s'asfixia amb l'aire de l'ocell; l'ocell es complementa amb l'aire, i no amb el cau; el cafè es complementa amb el sucre, no amb la sal.

El complement no substitueix, altera ni anul·la; al contrari, perllonga i completa les peces del nostre jo per reforçar-ho i, en el millor dels casos, enriquir-ho.

Som exemplars únics i irrepetibles, que només acceptem i integrem els canvis que estan latents i de vegades dormits en la nostra intimitat més profunda. Busquem prolongacions, no mutacions. I només en la prolongació el nostre cervell s'estén i troba el seu just espai, atmosfera i motiu.

Per això les relacions que resten, al final es divideixen.

Per això les que sumen, sempre acaben multiplicant.

La vida és un mocador ...

Hi ha tres tipus de passats: els que ens reconforten, els pendents de resoldre i els per oblidar.

El futur sempre defalleix quan no sabem oblidar passats que una vegada ens van perjudicar, però que precisament pel pas del temps avui són irrepetibles.

L'essència de l'oblit que enforteix estreba a assumir en tota la seva plenitud que "els dolents van ser" senzillament es van anar. I mentre els seguim retenint, un mal passat que es va anar ens llastra un brillant futur per venir.

De tant en tant cal desplegar aquest mocador personal en el qual anem acumulant suors, llàgrimes, refredats i congestions de vida. Mentre no ho fem, ho anem embrutant amb el menys desitjable de la nostra existència, i ens ho guardem en la bossa o la butxaca. Retenim l'ingrat, la qual cosa amb tota seguretat desitjaríem que no hagués succeït, la qual cosa volem ignorar. Però ens ho guardem i ho anem portant damunt, cada vegada més brut, més contaminat. Nusos retorçats que generen nous nusos.

La vida neix cada clarejar. I fins que la nit ens tira el teló, és un permanent carrusel de sainets, vodevils, drames, judicis bufons, daltabaixos i al·leluies. De res serveix retenir i guardar-se el mal esdevingut. La grandesa de la subsistència és que cada hora de possible bon futur anul·la anys d'assegurances negres passats.

Els mocadors bruts no condueixen a res. De tant en tant, cal portar la vida a la bugaderia.

Maleïts feixistes ...

Quan creia que res podia fer-me més il·lusió en el nou any que la nova llei antitabac (Trini, pels teus bronquis, no ens fallis), arriba la primera notícia excepcional de l'any: Tarantino podria rodar una precuela de “Inglourious Basterds” situada en la Guerra Civil espanyola.

Es tracta només d'un rumor i, com la majoria dels quals van alimentant el propi director i els seus seguidors (Kill Bill 3, el spin-off sobre Vincent Vega, de Pulp Fiction), el més probable és que mai arribi a materialitzar-se. Però somiar és gratis.

I la sola possibilitat s'obre a infinites hipòtesis. Salivar amb el que pot ser una batalla de l'Ebre filmada per Tarantino. Pensar en quin actor espanyol seria l'equivalent al fantàstic Christoph Waltz. Luis Tosar o Antonio Resines podrien aportar diferents matisos a un possible sociópata franquista. Imaginar el que pot passar quan els nois de Braden tren en un convent.

Conseqüències: la tradició de la Guerra Civil a Hollywood, de Casablancaa Per qui dobleguen les campanes quedaria (in)gloriosament alterada i el cinema espanyol també. Després del film, un director patri hauria de pensar-li-ho molt per tornar rodar una peli en entorn rural amb nen, maquis i de més (encara que no abundarem: queixar-se de l'excés de Guerra Civil al cinema espanyol ja és un clixé major que la Guerra Civil al cinema espanyol).

I ens donaríem el plaer de veure la història reescrita en clau macarroni combat. Si ja vam veure com les hi va gastar aquesta colla amb Hitler, només Yahvé sap què farien amb Franco.

Salva’m ...

Una amiga meva viu a Xile. A l’altra banda del Món, Mentre ella es troba de viatje a Ecuador observant la imatge que decora l'entrada del pavelló francès a la Torre Eiffel. La del pavelló espanyol és un torero i un toro. Poc després, llegint Facebook per internet es troba amb que "Karmele ens representarà en Eurovisió". Ella va dir: Què van a pensar a Europa de nosaltres? Doncs el que ja pensen, cony.

Si cada vegada que vas a un "bar de tapes" (entre cometes ho poso perquè s'entengui la ironia) a París o Londres està ple de cartells taurins. Si la xifra anual d'ajudes al sector taurí en diners públics ronda els 550 milions d'euros. Si tenim l'ADSL més lent i més car d'Europa. Si hem caigut quatre llocs en el rànquing de corruptes europeus i només tenim per darrere a Portugal, Grècia i? Itàlia (trist seria ser més corrupte que Berlusconi!).

I tenint en compte que en la meva llista de cognoms no hi ha un solament castellà (els hi ha vascofrancesos, belgues i fins i tot anglesos), i que no vull que els meus impostos vagin a sufragar les mansions dels diferents edils i regidors al llarg de tota la geografia peninsular, o les deveses de la família Estona o les de la duquessa d'Alba, em pregunto si algun lector mexicà o irlandès voldria canviar-me de nacionalitat: salva'm!, que la pàtria de la dona és el país on mestressa i a Mèxic i a Irlanda els escriptors no paguen impostos. Solter segueixo però almenys la meva amiga va tenir el consol, a la seva tornada, d'assabentar-se que TVE havia frenat la candidatura de Karmele.

Lliçons de la tele ...

La cunyada de Rocío Jurado apunta en televisió: "Tothom sabem com està Cuba, doncs fatal. Molt malament. És un país preciós però és veritat que el que viu allí ho està passant molt mal. Llavors per tenir una llibertat d'expressió i de saber el que és un filet o una simple compresa, has de sortir del país perquè és que allí no coneixen el que és el sabó".

La néta de Franco, Carmen Martínez Bordiu, assegura en un programa sobre ella mateixa que "la història l'estan escrivint els que van perdre la guerra. Jo sóc una persona de pau". El majordom del dictador diu que en la primera missa, al veure d'a prop Franco, va pensar "em fa l'efecte que estic davant del santíssim".

La sense igual Karmele Marxante treu el seu costat més combatiu entre la frivolitat. Mentre en l'espai debaten si Miriam Lapiedra estava o no beguda, ella exhibeix en la seva taula, a manera d'altar, les fotos de les seves veritables heroïnes: la de la sahrauí en vaga de gana, Aminetu Haidar, o la de la líder birmana Suu Kyi, que porta anys en arrest domiciliari per les seves conviccions. Karmele va viatjar a Lanzarote en solidaritat amb Haidar, i va aprofitar per parlar de tu a tu amb una altra dona que recolza a la sahrauí, Pilar Bardem, i de pas preguntar-li si Pe es casa o què. Sembla que la Bardem no li va contestar. Això, benvolguts lectors, és saber d'història contemporània i estar en tot, ser cosmopolita, il·lustrat, polivalent. Això és la tele. Després diran que no ensenya.

Però llavors ...

Jo no sé distingir la naturalesa dels hematomes, ni de les ferides: ni tan sols les meves. La major part de les vegades descobreixo amb sorpresa un blau en totes les zones susceptibles d’un trompada.

No diferencio, tampoc, el crit del nen en plena rabieta, ni el plor anormal d'un nen copejat. El primer (vull creure que l'únic que he escoltat) em deté l'alè. Són capaços d'espectaculars escenes, de patalejar, insultar i cridar, davant la xafogor dels pares, motivat no ja per la ràbia sinó per la sensació de ser jutjats. Per què plora el nen? Què li fa?

Em costa saber si una neneta es tímida, o si s'amaga dels majors perquè algú ha furgat sota les seves faldilles. Aquests silencis atroços dels petits que han presenciat horrors s'assemblen de manera tràgica als de la tristesa d'alguns que no són felices, però no han viscut gens inusual.

Sé poc d'aquests temes, perquè vaig tenir una infància afable, envoltada de nens similars; perquè no tinc nens a prop, ni m'entra en el cap una bufetada per cap causa. També perquè de mi no depèn ni la salut, ni el benestar de cap nen, ni la reputació o la impunitat d'un adult. Jo, potser, hagués comès el mateix error que a Tenerife ha matat a una nena i condemnat moralment al seu padrastre.

Però llavors, si com jo, no tenen idea, però llavors aquestes campanyes, la formació de metges i jutges, els impostos destinats a això, la presumpció d'innocència, tant soroll, tanta vestidura estripada?

Robbie Williams - My Way

Dos penics ...

Els anglesos i els japonesos tenen dues frases molt similars per als temps difícils: si em queden dues monedes, compro pa, amb una, i amb l'altra, narcisos per al cor. Nosaltres, que estimem les flors d'una altra manera (aquests esclats de color en els patis cordovesos, els clavells en els clatells femenins de les fires), les destinem als morts i als malalts, i, com excepció en el dia dels enamorats als quals no els agraden els llibres.

És possible que siguin les males notícies les quals embenen els periòdics, però són els moments de bellesa els quals salven l'ànima. El llegat agònic de la veu de Johnny Cash, que ahir em va descobrir Lorenzo Silva, o l'instant dedicat als primers cels blaus de la temporada. Dels moments terribles del segle XX, dels supervivents d'ells, hauríem d'aprendre a convertir-nos en formigues amb esperit de cigarras; el gest gairebé inútil de dedicar un penic als narcisos que demà moriran és un homenatge a la nostra pròpia fragilitat i a la nostra pròpia bellesa. Gairebé ningú llegeix poesia, però es troba en cada racó. La dona que ha transformat Anglaterra en els últims dies és una cantant lletja, l'eco de les solterones dels cinquanta: però la seva veu ha creat el prodigi de fer-los oblidar, potser per un temps limitat, que la bellesa es troba en un altre lloc que no és la pell, que no és l'obvi. Un moment per al necessari, el pa, el concret: un altre per a l'imprescindible, l'aire, l'esperança.

Jason Mraz - "I'm Yours" LIVE ...

Només sols ...

Caminava per un carrer de Barcelona, d'aquests que neixen en les Rambles i s'endinsen en aquesta peculiar babilònia de transeünts i immigrants, i de cop i volta un mur em va parlar directament als ulls. Emmarcat en sengles signes d'admiració, un descomunal graffiti, en lletres repintades, exclamava : NOMÉS SOLS SOM LLIURES!!! Era evident que qui ho havia escrit havia experimentat algun tipus de presó i, després d'un llarg i terrible tancament, ara llançava als quatre vents la seva consigna d'emancipació i triomf: el seu PROU.

Tal vegada una de les pitjors presons sigui aquesta que es cola en la nostra vida i et diu amorosa "ets l'aire que respiro; no puc viure sense tu". I una vegada s'ha instal·lat, va ocupant espais, fins a ensenyorir-se i vampiritzar les nostres més elementals llibertats. Per què volem ser l'aire d'uns altres? És que per ventura això ens fa sentir més valuosos? Saber-nos necessitats alimenta el nostre ego? Un joc perillós; el gran parany. Serà que som nosaltres qui no sabem viure sense l'altre? Al final, després d'haver viscut tanta companyia, d'haver cedit el nostre aire, la solitud acaba erigint-se com nostra més valuosa companya. La nostra gran professora.

Una de les primeres assignatures a aprendre és saber viure la solitud. Sense experimentar-nos a nosaltres mateixos, sense saber-nos respirar ni assaborir el nostre aire, serem sempre presa fàcil de l'ofego i només així podrem ser capaços de compartir amb plenitud.

Només sols som lliures.

Avantguardes i refugis ...

La cultura és un suport en la prosperitat i un refugi en l’adversitat. Atès que aquests són temps de clara adversitat les ajudes del Ministeri de Cultura es reparteixen amb comptagotes a ningú li sorprèn que un festival de música electrònica no les rebi. Sobretot si tenim en compte que gairebé ningú considera "cultura" a la música electrònica. Però tampoc en el seu dia es considerava cultura al tango o a la cobla que eren, no oblidem, música ravalera o, per a ser més explícits, música de bordell. Ja posats, tampoc es va considerar en el seu dia cultura als impressionistes (el qualificativa impressionista era el nom despectiu que els regalar la crítica de llavors), a Marcel Duchamp (expulsat en el seu dia del Saló donis Indépendants), a Stravinsky (l'estrena de la Consagració de la Primavera es va saldar amb crits i lluites entre el públic), a Lubitsch (les crítiques de Ninotchka van ser demolidores) o a Hitchcock (que mai va rebre un Oscar). L'avantguarda ho és precisament perquè mai és bé acceptada, entesa o aplaudida en un primer moment.

Jo considero que la música electrònica és una manifestació cultural, però no puc entrar a argumentar-ho en miserables caràcters dins d’aquest mini post. El que sí puc fer, com ciutadà agraït, és aplaudir la idea dels organitzadors del Sónar d'organitzar aquesta edició per a nens que ha estat un èxit clamorós. Això sí que sí que sí que és una idea d'avantguarda.

Respecte al llagrimall ...

Les llàgrimes són la pluja de l'ànima. De sobte, un dia el sòl tremola, la mirada es torna boira, el desig es comprimeix. El que era segur es transforma en incògnita. Ens van trencar el mapa. I ens envaeix la necessitat d'ajuda: consells en els quals reposar el cervell, sentiments entre els quals entreveure noves esperances, la tebiesa d'afectes vells amb els quals escalfar la nova solitud.

En els duels de l'ànima, la consciència amb la qual brollen les llàgrimes és fonamental: les desesperades i vençudes són pluja ferida i perduda, que primer ànega i després cega. És mullar terra que se'ns va tornar pedra, gaudeix estèril tractant d'humitejar arrels de carbó.

A la inversa -tot el viu sempre té dues cares- les llàgrimes serenament indignades són energia sol·lucionadora, obridora de nous terrenys, humidificadora de secans, llum d'atzars ajupits.

Com diu un algú molt profund i conviscut, el pitjor de la por és que et derrota abans de lluitar. El principi i la fi de la nostra existència vibra enmig de tota l'energia que cadascun genera per a seguir i ser per si mateix.

Conviure és compartir, és perllongar-se per a entrellaçar-se a un altre ésser amb el qual sumar-se i multiplicar-se.

Quantes vegades, penosament, cal trencar, les llàgrimes més sanes són aquelles que humitegen la nostra reconstrucció.

Només estem sols quan ens abandonem a nosaltres mateixos.

Una estoneta més ...

Ahir va començar juny i no està clar que la gent en aquesta ciutat vagi a acceptar-ho així com així. Em refereixo a Barcelona, que, alguna cosa els sonarà, ha viscut el mes de maig en un estat mental col·lectiu difícil d'aconseguir sense ajuda farmacèutica en el qual l'eufòria es va convertir en costum.

A dia d'avui, 32 de maig, el pols ciutadà només pot definir-se amb una expressió que tot el món ha escoltat a l'intentar portar al llit a un nen (per donar un exemple innocent): "Una estoneta més, si us plau".

Fins a ara ho hem portat relativament bé.

Els mitjans han publicat incomptables anàlisis i detalls, alguns ja massa utilitzats –a que no sabien que Guardiola contemplava el Camp Nou des de la Masia?-, uns altres una miqueta més originals. La televisió autonòmica, la nostra, en una parenceria de servei públic, va programar ahir el famós vídeo motivacional amb el qual Guardiola va estimular als seus nois a força de Gladiator i Nessum dorma. L'emissió, posposada durant un llarg cap de setmana i pensada com un acte de comunió nacional, va tenir un rotllo molt Bloc de l'Est. Acudiran avui els catalans a les seves empreses disposats a elevar la productivitat amb força i honor com veritables gladiadors anticrisis?

Tot això ajuda, clar, però demà farà una setmana de la Champions. Els jugadors aviat s'aniran de vacances. Costarà Déu i ajuda trobar nous angles al triplet. La població caurà en la malenconia, des de després. Però, per sobre de tot, ens hem de apiadar dels columnistes de la premsa escrita. Ara sí que hauran de parlar de les eleccions europees.

La píndola masculina ...

En ple debat sobre la llei de l'abortament vull recordar que ja fa un temps van començar les proves per a la creació de la píndola anticonceptiva masculina. Resulta que un total de 120 parelles de la Unió europea estan provant l'invent. No cal dir que aquestes deuen ser amants d'un nou esport de risc: el prenying.

Aquest sistema funciona enganyant el cervell perquè aturi la producció d'espermatozous. De fet, en això d'enganyar el cervell els homes ja en som experts, sobretot quan es produeixen situacions del tipus: "Portes una pistola o és que t'alegres de veure'm?".

Una de les particularitats de la píndola masculina és que no serà una píndola. El producte s'injectarà o es farà un petit implant sota la pell un cop al mes, que anirà segregant hormones. El que no s'ha especificat és on s'haurà d'aplicar la injecció o l'implant. Ja us asseguro jo que segons per on hagi d'entrar l'agulla, molt d'èxit no tindrà.

Si aquestes proves van bé, es calcula que la píndola es comercialitzarà d'aquí a uns cinc anys: si fa o no fa qua l'AVE de Barcelona estigui acabat del tot. Si tot va segons el previst, és clar.

No m'interesses ...

L'interès neix pel reconeixement d'un valor. En el seu revers està la indiferència, i en el límit, la pèrdua del respecte i el menyspreu.

El súmmum es produeix quan un, a més de no respectar-se a si mateix, desprestigia l'ambient que lliurement ha triat, doncs no hi ha major mostra de neciesa que ultratjar l'activitat a la qual serveixes i et dóna de menjar.

Llegeixo que els partits polítics caminen preocupats per l'alta abstenció que detecten en les pròximes eleccions. L'abstenció solucioni, tant en la política com en la vida, es produeix per dos motius: indiferència o fartanera.

És clam popular la consciència que a Espanya i les seves configuracions hi ha excés de polític carronyer, aquell que amb el seu brut picotejar pica i devalua la bona política. L'obsessió pel manteniment o l'ocupació de la butaca trenca diàriament els límits del noble ofici d'aquells que van decidir dedicar la seva vida a transformar els impostos recaptats en benestar i desenvolupament per a tots, perquè en democràcia aquesta és la seva gran missió i obligació.

Aquesta constant bacanal de descrèdits de rebot, aquesta permanent orgia de desqualificacions de carambola, aquest insult convulso embriac de lesió, rosega i degrada el respecte, que és l'avantsala del desinterès i el menyspreu. Ens va envair la fartanera, i el que és pitjor, la indiferència coberta d'abstenció.

Que la democràcia ens salvi i se salvi dels polítics- carronya!

ADÉU, MARIO ...

Es deia Mario Orlando Hamlet Hardy Brenno Benedetti Farugia. L'escriptor uruguaià ens ha deixat una immensa -en qualitat i quantitat- obra literària formada per més de 80 títols: poesia, assaig, novel·la, contes, teatre... La seva ha estat una fructífera vida de lletres, d'amor, d'exilis. El millor tribut, escriure-li i llegir-lo.

Les vaques flaques ...

És primavera. Estació verda i florida. Paisatge idíl·lic perquè pasten les vaques i s’engreixen. Ja no ens queixem del fred, i no obstant això encara ens segueix tiri tant el desànim i l'espera d'una altra notícia que ens deixi gelats a l'hivern de neus perpètues que s'obstinen a vendre'ns.

Enmig de tant excés de crisi, grips, verborrees i manipulació, la verda esperança tendeix a marchitar-se. Sembla ser que la consigna que ens va dur a l'hecatombe va radicar en els excessos de "masses". Vam voler ser els més gosats, les més llests, els més intrèpids, els més poderosos, els més intel·ligents? insuflant aire, aire i més aire a aquest globus terrestre que ens conté, fins que de tant inflar el globus? pafff... va explotar i ens quedem amb els seus trossets esbargits pel sòl en el més absolut desconcert.

Enfront de tan irònic i desolador paisatge, el nostre univers s'ha contret. Ara es posen de moda els "menys". Menys viatges, menys sortides a menjar o sopar fora, menys parlar per telèfon, menys balafiament de llum, menys d'aigua, menys carn, menys pescat. Tranquils! No tot s'ha perdut.

Tornaran les xerrades en les pollegueres de les portes, el silenci, les reunions familiars, pintar, llegir, comprovar el propi talent, ajudar als altres, apropar-nos més a nosaltres mateixos per a no desperdiciar l'existència, i sobretot cobrir-nos de paciència i humilitat. Alguna cosa bona havien de tenir les vaques flaques.

Coldplay _ Viva la Vida ...

GENIAL !!!

Mamàs perfectes ...

Ningú és capaç de cuinar com elles, o d'aconseguir que la ratlla dels pantalons quedi amb aquest lleuger gir que, un cop posat, fa dretes les cames de qui ho llueix. Dec l'aprendre l'amor per la lectura a les mans amoroses de la meva mare, i gran part dels meus valors a les dones, mestresses de casa, que han passat per la meva vida, ties, amigues, veïnes o conegudes. Se'ls ha acontentat amb “migajas”: amb regals el primer diumenge de maig, i amb frases buides d'amor etern que, al meu judici, no compensen ni els sacrificis, ni les nits sense dormir, els colls de pollastre i les croquetes més cremades de les quals s'han alimentat.

I no obstant això, miro amb recel el títol que s'ofereix ara a les mestresses de casa que acreditin els seus coneixements: ho dubto perquè em pregunto quina diferència suposarà als ulls d'un empresari, si els donarà dret a cotitzar o a rebre prestacions, o, pel contrari, serà un altre caramel, un acte cosmètic que demostri que també per aquestes dones magnífiques i silencioses es fa alguna cosa. Aquest país no funcionaria sense l’engranatge abnegat de les cuidadores, gestores, cuineres, netejadores, psicòlogues que existeixen en cada casa. Aquestes a les quals només la mort del marit els dóna dret a una pensió, i per a les quals els accidents domèstics no conten com laborals. Seré desconfiat, sense dubte, però tinc raons per a ser-ho. Evitarà els pagaments en negre, l'explotació, servirà per a alguna cosa aquest tros de paper, o valdria més emprar aquest esforç econòmic en formació i en l'obtenció d'un títol ja reconegut i valorat? .

Valors i veritats ...

Buscant on agafar-nos, la vida ens ofereix dues llocs on recolzar-nos: el dels valors i el de les veritats.

Els valors són l'essència de l’instin en el seu estat més solvent, aquell que no precisa de lleis, prescriptors ni embadocadors: el respecte cap a un mateix i els altres, l'amor i l'amistat a prova d'adversitat, el compromís, la tenacitat i l'esforç, el ben comú sense exclusió per filtre ideològic.

Una vegada assumits, els valors són el cim de la nostra solvència i pau, perquè ens eleven i ajuden a planejar entre les misèries quotidianes. Els valors ens converteixen en aus; la seva absència, en rèptils.

Respecte a les veritats, les hi ha de dos tipus. Unes són les veritats ciència, aquests cims del saber racional que alguns sempre van tractar de frenar des de la seva indecència cerebral. Les altres són les veritats ideològiques, totes elles i sense excepció inventades, nascudes des de les circumstàncies d'un moment, i sempre mutables en el temps.

Les veritats inventades són com els rellotges de sol: serveixen mentre no hi ha núvols i ens donen l'hora. El seu gran objectiu és dominar els cervells amb una última fi: alimentar l'orgull, els dèficits cerebrals i l’estomac dels seus dirigents. Per això els seus jerarques detesten, analitzen i quan poden persegueixen tot dubte, desgana o anorèxia.

Al final dels finals, més construeix i serveix un etern valor optimista que una inventada veritat repressiva.

Eels - Novocaine For Soul ...